Els especialistes veuen en el capítol 21 de l’evangeli de Joan l’obra d’un deixeble. En efecte, el capítol 20 acabava ja amb una conclusió.
Però quan la majoria dels relats de Pasqua tenen lloc el primer dia de la setmana, a Jerusalem o als voltants immediats de la ciutat, vet aquí que el Ressuscitat es manifesta a Galilea, a l’alba d’un dia feiner. L’escena passa de bon matí, tal volta entre la boira, a la riba del llac de Tiberíades, allà on Jesús havia cridat els seus primers deixebles, prometent fer-los pescadors d’homes.
El pescar en la nit és el símptoma del marasme i la confusió interior on es troben els apòstols. Han tornat al seu ofici, a les barques que havien deixat al moment de la crida dos anys abans.
Jesús es troba amb els seus al bell mig de les ocupacions quotidianes. El “deixeble que Jesús estimava” el reconeix el primer, però és Simó Pere qui treu la xarxa plena de peixos, símbol de la multitud dels creients. A la riba, Jesús mateix els ha preparat un esmorzar i convida els deixebles a compartir-lo. Els apòstols i els qui vindran rere d’ells tindran la missió de reunir en la xarxa, que evoca el regne de Déu, els homes que reconeixeran com el seu Salvador el Vivent que està dret a la riba de les seves existències agitades i que ve a partir el pa amb ells.
En tost de replegar-se sobre ella mateixa, l’Església haurà d’obrir-se a tothom. ¿Com podrà resistir els embats i els fortunals de la història? ¿Amb el mitjà d’un codi i d’una administració primmirada? Segur que no.
La triple pregunta que Jesús proposa a Pere abans de confiar-li el ramat és solament sobre un punt, però decisiu: Pere, m’estimes? És l’amor del seu Mestre que inspira Pere quan, segons els Fets dels Apòstols, proclama davant del Sanedrí que cal obeir Déu més que els homes (Act. 5, 27-32). En aquest context de procés, Pere cita els dos testimonis sobre els quals es sosté i s’aguanta: els apòstols i l’Esperit Sant. Això és el que romandrà fonamental per a nosaltres. Pas a pas, tot anunci de la resurrecció es relaciona amb el testimoniatge apostòlic. Però aquest treu la seva força permanent de l’Esperit que, havent-lo suscitat, no para d’actualitzar-lo.
D’ara en avant és l’audàcia de l’amor que ha de sobrepassar les necessitats de l’organització. La veritable fidelitat és tenir —entre la gent que pateix dia i nit, sovint sense resultats— els ulls fixos en el Crist, present a l’altra riba de la nostra història.
En la nostra nit del treball sense resultats haurem de creure que podem trobar el ressuscitat a l’alba, per tornar a tirar una i una altra vegada les xarxes en nom de Jesús. Romandrem en la nit si no ens arribem a adonar que només som servidors del Crist en el treball que ell ens ha confiat.
Josep Sastre i Portella
