Vaticà II. Ara fa cinquanta anys

El dia 11 d’octubre de 1962 feia bo i la lluna era plena. La tardor romana, daurada i elegant, clara i lluminosa, era testimoni de l’aplec de bisbes més gran de la història cristiana. Començava a Sant Pere del Vaticà un concili ecumènic, el Vaticà II. L’havia convocat el papa de Roma, un pagès de Sotto il Monte, nunci successivament a l’ortodoxa Sofia, a la Istanbul ortodoxa i musulmana i a la catòlica i laica París. El discurs d’obertura pronunciat pel, fins feia pocs mesos, patriarca de Venècia començava amb aquestes paraules: Gaudet Mater Ecclesia. Unes paraules que evoquen l’íncipit del Pregó de Pasqua: Exultet iam angelica turba caelorum. El tema és semblant. Per Pasqua, una gran joia omple el cel i la terra perquè Crist ha ressuscitat. Aquell onze d’octubre, un goig extraordinari sacsejava la Mare Església perquè arribava l’hora del retrobament amb l’Evangeli sense glossa de Jesús, el Senyor, el vencedor del pecat i de la mort.

Les imatges d’aquella llarga processó de bisbes, tancada per la figura venerable de l’ancià papa donaven la volta al món. L’Església entrava al Concili sense pors ni temors, disposada a deixar-se interpel·lar per l’Esperit, atenta a escoltar la veu del món, empesa per l’esperança. No hi entrava sola. Des del primer moment, des del 25 de gener de 1959, quan el beat Joan XXIII havia anunciat que se celebraria un Concili, el somni ecumènic formava part de l’Església. Ara, tan bon punt iniciat el Concili, un altre somni aniria prenent cos: el diàleg amb els homes i dones d’altres religions o sense cap religió. D’una certa manera, l’Església entrava al Concili amb els goigs i les esperances de la humanitat sencera, dels pobres i els desvalguts, dels allunyats i dels qui cerquen, dels del nord i dels del sud. Els pastors de l’Església que traspassaven el llindar de Sant Pere representaven la universalitat de l’Església i de l’Evangeli, la seva sol·licitud abastava tots els homes i dones del nostre món, «tota la nissaga humana», que dirà la Gaudium et Spes, l’últim document que el Concili aprovaria, el més emblemàtic.

Un dels primers ritus litúrgics d’aquell onze d’octubre va ser l’entronització de la Sagrada Escriptura. Havia arribat l’hora de retornar a la Paraula el seu lloc eminent i preeminent dins l’Església. L’Església neix de l’Esperit i viu de la Paraula, que en darrer terme és la persona mateixa de Jesucrist, Verb etern del Pare. S’entronitzava el text que visibilitza la petja de l’Invisible en la història, que és mediació de la comunicació personal i amiga de Déu a patriarques i profetes. Aquell Déu que ha tingut misericòrdia de l’ésser humà que s’esmuny en el no sentit quan perd de vista la seva condició d’imatge del Creador. S’anunciava la Dei Verbum, el text més determinant del Concili, el responsable de la seva svolta teològica i bíblica.

La magna assemblea conciliar, que omplia la nau de la basílica vaticana, era, aquell onze d’octubre una comunitat exultant de lloança i acció de gràcies, però també una comunitat de petició. Era l’Església que s’emmiralla en la Santa Trinitat mentre pelegrina com a poble de Déu cap a la plena ciutadania del cel. Una Església que és comunió al voltant de Pere, unida per la fe i l’ensenyament dels apòstols des dels seus inicis, Mare engendradora de molts fills. Significativament, a l’assemblea conciliar, hi havien estat convidats observadors laics. Era un signe d’allò que s’esdevindria. El Vaticà II obriria les portes als laics com a membres actius de la comunicació de l’Evangeli. L’eclesiologia seria un dels vectors centrals del Concili, en un esforç consistent d’autocomprensió, el que hi ha darrere la Lumen Gentium, un text sòlid i de gran riquesa teològica.

La renovació conciliar va arribar al poble de Déu mitjançant el primer document que va ser aprovat: la Sacrosanctum Concilium.El pas a les llengües vernacles no era una cosa insòlita en la història de l’Església. De fet, el llatí es va convertir en llengua litúrgica de l’Església romana quan en el segle III va substituir el grec: a Roma, de mica en mica, el llatí s’havia convertit en la llengua de les classes populars de la ciutat –que fins aleshores havien parlat grec–, i aquest canvi sociolingüístic va provocar l’adopció d’una nova llengua litúrgica. Ara, feia molts segles que les llengües romàniques eren parlades en els territoris de l’antic Imperi edificat sobre el llatí com a llengua comuna. Tanmateix, només la predicació feia servir la llengua del poble, i la paraula de Déu continuava proclamant-se en la lingua sacra. El Concili obre el màxim tresor de l’Església, que és la Sagrada Escriptura, base de la litúrgia, i decideix que hi hagi tantes linguae sacrae com llengües hi ha a la terra. I eixampla aquest tresor amb la lectura dels Pares, els primers que van ser dipositaris dels textos revelats.

La generació que va viure personalment el Concili té més de setanta anys. Ella va tenir la sort de testimoniar uns temps de radical esperança, però també va haver de passar per una època complexa i difícil, entre les secularitzacions de molts preveres (un terç dels preveres catalans) i una contestació endurida. Ara, aquesta generació, més enllà de les nostàlgies, ha de saber explicar l’entusiasme conciliar d’una Església que no volia tancar-se dins de cap fortalesa, però no ha de convertir el Concili en un patrimoni exclusiu. Hi ha també els qui han nascut després del Concili i tenen, per tant, menys de setanta anys. Aquests s’han trobat amb un món cada vegada més distant de Déu i més pendent de si mateix, i han d’exercir el seu ministeri en una societat que es mou entre l’individualisme i el materialisme, el relativisme i la crisi. Aquesta generació ha de sentir-se plenament seu el magisteri conciliar i no ha d’equivocar l’anàlisi pensant que el Concili és a l’origen de les dificultats actuals. Afirmar això seria tant com dir que l’Esperit no va guiar l’Església reunida.

El Vaticà II és de tots, com ho foren Trento o el IV de Laterà. Un Concili no és un esdeveniment generacional sinó universal, en el temps i en l’espai, en amplària i en profunditat històriques. I sobretot és un esdeveniment de gran abast espiritual que reprodueix la Pentecosta. I diuen els Fets dels apòstols que els qui van rebre l’Esperit i els qui es van unir després a ells gràcies a la predicació de Pere formaven «un sol cor i una sola ànima» (4,32). Aquesta és l’Església que, com a misteri de comunió, va cloure el Concili el vuit de desembre de 1965 i es va endinsar pels camins del món amb la missió de portar l’Evangeli de Jesús a «tota la creació» (Marc 16, 15).

Armand Puig i Tàrrech