Durant el Temps de Nadal hem meditat i contemplat els misteris de l'encarnació i naixement del Fill de Déu: en Jesucrist, Déu ha assumit la nostra naturalesa i totes les realitats humanes sanant-les i redimint-les. La seva humanitat ha estat el vehicle que ha fet possible que la vida divina s'hagi vessat sobre nosaltres.
És aquest un gran misteri que els preveres hem de contemplar i projectar contínuament sobre el nostre ministeri. Pel sagrament de l'orde que hem rebut hem de perllongar sacramentalment la presència de Jesucrist al món com a Cap i Pastor amb la triple missió d'ensenyar, santificar i regir al seu Poble. Som, com Crist -millor dit, en Crist-, vehicles perquè la gràcia de Déu, la vida divina, es vessi sobre els homes. I el misteri de l'encarnació ens recorda que aquesta comunicació de la gràcia es fa a través de la nostra humanitat.
Hi ha dues coses que mai podem oblidar i que hem de conjugar sàviament. D'una banda, que se'ns ha confiat un tresor, el de la gràcia, que portem amb temor i tremolor en gerres de terrissa. Per una altra, que hem de comunicar aquest tresor als homes per mitjà de la nostra humanitat, encarnant-nos, com Crist, en totes les realitats humanes per sanar-les des de dins.
El decret Presbyterorum ordinis ens ho diu amb aquestes paraules: «No podrien ésser ministres de Crist, si no fossin testimonis i distribuïdors d'una vida altra que la terrenal, però tampoc no podrien servir els homes si visquessin desentenent-se de llur vida i circumstàncies. Llur mateix ministeri exigeix amb títol especial que no es conformin a aquest món; però alhora demana que visquin en aquest món entre la gent i que, com a bons pastors, coneguin llurs ovelles i també intentin d’atraure les que no són d’aquest ramat.»
L'experiència en tots els àmbits humans ens mostra que sovint ens costa integrar i conjugar aspectes diferents de la nostra vida i que tendim a polaritzar-nos. Que delicat és, per exemple, per a un home conjugar equilibradament el seu treball professional amb la seva condició de pare de família, i amb quina facilitat es pot marginar un d'aquests pols.
En la història del dogma cristià, per exemple, podem constatar que difícil ha resultat integrar i conjugar la divinitat i la humanitat de Crist. De seguida van aparèixer els que van subratllar tan unilateralment una d'aquestes naturaleses que van acabar negant-ne l'altra: arrians en un extrem i monofisistes en l'altre.
També als preveres sovint ens costa conjugar els dos aspectes que esmentava més amunt i fàcilment podem derivar cap a un pol o cap a l'altre. Podem escorar-nos cap a una vivència «arriana» del ministeri, que exalta tant l'encarnació en les realitats humanes que ens acaba assemblant massa als assistents socials. O podem derivar cap a una vivència «monofisista» del ministeri que exalta de tal manera l'ex opere operato que el fa incomprensible o mancat de significació per als homes.
Però, com en el cas de l'encarnació del Fill de Déu, l'equilibri entre aquests dos aspectes no l’aconseguirem limitant-los perquè no es llevin espai l'un a l'altre sinó afirmant-los simultàniament fins a les últimes conseqüències. Jesús és l'home perfecte perquè és el Fill de Déu encarnat. Nosaltres ens encarnarem perfectament en les realitats humanes en la mesura que estiguem íntimament units a Crist i vessem sobre elles la novetat de la seva vida divina.
Que Jesús, que ha vingut aquests dies a habitar en nosaltres d'una manera renovada, ens il·lumini perquè puguem viure la fecunditat incomparable del misteri de l'encarnació en el nostre ministeri.
Josep Maria Prats Rocavert
Grups
