A l’antiga pregunta del salm 8: «Què és l'home, perquè us en recordeu? Què és un mortal, perquè el tingueu present?» l’antropologia de Tertul·lià respon dient que l’home és bàsicament relació amb Déu. Aquesta és la seva essència més profunda, el que el fa ésser home. Dit amb altres paraules: sense Déu l’home no és res, ni pot venir a l’existència, ni tan sols ésser.
Aquest és el sentit de la frase del llibre sobre la resurrecció dels morts que encapçala el nostre escrit «ja era home allò que encara era fang». Dins el marc simbolicoplàstic del relat de la creació al Gènesi, l’autor concep Déu al moment de pastar el fang per formar l’home. Aquell fang per a Tertul·lià, abans d’esdevenir carn, ja és concebut com home perquè es troba entre les mans de Déu, i estar entre les mans de Déu significa tenir un contacte, una relació estretíssima amb Déu. Aquell llim és una imatge perfecta per expressar el que és l’home: bàsicament relació amb Déu.
Partint de la categoria de relació, no ve de nou que l’Africà afirmi que el Fill és homo uerior et certior: l’home més cert i més vertader, l’home perfecte. I és que, en el Fill encarnat, la relació entre Déu i home arriba al seu clímax, car cada una de les dues substàncies, humana i divina, en perfecta relació, sense suprimir ni ésser suprimida per l’altra, realitza les accions que li són pròpies.
Que la relació Déu-home arribi a la seva plenitud en Jesús, per la coexistència de les dues substàncies, significa que cada un de nosaltres, els humans, som creats a imatge i semblança del Fill: som cridats a la més alta relació amb Déu, a deixar que l’Esperit reprodueixi i perfeccioni en nosaltres la imatge del Fill. Per això, Déu quan creava Adam, el primer home, ja el modelava a imatge del Fill, qui en el futur havia d’esdevenir home. D’aquesta manera la carn d’aquell primer home no solament era obra de Déu, sinó que era la penyora, la garantia divina de l’encarnació, la promesa que Déu en la plenitud del temps es faria home.
Fixem-nos que en aquest plantejament d’un autor tan antic, l’encarnació no ve provocada pel pecat dels homes, sinó per la lliure decisió de Déu, perquè la seva creació arribés a plenitud. Tertul·lià no nega, al contrari, afirma rotundament que el Fill de Déu amb la seva encarnació i amb la seva pasqua també perdonarà els pecats de l’home, però el seu concepte de salvació no és reduccionista, és molt més ample que els límits que estableix el pecat. Sense que els homes haguessin conegut el pecat, el Fill també s’hauria encarnat perquè la relació entre Déu i l’home arribés a la seva plenitud.
Aquesta bella antropologia, al meu entendre, consona perfectament amb la carta magna de l’antropologia conciliar que és el capítol 22 de la Gaudium et Spes: «En realitat, el misteri de l’home tan sols s’aclareix en el misteri del Verb encarnat. Perquè Adam, el primer home, era figura del qui havia de venir, és a dir, Crist nostre Senyor. Crist, el nou Adam, en la mateixa revelació del misteri del Pare i del seu amor, manifesta plenament l’home al propi home i li fa veure la sublimitat de la seva vocació». I encara al número 41 afegeix: «Qui segueix Crist, l’Home perfecte, perfecciona cada vegada més la seva pròpia dignitat d’home».
Vull acabar, des de Tertul·lià, responent a la pregunta del salm 143: «Senyor, què és l'home per a fixar-vos-hi? Què és un mortal perquè li doneu autoritat?» L’home, des del començament, és aquell ser amb el qual Déu es relaciona com un Pare amb el Fill. Això és el que el fa ésser i el que li dóna consistència. I és que el fang en mans de Déu ja era home.
Antoni-Jesús Dols Salas,
Grups
