Un poble turístic. Sense anar més lluny, Tossa de Mar. Una església gairebé catedralícia, amb un presbiteri profund i proporcionat. I dotze altars laterals. Que ja és dir!
A l’entrada, al costat del baptisteri, gairebé en el llindar, la pregària dels llantions. Multicolors. A la cartellera, les lectures dominicals en diferents idiomes. Els oficials (català i castellà). Clàssics, com el francès i l’alemany; l’anglès i l’italià. L’holandès i el polonès fan tentines. No acaben de tenir la requesta d’altres anys. El rus, en canvi, ha irromput com una núvia per merèixer. En tres o quatre anys.
El rus ortodox, s’entén. Entra a l’església com a casa seva. Parelles joves, de vint a trenta anys. Amb dos o tres fills. Als mediterranis, ens imposa la seva religiositat. Externa i profunda; expressiva i d’un respecte supí. Com us ho diria? D’una timidesa gairebé infantil i d’una sinceritat indiscutible.
Entren a l’església. Agafen l’aigua beneïda. Se senyen tres vegades seguides. Prenen el seu llantió, amb reverència. Hi domina el color morat. Són homes i dones joves; amb infants. Dels que tot just comencen a caminar; o nois i noies adolescents. M’emociona el triple “En el nom del Pare.” No puc fer-hi més: ho fan en cadascuna de les capelles. Si no ho fessin amb tanta naturalitat, semblaria que fan comèdia.
S’agenollen davant del Santíssim. Semblen degustar interiorment les cadencioses notes del gregorià. Reviure unes intenses –per a nosaltres llarguíssimes– celebracions litúrgiques d’aquells popes de llargues barbes en continuïtat atemporal amb les barbes venerables dels Pares de l’Església orientals.
Ben vestits i ben afaitats, les novíssimes generacions del poble rus són incapaços a la casa de Déu de mirar el rellotge. Deixen lliscar el temps amb una parsimònia edificant, que trobo admirable: el temps de Déu en el devenir de la litúrgia ortodoxa?
Com aquelles nostres padrines –penso amb una certa melangia– que “mataven el temps” mastegant parenostres i avemaries. Segur que aquesta locució tan nostra “matar el temps” per a ells no té cap mena de sentit.
Aquestes vivències religioses, tan diferents de les nostres, em fan reflexionar: donem tanta importància a l’”eficàcia pastoral”. Traduïda sovint en l’acció per l’acció. Som tan esclaus del rellotge i del mòbil -i de l’agenda i de l’ordinador i el twiter i altres lilaines tecnològiques– que estem oblidant l’esperit contemplatiu.
Reflexiono: en aquest món que vivim, més enllà de l’anomenada postmodernitat, entre un bombardeig de notícies que sentim però que no podem escoltar, i molt menys digerir, ¿no serà que el llegir ens fa perdre l’escriure? ¿No podria ser que la sistemàtica recerca de la imatge mati en nosaltres aquell esperit de contemplació o espai de Deú?
Continuo reflexionant. Aquests joves russos, educats en un ateisme militant —i, sortosament, obsolet—, estan recobrant l’ombra benefactora dels monjos eremites. Si és que mai l’havien perduda.
El poble rus. De cançons malenconioses. De la dictadura dels tsars als plans quinquennals i les depuracions orquestrades. Com el poble català: de la persecució religiosa del trenta-sis a l’obligatorietat religiosa del trenta-nou. Encara ens en passen factura.
A Rússia, setanta anys de persecució religiosa —l’Església del silenci— i les noves generacions emplenen les esglésies. A Catalunya, quaranta anys de nacionalcatolicisme, què propicià? Una altra Església del silenci. Són només reflexions. Més enllà d’una polèmica eixorca. ¿No ho són totes, d’eixorques, les polèmiques?
Joan Carreres i Péra
