Acabem de celebrar el 50è aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, l’esdeveniment que ha estat qualificat com el més important del segle XX sota l’aspecte religiós. Ha estat ocasió d’estudis sobre el contingut, l’esperit i la lletra, el seu desenvolupament i la recepció posterior. No hi ha dubte que continua essent una tasca, que resta molt per fer. Això m’ha recordat aquest escrit de Karl Rahner: “Espiritualidad antigua y actual”: Escritos de Teología, vol. VII, Madrid: Taurus 1969, 13-35.
La dedicació de Rahner al Concili no acabà amb la clausura de l’assemblea conciliar. Aquest final el considerà com un nou començament, al qual dedicà moltes de les seves energies. El seu primer escrit de 1966 porta el títol significatiu: «El concili: un nou començament». L’impuls del Concili no consistia per a Rahner només en la renovació de les organitzacions eclesials, sinó sobretot del seu esperit i de la seva espiritualitat. Així ho exposa en aquest escrit, que fou primer una conferència que impartí repetides vegades el 1966, famós també per la sentència tan citada que el cristià del futur serà místic o no serà. Aquí Rahner expressa la seva preocupació profunda i que pot (o fins i tot ha de) ser la nostra: ¿com viure i aplicar el Concili? Doncs, per a la tasca de renovació eclesial el teòleg veu la renovació espiritual com a camí ineludible. Aquest accent sobre l’espiritualitat no té res d’estrany en un teòleg que confessa que «el seu propi fer teologia partí de l’experiència dels exercicis ignasians». Rahner no sols té una teologia espiritual, sinó que tota ella és espiritual, mística.
Aquest escrit comença per constatar que el Concili ha estat l’ocasió (no la vertadera causa) de prendre consciència de molts problemes, ja que la tasca de l’aggiornamento posava de manifest «una relativa inadaptació a la situació històrica i a les necessitats del moment» (p. 13). Aquesta situació problemàtica delata que «el problema de l’espiritualitat postconciliar, de l’espiritualitat del futur, segueix essent un problema molt important. És més, entenent-ho bé, és el problema decisiu». (p. 14). És el decisiu perquè, encara que s’aconseguissin tots els altres objectius de l’aggiornamento, sense una renovació espiritual, «en tal cas no s’hauria aconseguit res en l’Església com a tal; a saber, que l’home, que cada un de nosaltres, estimi més a Déu, que tingui més fe, més esperança i més caritat vers Déu i vers els homes, que adori millor Déu ‘en esperit i en veritat’, que accepti més de cor les tenebres de l’existència i de la mort, que sigui més conscient de la seva llibertat i obri en conseqüència» (p. 14s.). Amb la indicació d’aquestes raons de la necessitat de la renovació espiritual, Rahner no fa més que dir en què consisteix l’espiritualitat o, com ell mateix diu, «el concepte d’espiritualitat» (p. 15).
Atès que l’espiritualitat es modula segons diferències d’edat i sexe, pobles i cultures, el patrimoni espiritual i la tradició, les professions, etc., enfoca la qüestió pensant en els «cristians seglars» (p. 15).
Plantejat «el problema de l’espiritualitat actual», s’exposa un primer principi bàsic: «la nova espiritualitat serà cristiana i eclesial» (p. 15). Abans d’entrar en l’articulació que aquest principi implica, es tracten dos criteris per a la renovació espiritual.
El primer criteri ve donat per «la continuïtat de l’espiritualitat cristiana en el passat i en el futur». Amb això no es nega que possiblement el Concili hagi posat alguns accents, com poden ser la importància de la vida litúrgica, el lloc central de l’Escriptura, l’Església com a comunió fraternal, el compromís amb el món; però que no deixen de ser uns punts en el mar ampli de la tradició cristiana. Per això, «un criteri important per a comprovar l’autenticitat» d’una nova espiritualitat serà la seva capacitat per «conservar el savi llegat cristià de l’experiència espiritual al llarg dels segles» (p. 17). Com «exemples presos a l’atzar» de coses a conservar posa, entre d’altres, no «relegar la confessió freqüent de devoció al museu de les antiguitats eclesiàstiques», i que seria «sacríleg rebutjar com a passades de moda totes les pràctiques de pietat eucarístiques» (p. 18); confessió i adoració eucarística, que ben bé podríem dir que per a Rahner no són exemples a l’atzar, ja que ha insistit en altres escrits en la seva importància.
