Aquest mes d’octubre ha tingut lloc a Roma el Sínode dedicat a la Nova Evangelització per a la transmissió de la fe cristiana. Hi han participat diversos eclesiàstics catalans, encapçalats pel Cardenal Lluís Martínez Sistach. La celebració d’un Sínode és un esdeveniment en si mateix. Una representació qualificada de pastors, presidits pel Sant Pare, però també de preveres, religiosos i laics, amb presència important de representants ecumènics, es troben per tal d’escoltar-se els uns als altres i construir un pensament comú. De fet, el terme Sínode evoca un camí conjunt, un itinerari que es va dibuixant amb la col·laboració de tots. Les opinions que s’hi expressen i s’hi intercanvien van confegint una posició compartida, la qual es tradueix en unes propostes i un missatge, que el Sant Pare assumeix en l’Exhortació Apostòlica corresponent.
Un Sínode serveix perquè l’Església faci un examen aprofundit sobre un tema major de la seva identitat com a sagrament de salvació enmig del món i sobre la seva acció com a servidora de l’Evangeli de Jesús. En aquest Sínode, dedicat a l’anunci o comunicació de l’Evangeli, s’han sentit moltes veus però les músiques de fons eren del tot properes. La més significativa ha estat, potser, la consciència manifestada per molts, començant pel Papa, que el Sínode és un fill del Concili Vaticà II. La coincidència del cinquantenari del Concili i la celebració d’un Sínode destinat a l’evangelització no ha estat fortuïta. El dia 10 d’octubre, en una sessió acadèmica celebrada a la Facultat de Teologia de Catalunya, dos dels teòlegs catalans més importants dels últims anys van dialogar sobre el Concili. Mn. Rovira Belloso va accentuar que el seu eix central era la paraula de Déu, la qual sosté i vivifica l’Església. Mn. Perarnau va declarar que el tema de la nova evangelització havia estat de fet la gran preocupació conciliar.
L’un i l’altre tenien raó. Tal com va posar de manifest el Sínode sobre la Paraula (2008), el cristianisme arrenca del Déu que es revela i d’Aquell que és Paraula encarnada. La revelació divina és un fet viu i perenne que no s’esgota en un text –el text de l’Escriptura– però que és irrecognoscible al marge d’aquest text. D’altra banda, el Sínode de 2012 planteja la pregunta sobre l’ardor que dóna resposta a la indiferència, sobre el testimoni de la fe (en ple Any de la Fe!) que s’alça en un món acostumat a raonar en termes d’economia i de guany, sobre la primacia de Déu que s’afirma en una cultura sovint buidada dels seus referents espirituals i ètics. El buidatge de la dimensió interior de la persona formulada en clau cristiana és a l’origen de moltes de les crisis personals i col·lectives que somouen les societats europees. L’Evangeli no és una peça de museu que ara caldria restaurar, sinó un fonament damunt del qual molts han edificat i edifiquen la seva vida. Per tant, anunciar l’Evangeli és determinant allí on les societats humanes han quedat més presoneres de l’amor per si mateixes i del seu egoisme, i, per tant, òrfenes de pare, distants de Déu.
Evangelitzar és, abans que res, una actitud del cor. Serveixen els principis, es poden precisar mètodes i plans d’actuació. Però el zel apostòlic, l’embranzida que prové de l’acció de l’Esperit i que suscita una vida i una paraula segons l’Evangeli i sobre l’Evangeli, és la conseqüència directa de la crida inherent al baptisme. Cada batejat és un missatger potencial de la bona nova de Crist, i cal que n’esdevingui un missatger real i tenaç. Em refereixo a una tenacitat amiga i cordial, que proposa respectant la llibertat de l’altre però que no deixa d’escampar la Paraula que salva, que no s’avergonyeix de ser sal de la terra però que bo abassega. El poble de Déu en el seu conjunt és el subjecte de la nova evangelització, sobretot perquè aquesta s’adreça en bona part a germans en la fe que se n’han apartat o que han disminuït la seva adhesió a Jesús, el Crist. En aquest punt, cal que, com a Església, fem tots plegats un examen de consciència i reconeguem que el nostre exemple pot haver allunyat les persones de la fe en el Crist mort i ressuscitat i pot haver malmès així el testimoni de la comunitat creient. A qui més té, més se li demana!
En l’homilia d’inauguració del Sínode (7 d’octubre) el Papa digué que el matrimoni era, per ell mateix, un evangeli per al món d’avui. Podríem afegir que també ho és el pastor del poble de Déu. Els qui es casen es converteixen en signes vivents de l’amor indissoluble entre Déu i la humanitat, entre Crist i l’Església. El qui accepta de viure l’amor fratern i la gratuïtat de la donació personal esdevé sagrament de l’amor de Jesucrist, Bon Pastor, que vetlla per cadascuna de les seves ovelles. L’Evangeli és camí de santedat, i per això, com va afirmar el Papa, les infidelitats personals i comunitàries són un obstacle veritable per a l’anunci de la Paraula. Mirem l’exemple dels sants i dels pobres. Els sants són els grans artífexs del llenguatge clar i distint del testimoni. Els pobres són guies segurs que fan entendre la profunditat de l’Evangeli i la confiança en el Senyor.
El primer toc de l’evangelització passa per una actitud de diàleg i d’amistat que té com a fonament Déu que és amor. Reconeix Jesucrist el qui proposa la veritat de l’Evangeli en el marc de la pròpia vida i de la fe que confessa. Escolta la veu de l’Esperit el qui no s’emmotlla a la malícia el món. Evangelitza el qui, de paraula i d’obra, porta Déu i el Crist al cor de la humanitat.
Armand Puig i Tàrrech
Grups
