Una nova exposició a Caixa Fòrum ens atreu l’atenció: «Abans del Diluvi. Mesopotàmia 3500-2100 AC». És una panoràmica molt interessant i didàctica sobre la civilització urbana primerenca en aquells paratges fèrtils, però inhòspits, del Tigris i l’Eufrates. Hegel deia que l’Antic Orient Mitjà és «el regne de l’infància del món». En el llenguatge del segle XXI sobre els processos històrics, es diu que és la matriu del «Sistema Mundial Central» o de la «Civilització Central». Pedro Azara, de l’UPC, ens ho explica en el pròleg del catàleg: «El cert és que una gran part de la cultura sembla que s’hagi originat al sud de l’Iraq: la ciutat, l’escriptura, el càlcul, els diners, les lleis, el cadastre, el comerç, són estructures o institucions que organitzen la vida comunitària, vigents avui dia i esteses per tot el món, que s’haurien originat fa uns 6.000 anys al sud de Mesopotàmia».
Però de fet, a part d’alguns viatgers medievals, no fou fins al segle XIX que es va trencar el desconeixement d’aquella antiga civilització mesopotàmica. Fins a les descobertes arqueològiques, primer a Egipte amb les campanyes de Napoleó i amb el desxiframent de la clau de lectura del jeroglífic el 1822; després amb les campanyes a Mesopotàmia al llarg del segle XIX, fins al desxiframent definitiu dels caràcters cuneïformes el 1857, pràcticament l’única font per a la història de l’Antic Orient eren les pàgines de la Bíblia.
Precisament aquestes descobertes de les antigues civilitzacions, a través de les restes arqueològiques i dels textos que s’anaven desxifrant, amb tot el que significava de replantejament en la interpretació de la Bíblia, va provocar a finals del segle XIX un trasbals en el món catòlic que es resumeix amb l’expressió: «la qüestió bíblica». Aquest fou precisament el títol de l’article que el rector de l’Institut Catòlic de París, Mons. d’Hulst, va publicar el 1893, en el qual intentava trobar una sortida al debat sobre l’abast i la naturalesa de la inspiració de la Bíblia. Els descobriments arqueològics, especialment els textos posats a la llum de les tradicions i mites del món mesopotàmic, o també les noves visions científiques sobre les etapes geològiques del món, posaven en qüestió les afirmacions bíbliques o les feien deutores d’aquelles cultures antigues. La resposta de Roma fou l’encíclica Providentissimus Deus de Lleó XIII. Una invitació a l’estudi de la Bíblia, després de la seva postergació secular en el món catòlic. Però tot i que tractava la temàtica de les noves concepcions sobre els orígens del món, no entrava de ple en el problema de la història, insinuant només una porta entreoberta. De fet la crisi modernista, seguida per les mesures antimodernistes, en els anys d’inici del segle XX, deixà la porta tancada fins a l’encíclica de Pius XII, Divino afflante Spiritu, 50 anys després.
Com un ressò, gairebé únic a casa nostra, d’aquest impacte dels descobriments mesopotàmics en relació amb els escrits bíblics, veiem la comunicació del canonge Tomàs Sucona sobre el tema del Diluvi en el IV Congrés internacional dels catòlics a Fribourg el 1897. I després, enmig del període antimodernista, ple de sospites i suspicàcies, hi trobem el treball del pare Ubach, intentant no sols oferir una traducció de la Bíblia en català, sinó també acompanyar-la d’il·lustracions i coneixements geogràfics i arqueològics, que podem veure tant en els volums complementaris de la Bíblia de Montserrat, com al mateix Museu de l’Orient Antic de Montserrat, o en les descripcions dels seus itineraris per Mesopotàmia en el Dietari publicat el passat 2009.
Alguns objectes d’aquest viatge del pare Ubach, junt amb els d’altres viatgers, es mostren en l’exposició «Abans del Diluvi» per tal de posar en relleu la interrelació entre les restes arqueològiques de l’antiga Mesopotàmia, o d’aquells objectes el significat o l’ús dels quals sovint ens resta impenetrable, i la mirada dels homes de l’època contemporània, siguin els primers arqueòlegs o estudiosos a partir del segle XIX, siguin artistes actuals, o els mateixos visitants de la mostra.
Els objectes exposats ens parlen en molts llenguatges i en claus diferents: des del llenguatge mític i el llenguatge dels gestos religiosos, al llenguatge de l’espai que crea l’urbanisme i l’arquitectura, o el llenguatge del poder, que es mou entre dos registres potser difícils de destriar, el registre celestial i el registre terrenal; com molts dels mateixos objectes i figures exposats, que ens deixen amb el dubte d’una lectura simbòlica, o al contrari, material i concreta.
La tria del que se’ns presenta és suggestiva: tauletes cuneïformes amb la narració arcaica del mite de la creació del món o de la seva ordenació per la divinitat de les aigües Enki; segells cilíndrics amb divinitats desconegudes; llistes de reis sumeris; plànols o cadastres en pedra; maquetes de barques o de carros trobats a les tombes; pesos per als tractes comercials; claus fundacionals amb figura i inscripció referits a la construcció d’algun temple; bases dels muntants d’una porta amb inscripcions commemoratives; estàtues de Gudea de Lagash; figures orants; relleus com el que representa Gilgamesh lluitant amb el toro celeste o potser Lahmu el barbut, déu dels rius subterranis; columnes cobertes amb mosaics; estatuetes femenines amb cap de llangardaix; l’impressionant conjunt de figuretes de divinitats o d’orants provinents d’àmbits domèstics; la curiosíssima estàtua del rei-sacerdot nu i dret d’Uruk del quart mil·lenni a.C.; joies com la corona de la tomba de la reina Puabi d’Ur; o finalment plànols i maquetes que reconstrueixen la gran ciutat d’Ur.
Així Ur, com a punt de partença del pelegrinatge d’Abraham segons el Gènesi, i amb ell també de la seva descendència, cap la Terra Promesa, ens evoca el pelegrinatge espiritual de l’home des de les pròpies construccions, sempre plenes d’ambigüitats i contradiccions, en un paisatge inhòspit, cap la ciutat que té Déu mateix per constructor.
Joan Naspleda i Arxer
