En 2Re 5 tenim el meravellós relat de la guarició del general en cap arameu Naaman, ben conegut de tots. En canvi hi ha un detall en aquesta perícopa que ens pot haver passat desapercebut i que jo entenc que dóna una gran llum pastoral.
Un cop obrada la guarició de la lepra, Naaman, en acomiadar-se del profeta Eliseu, planteja a aquest el que avui en diríem un problema de consciència: «... aquest servent teu no oferirà cap més holocaust o sacrifici a altres déus sinó tan sols al Senyor. Però que el Senyor vulgui perdonar a aquest servent teu una sola cosa: quan el meu sobirà va al temple del seu déu Rimmon per adorar-lo, es recolza en el meu braç, i jo m’he de prosternar amb ell en aquell temple. Quan m’hagi de prosternar en el temple de Rimmon, que el Senyor vulgui perdonar aquest gest al teu servent» (2Re 5,17-18). I quina és la resposta del profeta de Samaria? És certament breu i concisa: «Vés-te’n en pau» (2Re 5,19). I Naaman se’n va anar... en pau, no amb un nou neguit en el seu cor.
A Evangelii gaudium n. 44 el papa Francesc ens diu: «sense disminuir el valor de l'ideal evangèlic, cal acompanyar amb misericòrdia i paciència les etapes possibles de creixement de les persones que es van construint dia a dia [...]. Un petit pas, enmig de grans límits humans, pot ser més agradable a Déu que la vida exteriorment correcta del qui transcorre els seus dies sense enfrontar importants dificultats».
Les paraules del papa em semblen formidables, d’un gran pastor, d’un home assenyat, d’algú que ha entès que el camí de l’evangeli està ple de dificultats per a no poques persones, que poden estar vivint situacions exteriors i interiors fortament condicionadores, que no sempre els permeten de fer (ni de bon tros!) el que desitjarien fer.
L’home de Déu Eliseu es fa càrrec de la situació condicionadora de l’ofici de Naaman. Ell ha reconegut de cor el senyoriu del Déu d’Israel («ara sé del cert que en tota la terra no hi ha cap més déu que el Déu d’Israel», 2Re 5, 15), si bé es troba amb una dificultat externa que aparentment contradirà la seva nova condició de creient en Déu: «quan el meu sobirà va al temple del seu déu Rimmon per adorar-lo, es recolza en el meu braç, i jo m’he de prosternar amb ell en aquell temple». ¿Ha d’abandonar el seu ofici com a conseqüència d’haver abraçat la veritable fe? Eliseu li diu que no se'n faci problema, que se’n vagi en pau; talment com l’eunuc etíop tresorer de la reina d’Etiòpia va seguir joiós el seu camí un cop batejat per Felip (cf. Ac 8,26-40). Un i altre, Naaman i l’eunuc etíop, tornaren als seus quefers quotidians en pau i amb alegria.
Pastoralment, entenc que això ens dóna molta llum a l’hora d’enfrontar l’acompanyament de persones, essent una crida a ser possibilistes i no tant perfeccionistes, a ser misericordiosos i comprensius en comptes de rigoristes i poc indulgents. Les persones, també nosaltres, també sant Pau (cf. Rm 7, 14-25), sovint fem el que podem, no l’ideal que ens mou, sinó les realitzacions parcials i petites que podem assolir amb l’ajut de la gràcia de Déu. Jugant amb honestedat, i sense pactismes amb el sistema del món, entenc que hem de donar temps a les persones que acompanyem, hem de respectar els seus ritmes, hem d’agrair i valorar les petites conquestes quotidianes de la seva vida espiritual, això sí: sempre apuntant més alt, a l’ideal evangèlic.
També m’il·luminen les paraules de Joan Baptista als publicans que anaven a fer-se batejar per ell: «No exigiu més del que està establert». El context de Lc 3,12-13 és clar que refereix a evitar abusos en la recaptació d’impostos, però personalment m’agrada fer una aplicació acomodatícia en la línia de la compassió pastoral: no exigir a ningú més del que en cada moment, en cada situació, en cada conjuntura, en cada circumstància... pot fer! Al que alguns diran relaxació jo dic misericòrdia. No oblidem, els preveres, que en acabar l’eucaristia diem als nostres germans, les mateixes paraules que Eliseu a Naaman: «aneu-vos-en en pau».
Daniel Turmo, prevere del bisbat de Lleida
