A propòsit d’un text d’Éloi Leclerc
El gran risc del món actual, amb la seva múltiple i aclaparadora oferta de consum, és una tristesa individualista que brota del cor còmode i avar, de la recerca malaltissa de plaers superficials, de la consciència aïllada. Quan la vida interior es tanca en els propis interessos, ja no hi ha espai per als altres, ja no hi entren els pobres, ja no s’hi escolta la veu de Déu, ja no s’hi gaudeix de la dolça joia del seu amor, ja no hi batega l’entusiasme per fer el bé. (PAPA FRANCESC, Evangelii gaudium, 2).
No és pas per casualitat que el Papa actual va escollir el nom de Francesc. Tant la seva manera de fer com moltíssimes de les seves paraules reflecteixen perfectament l’espiritualitat franciscana. El text que encapçala l’escrit d’avui n’és una bona prova.
El valors de la pobresa, la humilitat, l’alegria espiritual, l’amor a la naturalesa… estan al centre mateix d’aquesta espiritualitat i de l’estil de fer de sant Francesc. Ell, que va estimar apassionadament totes les criatures sortides de les mans de Déu, les considerava “germanes”, fins i tot els animals i els sers inanimats. Aquest amor li inspirà el Càntic al germà Sol. Totes les criatures manifesten la saviesa, el poder i la bondat de Déu. La paternitat de Déu s’estén a tota la creació, per això totes les criatures són “germanes” nostres. L’home, en el centre de la creació, només pot trobar el sentit de la seva vida en la senzillesa i la humilitat que el porten a lloar Déu: Altíssim, omnipotent i bon Senyor, teves són les llaors, la glòria i l´honor i tota benedicció. A tu sol, Altíssim, s´adiuen; d´anomenar-te, cap home no és digne.
És per això que tant sant Francesc com el Papa Francesc i molts seguidors d’aquests valors ens adverteixen dels perills de la nostra societat actual. Quan la vida interior es tanca en els propis interessos… ja no s’hi gaudeix de la dolça joia de l’amor de Déu, ja no hi batega l’entusiasme de fer el bé.
Ja fa molt temps que em va sorprendre, en aquest sentit, un text del franciscà Éloi Leclerc en el seu llibre Saviesa d’un pobre, escrit l’any 1963. Reflecteix perfectament el nucli de l’espiritualitat del sermó de la muntanya de Jesús i l’actitud de sant Francesc i del papa Francesc davant de la vida:
«La frase més terrible que potser ha estat pronunciada en contra del nostre temps és aquesta: ”hem perdut la ingenuïtat”. Dir això no significa per força condemnar els avenços de la ciència i de la tècnica, dels quals el nostre temps se sent prou orgullós. El progrés és en si admirable. Però és reconèixer que aquest progrés no s’ha realitzat sense pèrdues considerables en el pla humà. L’home, enorgullit de la seva ciència i de la seva tècnica, ha perdut part del seu candor.
»En perdre aquesta “ingenuïtat”, l’home ha perdut així mateix el secret de la felicitat. Tota la seva ciència i tota la seva tècnica el deixen inquiet i sol. Sol davant la mort. Sol davant les seves dificultats i les dels altres, enmig del gran ramat humà. Sol a l’encalç dels seus dimonis, que no l’han abandonat. En certes hores de lucidesa l’home comprèn que res, absolutament res, no podrà donar-li una joiosa i profunda confiança en la vida si no recorre a la font que comporti al mateix temps el retorn a la infància espiritual. Les paraules de l’evangeli mai no han aparegut tan plenes de veritat humana: “Si no us feu con els infants, no entrareu pas al regne del cel".
A l’entorn del camí que emmena a la infància espiritual, un home tan simple i tan pacífic com sant Francesc d’Assís, té quelcom a dir-nos. Quelcom essencial i decisiu. Aquest sant de l’edat mitjana ens és sorprenentment pròxim. Sembla haver sentit i comprès per endavant el nostre drama, ell que escrivia: “Salve, reina saviesa, que Déu et salvi amb la teva germana la pura simplicitat”. Mai no ho sentim prou que, per a nosaltres, tan rics de ciència, no hi pot haver saviesa sense un retorn a la pura simplicitat! Però, qui millor que el pobre d’Assís ens pot mostrar què és la pura simplicitat?»
Pere Carreras
