Fa temps vaig participar en una trobada d’un grup de pregària. El ponent parlava del silenci i de la Paraula com una unitat inseparable. Per a mi va ser una ajuda important en la meva relació amb Déu i, conseqüentment, en el meu treball pastoral. Va reorientar la meva pregària personal, massa bolcada sobre la reflexió i els bons propòsits. També vaig descobrir que no tenia resposta a totes les preguntes que em feien i que el silenci cordial podria ser-ne una de ben valuosa. I que el meu servei ministerial recolzava sobre Jesucrist, paraula i silenci de Déu.
Vitalitat del silenci
El silenci autèntic ni comença ni acaba. Solament comença o acaba si l’interrompem. La paraula sí que està limitada. Té principi i té final. Malauradament, en la nostra societat actual hi ha inflació de paraules. Hem sotmès el silenci a la nostra xerrameca. Vivim a la intempèrie, als afores de la nostra autèntica estança. Tanmateix, el silenci és la paraula més sonora, la nostra llar. La imatge d’un con invertit és força aclaridora. En la part superior, hi ha un terbolí de conceptes, de paraules, de gestos, d’activitats amb les quals pretenem orientar i dirigir la pròpia vida, fins i tot la pròpia vocació i, molt sovint, la nostra tasca pastoral. Poden ser una bona ajuda, sense cap mena de dubtes. Però amb aquest món dels sentits, de la reflexió i de l’acció indiscriminada no som capaços d’arribar al nucli de la fe i de la seva transmissió. Necessitem impregnar els nostres projectes, les nostres activitats i les nostres paraules d’espiritualitat.
Cal anar baixant cap al vèrtex inferior del con on el silenci és ensems paraula i, per a nosaltres, els cristians, la Paraula. Exercitar-nos a callar, a romandre un mica més atents i permetre que Déu pugui fer-nos algun suggeriment. És qüestió d’anar reduint tanta activitat aclaparadora i habilitar en el nostre interior un temps i un espai per a la gratuïtat, sense preses ni fruits immediats.
Cal trobar-se amb el silenci al vèrtex inferior. D’aquest silenci surt tot i hi trobem la nostra autèntica identitat. Viure des d’aquesta dimensió més íntima és garantia de fidelitat a la pròpia missió pastoral.
En el silenci es renova la imatge de Déu i de Jesucrist
En una de les seves Dites, la 99, sant Joan de la Creu posa al descobert una dimensió del creient no gaire treballada: «Una paraula va pronunciar el Pare, que va ser el seu Fill, i aquesta parla sempre en silenci etern, i en el silenci ha de ser escoltada.» Paraula i silenci units, mai separats. L’apostolat del capellà troba les seves arrels en el silenci més profund del seu ésser on la Paraula ressona d’una manera especial.
Heus aquí un dels nostres reptes més importants: captar la Paraula-silenci en el silenci d’altres paraules que cansen i atordeixen, i ensenyar als altres que la captin. No n’hi ha prou amb la voràgine de les nostres paraules i arguments. Cal escoltar el silenci de Déu per detectar-hi la seva Paraula i enfortir l’adhesió i la confiança a la persona del Crist. Abans de la nostra capacitat intel•lectual hi ha la nostra capacitat teologal. És aleshores quan Déu es manifesta sempre una mica més enllà dels nostres pensaments, de les nostres esperances, del nostre amor.
Tots sabem que l’activitat pastoral s’ha d’edificar sobre una sòlida base de comunió amb Crist, la Paraula del Pare. I sant Pau, escrivint als cristians d’Èfes (3,14-21), demanava al Pare que els donés una comprensió profunda de qui és Ell. Juntament amb el coneixement intel•lectual humà de qui és Ell, hem de buscar una altra comprensió més fonda, més espiritual. I és en aquest silenci dels nostres esforços quan podem escoltar l’eloqüència de qui és Ell, la plenitud d’aquesta Paraula silenciosa del Pare. En l’etern silenci d’amor del Pare s’està pronunciant constantment una Paraula. I en el silenci d’una actitud teologal pren consistència en nosaltres la Paraula, ens arrabassa el cor i ens projecta a ser testimonis de Jesucrist. En aquest silenci, l’Esperit ens pot portar sempre una mica més enllà en el coneixement de Déu Pare i del seu Fill.
Dimensió teologal del silenci
El silenci, doncs, no és absència de paraules, perquè aleshores tant la paraula com el silenci es poden tornar inhumans, buits, destructors. El silenci és sempre plenitud. El millor de la persona comença allà on acaben les seves paraules i els seus conceptes. La proximitat del misteri de Déu ens deixa muts. I la capacitat del creient per silenciar el seu món immediat i esdevenir receptiu al misteri l’obre a una comunió nova d’amor amb la Paraula pronunciada pel Pare. Es troba amb el silenci abissal, però eloqüent, del Pare i, alhora, amb el seu amor abissal i proper en la Paraula. I de les paraules sobre Déu i el seu Fill es passa a la comprensió i a l’experiència de la Paraula-silenci, que solament pot ésser acollida com a do. No és pas el fruit de cap mena de reflexió ni de possessió.
Per tant, un dels elements que ha de configurar la nostra espiritualitat és la pregària personal a soles amb ell sol. Als evangelis crida l’atenció la insistència de posar-nos davant dels ulls la imatge de Jesús que es retira a la soledat per pregar. Des del començament de la seva missió –al desert– fins al final de la seva vida quan s’allunya dels més íntims dels apòstols i prega tot sol amb el Pare a l’hort de les oliveres. Si al desert l’Esperit orienta i confirma la seva missió, a l’hort de les oliveres assumeix la desconcertant voluntat de Déu. Crist sempre serà la Paraula suficient del silenci amorós del Pare. És cert que tenim molts mitjans per alimentar la nostra fidelitat sacerdotal. Ara bé, aquest diàleg, amarat de fe, esperança i amor teologals, renova la persona des de les arrels. Cal dir que aquest tipus de diàleg, l’hem de reproduir en la celebració de l’Eucaristia, en la lectura i meditació de les Sagrades Escriptures i en qualsevol altre tipus d’exercici espiritual.
La tasca pastoral
Aquesta relació viscuda amb el Misteri de Déu, acollit teologalment, tendeix per pròpia dinàmica interna a fer-se paraula, gest, expressió de servei incondicional. Tornem a la vida real, a les persones reals, als conflictes reals, a les alegries reals. I les podem viure com una part de la missió que ens ha estat encomanada. Aleshores, la dimensió eclesial pren una altra embranzida on nosaltres esdevenim sobretot servidors.
Aquesta és la millor pregària que el sacerdot por incorporar a la seva vida per convertir-se en espai teològic i comprometre pastoralment la seva vida a l’estil de Crist, és a dir, reproduint els seus mateixos sentiments.
«Jo, doncs, m’agenollo davant el Pare, de qui rep el nom tota família, tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior.» (Ef 3,14-16)
Àngel M. Briñas
