L’evangelista Marc ens diu en aquest text dues coses aparentment contradictòries: «Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu», com si Jesús ens deixés; diu també: «El Senyor hi cooperava, i confirmava la predicació de la paraula amb els senyals prodigiosos que l'acompanyaven», com si es quedés permanent, col·laborant amb els seus. Però en realitat aquestes dues coses no es peguen bufetades, no hi ha contradicció. El final de la seva presència visible coincideix amb la inauguració d’una nova presència: presència universal del Ressuscitat sempre i pertot arreu, presència misteriosa percebuda en la fe i l’amor, presència actuant amb els seus deixebles com ell havia promès.
Així ell els és més proper que mai, «dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28, 20). Ell ens abasta en la nostra pregària i en l’Eucaristia. Ell ens acompanya en el nostre compromís. Es fa veure en la fe a través del nostre testimoniatge. És al nostre costat en nostres gestos de perdó. Anima la nostra esperança al davant dels desafiaments d’un món en canvi, d’un món amb l’amor del tot gelat, ple de violències i sense pau i amb caramull d’injustícies; es fa el nostre company de ruta...
¿Com els cristians faran conèixer que Jesús és present, i que treballa amb ells, amb nosaltres? Sant Marc enumera uns signes que no queden reservats als inicis de l’Església. Són sempre d’actualitat. Treure els dimonis de la perversitat i de l’esclavatge; parlar la llengua de la veritat, de l’esperança i de la tendresa; escapar-se del verí de la violència i de la injustícia; guarir els cors ferits: aquestes són tasques que els missatgers de l’Evangeli cal que portin a terme.
Marc ens diu que «Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu». L’Ascensió del Senyor és l’enviament en missió de l’Església: Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. En grec “proclamar” (“anunciar” a la BIC) té el mateix sentit que “cridar”, és a dir, l’entusiasme que ha d’empènyer els apòstols. Així, doncs, l’Evangeli no és destinat a ser xiuxiuejat sinó a ser proclamat, pregonat, cridat des dels terrats! (Mt 10, 27).
I perquè el grup de deixebles (nosaltres també) no es quedés tancat en el cenacle, porucs i agallinats, Jesús els envia l’altre Defensor, l’Esperit de la veritat. Ell serà l’advocat dels deixebles de Jesús, serà el seu (el nostre) intercessor: els (ens) assistirà i els (ens) ajudarà en el vast procés que el “món” continuarà (continua) contra Jesús a través dels seus deixebles.
Aquest Esperit aprofundirà la seva fe, fent-los comprendre, des de l’interior, la vida de Jesús i el seu missatge (cf. Joan 14, 25; 16, 12-15). Aquest Esperit il·luminarà les situacions noves i inesperades a què hauran de fer front els seus deixebles. L’Esperit no fa altra cosa que continuar la presència de Jesús i anima el nostre viure de cada dia. Sense l’Esperit els apòstols no haurien pogut fer res, ni haver portat a terme la missió que se’ls encomanà. En nosaltres succeeix el mateix.
Josep Sastre i Portella