El segon criteri de la nova espiritualitat o de la renovació espiritual és que tingui «la valentia necessària per a acceptar el que és ‘institucional’ i les ‘pràctiques’» (p. 16). La vida espiritual s’ha d’encarnar en accions i pràctiques; per ser humana i viscuda cal que es tradueixi en institucions. La pregària no pot ser només «el producte d’una disposició d’ànim momentània» (p. 20). «On es debilita la força encarnatòria de l’espiritualitat cristiana, aquesta corre el perill de morir» (p. 21).
Després del principi general i els dos criteris, Rahner intenta traçar els trets de «l’espiritualitat cristiana del futur» (p. 21), que s’articula en torn de tres eixos.
El primer eix ve donat per «la relació personal i immediata amb Déu». És la relació personal i teologal, amb la peculiaritat que es viu en «una època d’ateisme». Aquest context imposa a l’espiritualitat el caràcter de «modesta i sòbria» (p. 24), perquè Déu se’ns presenta més que mai com a misteri. «Qui a l’actualitat és capaç de viure amb aquest Déu incomprensible i silenciós, qui no perd l’ànim de parlar-li amb fe en la seva llunyania, qui li parla amb confiança i senzillesa [...], aquest és actualment un home religiós, un cristià». (p. 24). Ara bé, per «acceptar aquesta manifestació silenciosa de Déu com el vertader misteri de la pròpia existència, es necessita evidentment quelcom més que una presa de posició racional davant el problema teòric de Déu [...]. Cal una mistagogia o iniciació a l’experiència religiosa» (p. 25). «La mistagogia haurà de proporcionar la vertadera ‘idea de Déu’» (p. 26).
La necessitat d’una mistagogia respon a la necessitat que «el cristià del futur o serà un ‘místic’, és a dir, una persona que ha ‘experimentat’ qualque cosa, o no serà cristià». Amb aquesta famosa i tan repetida expressió, K. Rahner dóna a entendre dues coses complementàries: a) que el cristià estarà mancat de suports externs; ho afirma així textualment: «l’espiritualitat del futur no recolza ja en una convicció unànime, evident i pública, ni en un ambient religiós generalitzat, previs a l’experiència i a la decisió personals» (p. 25); i b) donada aquesta manca de suport extern, el cristià haurà de tenir com a base de la seva fe la seva pròpia experiència de Déu. Perquè si el cristià del futur vol perdurar haurà de viure des de l’experiència i la trobada personal amb el Déu viu i vertader. I és en aquest sentit que serà un místic. Es tracta, doncs, d’un reforçament del caràcter teologal, personal i experiencial de la relació amb Déu, més necessària que mai en un món en el qual Déu ja no sol formar part de la visió del món corrent. Pels dos criteris esmentats abans ja es veu que aquesta mistagogia no té res a veure amb sentimentalismes o psicologismes: la relació teologal implica un contingut teològic.
El segon eix ve donat pel compromís en el món, atès que «allò lliurement humà ha de ser concebut per l’espiritualitat cristiana del futur com un element intern d’ella mateixa» (p. 27). «La vida mundana, viscuda honradament i sense reserves, és ja un element d’espiritualitat, ja que Déu estima el món mateix» i per tant aquesta realitat pot ser el lloc on es reveli «el més profund misteri, que és Déu mateix» (p. 28). Déu hi és abans que nosaltres intentem fer-lo present. En segon lloc, avui l’home viu el món no sols com «donat prèviament, sinó que també el fa», i per tant el cristià «s’ha de fer càrrec de les seves tasques», col•laborant «en la formació d’un món més gran, més lliure, més digne» (p. 29). Per això «el món concebut com a ‘món mundà’, fet pels homes i en plena transformació, està farcit d’exigències per als cristians d’avui, i el compliment dels seus deures, en allò que es podria anomenar ‘espiritualitat política’, és ja avui [...] part integrant de l’autèntica espiritualitat cristiana» (p. 30).
El tercer eix o tret de la futura espiritualitat cristiana consisteix en la transformació de l’ascètica. En termes generals l’ascètica tradicional posava límits, exercia coacció externa o bé es reduïa a l’acceptació pacient d’allò precari i costós de la vida. En definitiva, o bé era passivitat, acceptació, o bé quelcom addicional i extraordinari. «Avui té més tost el caràcter de la llibertat responsable davant el deure» (p. 31). El caràcter incondicional del deure i la fidelitat són també obertura al misteri de Déu i «participació en la mort del Crucificat» (p. 33).
La intenció de Rahner en aquesta proposta d’una nova espiritualitat resta plasmada en aquesta afirmació que podem considerar com recapituladora: «el nou només és autèntic quan conserva l’antic; i l’antic només segueix tenint vida quan és viscut en forma nova»(p. 35).
Gabriel Amengual Coll,
prevere diocesà de Mallorca
