El dia 24 de setembre, als calendaris litúrgics de les Esglésies cristianes, se celebra la festivitat de Santa Tecla, que en el sinaxari de l'Església bizantina es anomenada «megalomàrtir» i «isapostola (semblant als apòstols)», a causa de la seva tradicional vinculació amb l'apòstol Pau. La celebració d'aquesta gran màrtir m’ha portat en el record i en la pregària a Maalula, el lloc de Síria, que en custodia el sepulcre i que, des del segle primer fins a l'actualitat, conserva el testimoni de la sang vessada per Crist. La celebració de Santa Tecla també m'ha portat a la riba occidental de la Mediterrània, a la seu «paulina» de Tarragona, que venera Tecla d'una manera especial. Entre les dues ribes de la Mediterrània, la festa de la santa màrtir esdevé una festa —gosaria dir— «pontifex» entre Orient i Occident, des de Síria a Tarragona. Orient i Occident, que han caminat junts molt de temps al llarg dels segles en la devoció als màrtirs, ara, en els nostres dies, no es poden ignorar en la defensa i en la memòria dels cristians de les terres del Pròxim Orient.
Maalula és un petit i bellíssim poblet de Síria, enfilat a les muntanyes que fan de frontera amb el Líban, gairebé la porta d'entrada o de pas entre l'un i l'altre dels dos països germans. De fet, el significat de la paraula siríaca Maaloula és «entrada». Es tracta d'un petit poble de casetes humils que descendeixen cap a la vall, cap al desert, tot al llarg de la part posterior de les muntanyes de Qalamun, la cadena de l'Antilíban. És la llar d'uns pocs milers de persones, majoritàriament cristians, i està situat a uns cinquanta quilòmetres al nord de Damasc; un poble emmarcat per les muntanyes i el desert, d’una bellesa única, petit rusc de cases blanques que són gairebé inseparables amb el groc de les muntanyes; un petit poble que compta amb un dels monestirs més antics de la zona dedicats als sants màrtirs Sergi i Bacus, cuidat pels monjos salvatorians de l’Església melquita grecocatòlica; un llogarret que custodia el cos de la santa màrtir Tecla, la deixebla de Pau; una petita comunitat que s'expressa en el llenguatge amb què el Senyor va ensenyar als seus deixebles a pregar i dir «Abbun ... » Pare nostre ...
Aquest petit poble, lluminós per la blancor de les parets de les cases i per la fe dels seus habitants, en gran majoria cristians, tant grecocatòlics com ortodoxos, cuidat i custodiat com un joiell des de fa segles pels que hi habiten, en els nostres dies ha aparegut a la primera pàgina dels periòdics, malauradament com a notícia durant un parell de dies, però, durant molts dies més, silenciosament colpejat i trossejat per les armes implacables d'aquells que només empren com a únic llenguatge la coacció i la violència; un llenguatge que ben segur no coneix la llengua amb què el Senyor va ensenyar a perdonar i pregar pels perseguidors. Un poble lluminós que en els nostres dies està tenyit de vermell i de negre ... De color vermell, amb la sang de molts dels seus habitants, que l’han vessat per causa de la seva fe en Aquell que parlava la seva mateixa llengua; en Aquell que els ensenya el perdó i la reconciliació; en aquell que els anomena i ens anomena «benaurats» quan treballem per la pau, quan som perseguits, assassinats a causa del seu nom. De negre, pel fum de les esglésies, de les cases i dels monestirs cremats i destruïts, pel fum de les armes i de la ceguesa que ens impedeix de veure un altre camí que no sigui la utilització de la força i de la mort.
Vaig visitar la regió al juliol de l’any 2008 juntament amb un grupet de dos sacerdots i dos seminaristes grecocatòlics libanesos i sirians. Una visita únicament de dos dies en aquella part de Síria: un viatge que incloïa Damasc, Maalula i Saydnaya, un altre poblet a pocs quilòmetres del primer, amb importants testimonis cristians. Certament va ser un pelegrinatge al lloc de la conversió de Pau, la visita a aquell «carrer Recte» al qual va ser enviat Ananies a recercar aquell home encegat per la llum del Ressuscitat, el passeig pels estrets carrers del casc antic de Damasc, aquells passatges dels quals semblava que en qualsevol moment podia aparèixer l'Apòstol dels gentils amb tota la seva alçada, amb tota la força de la seva paraula. Vaig romandre unes hores en aquell lloc, però vaig gaudir de l’acolliment fratern dels preveres del Patriarcat grecocatòlic de Damasc. La visita a Maaloula i Saydnaia, en canvi, va ser d’un dia i mig; és una regió que compta amb una gran quantitat d'esglésies i monestirs. La tradició diu que Santa Tecla s'havia refugiat en la zona de Maaloula per escapar de la persecució de la seva família, després que ella s'havia convertit al cristianisme gràcies a sant Pau. Per amagar-se dels seus perseguidors, Tecla es va refugiar enmig de les muntanyes que obriren les seves entranyes per facilitar-li un pas, esquerdes entre les muntanyes que encara són visibles en els nostres dies. Al monestir de Mar Sarkis (sant Sergi) vàrem ser acollits pel monjo salvatorià que aquells dies s’encarregava de custodiar el lloc, un antic alumne del Pontifici Col·legi Grec de Roma, que és un dels principals experts i estudiosos de les tradicions musicals bizantines. L’acolliment, veritablement fratern, es va perllongar durant un parell d'hores prenent un cafè, però especialment a redós de la història d'aquest lloc venerable, narrada amb la passió i l'amor d'una persona que conta la història de la seva pròpia família, la història de «casa»; la visita detallada al monestir, a la bellíssima església amb icones d'esplendor únic, al voltant d’un antiquíssim altar semicircular, segurament anterior al Concili de Nicea de l'any 325; un acolliment veritablement fratern que va acabar amb l'oració del Parenostre en la llengua del Fill Unigènit, el Verb de Déu encarnat.
Avui les notícies que ens arriben de Maaloula són poques, confuses i fragmentades, però totes ens parlen de sofrença, de destrucció i de mort; de persones innocents, homes, dones, nens, presos de la ràbia cega. Avui Maaloula ha estat saquejada en les seves esglésies, monestirs, cases; en les seves sagrades icones, robades i profanades; en aquella que és la icona per excel·lència, l'home i la dona d'aquells llocs sempre pacífics, tolerants, dialogants, sempre feliços, perquè treballen per la pau. Fa gairebé dos mil anys les muntanyes sirianes del voltant de Maaloula s’obriren per acollir la gran màrtir Tecla; aquelles mateixes muntanyes, les mateixes terres, continuen obrint-se per acollir avui les llàgrimes, la sang, el testimoni cristià dels nostres germans que en aquells llocs, com va fer Tecla, confessen el Crist, confessen el Ressuscitat, que continua —n’estem segurs— fent-se present al camí de Damasc.
Manuel Nin, monjo de Montserrat
Rector del Pontifici Collegi Grec a Roma
