Síria, problema sense solució?

Des de fa més de dos anys, Síria és notícia diària en els mitjans de comunicació social. Què hi passa? Per què es barallen? Qui té raó? No pretenc donar resposta a aquestes preguntes, però sí oferir pistes per entendre la complexitat d’aquesta guerra, a més de donar a conèixer el país.

Cal començar recordant l’origen dels actuals estats de l’Orient Mitjà. A Europa els estats (Espanya, França, Itàlia, etc.) i les nacions o pobles (Catalunya, Galícia, Valònia, etc.) són fruit de la desmembració de l’Imperi Romà a través de diverses vicissituds. Amb el temps s’ha aconseguit una certa consolidació, cosa que ha portat una estabilitat més o menys pacífica, no exempta de divergències, com ho podem constatar a casa nostra.

A l’Orient Mitjà les coses foren molt distintes. Tots aquells pobles estigueren fins quasi als nostres dies sota el domini d’una gran potència estrangera: Assíria, Babilònia, Pèrsia, els regnes hel·lenistes, Roma i Bizanci-Istambul els tingueren successivament sotmesos, deixant-los una autonomia més o menys forta segons els temps. Tenien, doncs, una certa consciència de «poble», però no d’estat amb límits definits, i menys en el sentit de formar una unitat política. De vegades ni a això arribaven, sinó que era un simple sentiment ètnic. D’aquest fet cal excloure Egipte, clarament delimitat per l’àrea d’influència del Nil i amb més consciència nacional.

A l’Orient Mitjà ha passat, doncs, una cosa semblant, però més accentuada encara, a la de moltes regions d’Àfrica, sotmeses durant molt temps a la colonització europea, en les quals les línies de separació dels estats no són clares i de vegades artificials i discutibles, quan no són fruit de tripijocs politicoeconòmics. Una mirada al mapa de Jordània, amb una línia recta de separació dels estats veïns, entre d’altres la mateixa Síria, n’és un exemple. Aquesta divisió no és fruit de la complexa realitat humana, ni de peculiaritats físiques o geogràfiques, sinó que està feta en un despatx amb un regle.

Dos altres factors augmenten aquesta imprecisió dels límits estatals i de consciència nacional. En primer lloc, les grans extensions de desert que tenen. I en el desert no ve d’un pam. Després, la vida nòmada, practicada fins fa poc per bona part dels seus habitants, no vinculada a cap lloc concret. Finalment, cal afegir-hi els factors ètnic i religiós, que freqüentment coincideixen. Seria tan fals dir que les baralles vénen per qüestions religioses com per motius ètnics. Són dos factors, però, que si se sumen, es multipliquen.

En concret i resumint, la història recent de Síria és que després del llarg domini otomà (turc) (1516-1920), al final de la Guerra Europea, el territori sirià va passar a ser Protectorat francès. Fins llavors els sunnites –la rama més gran de l’islam- havien tingut una clara preponderància sobre els alauites. Amb l’ajut de França, el 1971 és elegit President l’alauita Hafez al-Assad (Hafez el lleó), que es presentà com a «pare» del país, a l’estil d’Ataturk de la veïna Turquia. Es gira la truita: els alauties passen de ser oprimits a dominadors, malgrat ser molt inferiors en nombre. De Hafez se’n fa quasi un déu: el seu retrat era omnipresent i totes les ciutats li erigiren monuments. A la seva mort (juny del 2000) el succeeix el seu fill petit, Bashar al-Assad, metge oftalmòleg, nascut el 1965. El primogènit, el «màrtir» Bassel, el que s’havia preparat per succeir el pare, havia mort en un accident de circulació. L’oposició sunnita es fa cada vegada més forta, fins que esclata la revolta en què intervenen diverses organitzacions islàmiques, més o menys ajudades per potències estrangeres. De tot plegat en surt la situació actual.

Seria una simplificació excessiva reduir el problema de Síria a l’enfrontament de les dues faccions musulmanes, els sunnites i els alauites, però no es pot entendre sense tenir en compte aquesta realitat, que inclou, a més de l’aspecte religiós, l’ètnic o tribal. Qui són els sunnites i els alauites?

Otman, gendre de Mahoma, de la família dels omeies, fou el tercer «califa» (successor) en la direcció de l’Islam. Actuà de forma molt nepotista, afavorint els membres de la seva família i marginant la resta de descendents de Mahoma a través d’altres esposes. Fou assassinat per un grup de soldats que varen elegir Alí, de la família dels hachim, rival dels omeies, casat amb Fàtima, filla de Mahoma. Els omeies, però, no l’acceptaren i el governador de Damasc es proclamà califa. La mort de Hussein, successor d’Alí, en la batalla de Karbala (680) fou la ruptura definitiva entre els dos bàndols, els anomenats sunnites i els xiïtes.

Els sunnites van mantenir la unitat a través dels segles gràcies a la institució del califat, a qui tots retien obediència, califat que posteriorment es traslladà a Istambul i va desaparèixer en caure l’imperi otomà després de la Guerra Europea (1919). El seu nom prové de «sunna» o tradició oral que conservà normes i costums de Mahoma no escrits en l’Alcorà. Els xiïtes, en no tenir un cap reconegut per tots, aviat es van dividir i subdividir, formant diverses faccions, entre les quals hi ha els alauites. Aquests consideren el seu fundador Nusar Numeini, que visqué el segle XI a Bagdad. Per això se’ls coneixia amb el nom de «nusairís», paraula corrompuda pels occidentals en «ansarís». Amb el temps la major part d’ells establiren la residència en les muntanyes del voltant de Latakia. El nom d’alauites prové del temps del mandat francès (1920-1944). El mot nasairí havia esdevingut pejoratiu, ja que s’hi veia un diminutiu de «nasara» (natzarè, és a dir, cristià). És també en aquest temps quan van passar de dominats a dominadors. Sempre havien estat menystinguts pels sunnites, havien treballat les terres més pobres i exercit els oficis més humils.

Els alauites amb el temps acceptaren diversos elements del Cristianisme. El seu «credo» és una barreja d’elements islàmics i cristians amb vells cultes fenicis. Celebren el dia de Nadal, que tenen com una de les festes més importants. També la del baptisme de Jesús, el Diumenge de Rams i la Pentecosta, així com l’Anunciació a Maria, santa Bàrbara, sant Joan Crisòstom, etc. Tenen una espècie de missa que anomenen «quddàs» (sagrat) «el misteri de la carn i de la sang de Jesús», diu el seu catecisme. De vegades imposen noms cristians com Joan, Jordi, Elena, Bàrbara, etc. Algunes de les seves pràctiques no són conformes als principis islàmics, com és el costum de beure vi, cosa totalment prohibida pel sunnisme. Si el sunnita dóna la màxima importància als actes externs (dejuni del Ramadà, oració cinc vegades al dia, etc.) l’alauita no se’n preocupa massa. En canvi ressalten actes penitencials, com els assots a l’espatlla fins a treure sang. Malgrat tot, són considerats musulmans i ells s’hi declaren. Segueixen la llei de la «taquia» (precaució) segons la qual hom, si ho creu necessari, pot adaptar-se exteriorment a la religió dominant acomodant-se a les pràctiques religioses del lloc on viu, sense que això suposi un apostasia de l’islam.

Joan Aragonès, prevere de l’arquebisbat de Tarragona,