La recent exposició de gravats de Giovanni Battista Piranesi (1720-1778) al CaixaFòrum de Barcelona, m’ha ofert l’ocasió de contemplar de nou aquestes obres fixades fa ja molt de temps en la pròpia imaginació. Perquè els gravats de Piranesi són, per a molts que han residit un temps a Roma o hi han sojornat esporàdicament, provocadors d’una certa nostàlgia i d’una nova atracció cap a aquesta ciutat.
Les Vedute di Roma, amb els monuments antics, mig ruïnosos, i amb els nous edificis cristians i barrocs, seguint algunes de les pautes arquitectòniques clàssiques, ens revelen la imatge de la doble identitat de la ciutat, pagana i cristiana, sense solució de continuïtat. Uns paisatges urbans que potser expressen també la nostra mateixa condició humana de caminants, que tan bon punt mirem enrere cap a les ruïnes de la pròpia història, com mirem endavant cap una nova reconstrucció. Nostàlgia i atracció. Potser a vegades sense saber quina de les dues és la pagana i quina és la cristiana. Roma, de fet, les sintetitza.
Aquesta mateixa síntesi, la descobrim també en un altre conjunt de gravats de Piranesi, els de l’obra Il Campo Marzio dell’antica Roma, amb la reconstrucció arquitectònica del centre de la ciutat antiga, desbordada per una fantasia racionalista. Fou la seva apologia de Roma, enfront de la tendència que, amb les descobertes arqueològiques gregues, s’anava imposant en el segle XVIII: la nova valoració de Grècia com el bressol de la civilització clàssica.
Aquesta crida de Piranesi en favor dels valors de Roma, a continuar amb el llenguatge de l’arquitectura romana, va tenir un especial acolliment en el món britànic. Com a pròpia experiència puc recordar com a meitat dels anys 70, després d’haver descobert a Roma l’obra de Piranesi, tot anant a un treball d’estiu a Liverpool, vaig sorprendre’m en trobar a Londres, en un dels carrers que envolten, a Piccadilly, la Royal Academy of Arts, una galeria dedicada de manera exclusiva a la venda d’antics gravats de Piranesi, junt amb les litografies de Terra Santa de David Roberts. O també com, al Holborn, la casa museu de John Soane, reproduïa el món clàssic de Piranesi.
Però el conjunt de gravats de Piranesi més inquietant i de vastes influències posteriors fins al cinema mateix, és el de les Carceri d’invenzione, els gravats amb les presons imaginàries. Murs impossibles, escales sense destí, ponts elevats que porten d’una tenebra a una altra, rodes de fusta, cadenes, i enmig d’aquests paisatges esgarrifosos, uns homes empetitits, gairebé desapareguts per aquesta eclosió d’una arquitectura sense l’ordre clàssic del Campo Marzio... i amb la gran impressió d’un poder aclaparador i laberíntic.
Les presons de Piranesi, ¿són fruit d’al·lucinacions personals? ¿Són el resultat de voler plasmar unes pors profundes, les mateixes que ens poden sacsejar, entre una recerca de sentit i l’amenaça opressiva del no-res? O, aquestes presons imaginàries, ¿tenen a veure també amb el misteri de la mateixa ciutat de Roma, on l’home ha de buscar el camí entre ruïnes i reconstruccions?
Aldous Huxley va reflexionar sobre aquestes presons de Piranesi, i es preguntava com va superar aquest món ombrívol que hi reflecteix. Un contemporani de Piranesi, William Blake, que semblantment descriu en les seves obres abismes humans, els il·lumina però des d’una fe, encara que sigui amb certa heterodòxia. Piranesi, en canvi, sembla que ho confiï tot a la bellesa racional d’una Roma imaginada.
Com si es tractés de fer la comparança proposada per Huxley, en aquests mateixos dies al CaixaFòrum de Madrid he vist l’exposició (que properament també serà a Barcelona) de litografies de Blake, sobretot les poques que va fer per il·lustrar l’“Infern” del Dant. Mentre que per Blake fins i tot les ànimes maleïdes en els cercles infernals no semblen pas perdudes del tot, “els presoners de Piranesi, al contrari, són els habitants d’un infern que, encara que sigui un entre els pitjors dels móns possibles, resulta completament creïble i porta el segell d’una manifesta autenticitat”. Potser per això, Josep M. Sert, en les pintures de la Catedral de Vic, en les escenes evangèliques va aixecar murs i escales impossibles inspirant-se en aquestes presons de Piranesi, com una imatge de la realitat amenaçadora i conflictiva del món que Jesús va assumir, fins a la passió i la creu.
Joan Naspleda i Arxer
