Quan el dia 12 de març va iniciar-se el conclave, els catòlics, seguint les recomanacions que ens fa l’Església, vàrem celebrar, aquell dia o l’endemà, l’eucaristia pro eligendo romano pontifice. Val la pena que ens aturem a veure què demanàvem en aquella celebració. Dèiem a la pregària col·lecta: «concediu amorosament a l'Església un pastor, que us plagui per la seva santedat, i ens sigui profitós pel seu afany pastoral», i a les altres dues pregàries majors de la missa demanàvem a Déu «un pastor segons el vostre cor» i «un pastor que pugui edificar el vostre poble en la virtut i il·luminar-nos l’enteniment amb la veritat evangèlica».
El bon Déu ha escoltat la pregària de la seva Església i ens ha donat un «pastor segons el seu cor». Ha estat el bisbe de l’arxidiòcesi de Buenos Aires (Bonaerensis), capital de la República Argentina, Mons. Jorge Mario Bergoglio.
El papa Francesc és bisbe des del 20 de maig de 1992, quan el beat Joan Pau II el nomenà auxiliar d’aquella arxidiòcesi, de la qual cinc anys més tard en fou el coadjutor i un any després va succeir el cardenal Antonio Quarracino com a arquebisbe.
Tots els darrers papes han estat pastors de grans Esglésies diocesanes europees: Venècia, Milà, novament Venècia, Cracòvia i Múnic. Alguns d’ells, abans, havien portat a terme tasques a la Cúria Romana: Roncalli com a diplomàtic, Montini a la Secretaria d’Estat, Ratzinger a la Doctrina de la Fe. Altres, com Luciani i Wojtyla, no havien treballat mai a la Cúria i sempre s’havien dedicat a les seves respectives diòcesis.
El papa Francesc era també un pastor d’una Església local, una Església gran i complexa, que viu en un país també gran i molt complex. Un país que, en els darrers cinquanta anys, ha passat per un règim populista, per una cruenta dictadura militar, per una transició democràtica doblegada i ofegada per la crisi econòmica i la corrupció, i ara està governat per una presidenta que, en paraules d’una coneguda articulista de casa nostra, vol ser «l’hereva natural de Chàvez en versió tanguera».
L’arquebisbe Bergoglio ha estat un pastor zelós en aquesta realitat social que li ha tocat viure. Aquests dies hem pogut anar coneixent la seva faceta de bisbe: visita a les parròquies i als preveres, especialment significatives a les barriades de Villa Miseria i altres zones populars de Buenos Aires. També l’hem pogut veure en fotografies entranyables durant les celebracions de l’eucaristia, en baptismes, confirmacions... M’ha resultat també impressionant veure les imatges de la missa del primer diumenge com a bisbe de Roma a la Parròquia de Santa Anna del Vaticà quan, inesperadament, va voler presentar un jove capellà que treballa a l’Uruguai amb els nens del carrer i va demanar a tothom que preguessin per ell.
A Buenos Aires, en aquest moment, tenia sis bisbes auxiliars encarregats de les diverses zones de l’arxidiòcesi, cosa que ja ens indica una manera de treballar col·legialment. He cercat el seminari diocesà de Buenos Aires a la seva pàgina web i m’ha semblat un seminari amb un bon aspecte (les imatges que hi apareixen fan una excel·lent impressió...). Com a arquebisbe metropolità ha estat el principal ordenant d’una vintena de bisbes argentins. Era l’ordinari per als catòlics orientals a l’Argentina, per això no li és estrany el tracte amb els germans cristians de l’Orient. És significatiu també conèixer la seva relació amb els hebreus argentins, que en aquell país formen una notable comunitat. Val la pena llegir l’entrevista que un diari estatal ha publicat al rabí de Buenos Aires. Francesc estima profundament Argentina, el seu país, al qual els seus pares anaren des d’Itàlia com a emigrants, però ell se sent argentí, també en el parlar. Tot un exemple per als que han emigrat a altres països.
A l’homilia de l’inici del ministeri petrí ens mostra tal com entén la caritat pastoral. Deia: «Avui, al costat de la festa de sant Josep, celebrem l'inici del ministeri del nou Bisbe de Roma, successor de Pere, que comporta també un poder. Certament, Jesucrist ha donat un poder a Pere; però, ¿de quin poder es tracta? A les tres preguntes de Jesús a Pere sobre l'amor, segueix la triple invitació: pastura els meus anyells, pastura les meves ovelles. Mai no oblidem que el veritable poder és el servei, i que també el Papa, per exercir el poder, ha d'entrar cada vegada més en aquest servei que té el seu cim lluminós en la creu; ha de posar els seus ulls en el servei humil, concret, ric de fe, de sant Josep i, com ell, obrir els braços per custodiar tot el Poble de Déu i acollir amb afecte i tendresa tota la humanitat, especialment els més pobres, els més febles, els més petits; el que Mateu descriu en el judici final sobre la caritat: al qui té fam, set, a qui és estranger, nu, malalt, empresonat (cf. Mt 25,31-46). Només qui serveix amb amor sap custodiar».
Al papa Francesc li han sortit una munió d’assessors que li diuen tot el que ha de fer. Des del dia que fou escollit, a la mateixa nit, els habituals tertulians eclesials de casa nostra i també els no eclesials, ja li han dit sobre què ha de parlar, què ha de reformar, què ha de canviar... De tota manera estic convençut que el papa Francesc, abans d’escoltar aquests «saberuts oracles», serà prou intel·ligent i prou vigorós per escoltar la Paraula del Senyor, la veu de la seva consciència, i la veu dels qui no tenen veu.
L’Antoni Puigverd, a la Vanguardia, acabava la seva crònica del dia 20 de març, extraordinària com totes les que ha fet des de Roma, amb aquestes paraules: «(El Papa) no té (la consciència) d’un líder sobrat, sinó la d’un home corrent, que troba la seva força no en els músculs o en la intel·ligència, sinó en la misericòrdia de Jesús. És evident que el seu elogi de la tendresa no és impostat: l’experimenta en carn pròpia».
El mateix dia, el patriarca Bartomeu de Constantinoble, afirmava emocionat: «Aquest papa és un bon pastor», ni més ni menys que allò que tota l'Església demanava després de la renúncia de l’estimat Benet XVI: un bon pastor segons el cor de Déu.
Norbert Miracle
Grups
