L’Església té una missió doble, que correspon al doble accent de la seva naturalesa. Per una banda, té la missió de ser realment la comunitat dels deixebles del Senyor Jesús, que viuen segons el seu Esperit; i, per l’altra, la de promoure l’Esperit evangèlic en el nostre món humà, la missió de l’evangelització. Aquest doble accent apareix ja en la primera crida de Jesús als dotze: “En designà dotze, als quals donà el nom d’apòstols, perquè estiguessin amb ell i per enviar-los...” (Mc 3, 14), reprenent la doble dimensió de la crida als dos parells de germans: “Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes” (Mc 1, 17). També el Vaticà II subratlla aquestes dues dimensions quan presenta el Document sobre l’Església: “I com que l’Església és en Crist com un sagrament, és a dir, signe i instrument de l’íntima unió amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà... vol declarar amb més claredat als seus fidels i a tot el món la seva naturalesa i la seva missió universal” (LG 1).
Parlem del primer accent. “Estar amb Ell” no és només una condició exigida als deixebles per aprendre el que després han d’ensenyar. Jesús els crida a “anar amb Ell”, i ells “ho deixen tot i el segueixen”. L’Església es defineix per ser la comunitat dels deixebles seguidors de Jesús. És la seva definició i la seva primera missió. És la comunitat que realitza el projecte evangèlic de confiança en Déu i d’amor generós i servicial als germans. A la rel de la comunitat eclesial no hi ha bàsicament la consciència de grup sinó la participació en l’Esperit del Senyor, i això significa l’experiència personal de la fe i l’amor. Aquest pas personal és el que constitueix la comunitat, no es pot estalviar a ningú. És l’experiència del qui obre l’Evangeli i diu “que bé que està...”. I a partir d’aquesta llum personal interior entra en relacions noves amb els qui participen de la mateixa experiència i crea lligams d’amor, de servei, de preocupació mútua, de diàleg.
Actualment els catòlics som més de mil milions, i amb les altres confessions cristianes arribem a uns dos mil milions; gairebé una tercera part de la humanitat. Deixant volar la imaginació, l’Església significa que les comunitats cristianes dels nostres països europeus se saben i se senten germanes entre si, revisant la seva història tan plena d’enfrontaments, de guerra i de sang; i que se senten germanes de les comunitats africanes o americanes, i de les comunitats asiàtiques, i saben gestionar en el diàleg i el servei les seves enormes diferències culturals, econòmiques i polítiques, tenint en compte la història de les seves relacions mútues, sovint tan dolorosa. És el “projecte Església”. És un projecte tan immens i tan noble que ni tan sols ens en fem gaire càrrec. És el projecte cristià d’un món veritablement humà.
Per poca història que coneguem i per pocs coneixements que tinguem de la vida real actual, és clar que les comunitats cristianes no hem arribat gaire amunt en la realització fàctica de l’esperit evangèlic d’amor, de justícia, de respecte, de perdó... La teologia ho estudia com la dimensió escatològica de l’Església, la tensió entre l’Església real i el Regne de Déu avui entre els homes. Donar-ne l’explicació teològica no vol dir que tot estigui bé com està. No és sinó la formulació d’un sofriment. La primera alegria que produeix l’Església és veure tantes persones que creuen en Jesucrist; i el primer sofriment que l’Església provoca es constatar la distància, a vegades enorme, entre el projecte evangèlic de vida nova, personal i comunitària, propi de la fe, i la realitat de les comunitats cristianes, tan allunyades, tan indiferents unes de les altres, si no enfrontades, creadores d’injustícies i de violència, sense capacitat de diàleg, de perdó, de col·laboració, de pau.
La primera missió de l’Església és la realització d’allò que la defineix, la constitució de comunitats que viuen segons l’Esperit del Senyor i que tenen entre elles relacions de respecte, de pau, de justícia, d’amor. I això no es pot fer sinó a partir de l’obertura personal a la Paraula i l’Esperit del Senyor, el pas a una íntima vivència personal del valor de l’Amor, la Pau, el Perdó, la Confiança en Déu. En les persones i les comunitats que no fan aquest pas personal de fe i amor evangèlics, o el fan de manera feble i inconsistent, l’Església, potser ben organitzada i amb els serveis mínims assegurats, apareix reduïda a estructures, mancada de l’ànima que la posa en comunió amb el Senyor Jesús i amb les altres comunitats germanes, buida del seu sentit. Promoure en el cos immens de l’Església l’experiència viva del missatge i l’Esperit del Senyor, de manera que arribi a crear comunió real entre les comunitats cristianes, escampades arreu del món, ha estat sempre la seva missió més urgent.
Gaspar Mora
