Un bisbe explicava que va preguntar a una nena si sabia com es deia ell; la nena respongué: «Et dius ‘indigne’; jo sento com ho dius quan celebres la missa». El paral·lelisme entre el nom del Papa i l’adjectiu «indigne» per referir-se, el bisbe, a sí mateix quan celebra la missa –«i amb mi, indigne servent vostre»- la portava a aquesta conclusió.
Heus aquí, però, que aquest adjectiu, dit en el moment d’expressar la comunió eclesial, sembla contradir el que sovint –en la pregària eucarística II- acabem de recitar, en la mateixa celebració: «I us donem gràcies perquè ens feu dignes de servir-vos a la vostra presència». (En el text llatí del Missale Romanum: gratias agentes quia nos dignos habuisti adstare coram te et tibi ministrare). He pensat moltes vegades en aquesta aparent contradicció, i he arribat a la conclusió personal que, amb aquestes dues fórmules, a part dels aspectes retòrics, estem expressant quelcom profund de la nostra identitat ministerial.
Quan diem «ens heu fet dignes», ho fem «donant gràcies a Déu» per la seva obra en nosaltres. No estem lluny, ben al contrari, de les afirmacions de l’Apocalipsi: «Crist ens estima i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang, i ha fet de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare» (1,5-6). I també en el càntic a l’Anyell, quan «pren el document»: «... i has comprat per a Déu amb la teva sang gent de tota tribu, llengua, poble i nació, i n’has fet una casa reial i uns sacerdots dedicats al nostre Déu» (Ap 5,9-10). El text de la pregària eucarística II es refereix tant al poble com als ministres, cosa suficientment reflectida en la versió llatina: dignos habuisti adstare coram te et tibi ministrare. Són dues coses que defineixen l’assemblea eucarística: el ministeri sacerdotal i tots els presents. És el mateix que diem en altres pregàries: Nos, servi tui, sed et plebs tua sancta, offerimus... En aquest moment de l’Eucaristia, estem exercint al màxim tant el sacerdoci comú com el sacerdoci ministerial, ambdós participació de l’únic sacerdoci de Crist. El baptisme i la confirmació per a tots, i l’ordenació per alguns, han estat els sagraments pels quals Déu «ens ha fet dignes»/aptes de celebrar l’Eucaristia. Això només es pot afirmar «amb acció de gràcies», perquè és do de Déu i no pas mèrit nostre.
Perquè, alhora, nosaltres, pecadors, som realment «indignes» i per això preguem confiant en la gran misericòrdia de Déu (Cànon romà). Cal notar que la fórmula que comento es troba situada en el moment en què es prega per la comunió eclesial, en totes les pregàries eucarístiques: «Feu-la (l’Església) perfecta en la caritat, juntament amb el papa N, amb el nostre bisbe N., i amb tots els pastors del vostre poble». Entre la comunió eclesial i la comunió eucarística hi ha un lligam essencial, i la referència al papa i al bisbe explicita quins són els elements determinants de l’autenticitat de la comunió eclesial. Quan és el bisbe mateix el celebrant, i ha d’explicitar aquesta condició de garant de la comunió que li ha estat confiada en la successió apostòlica, no pot fer altra cosa que reconèixer la seva petitesa i les seves febleses en l’exercici de la missió confiada. Així, la fórmula «indigne servent» supera la retòrica i és confessió de la veritat, en la humilitat. També per això, d’altra banda, en algunes pregàries eucarístiques s’accentua l’aspecte suplicant i intercessor: «I ara, Senyor, recordeu-vos de tots aquells pels quals us oferim aquest sacrifici: en primer lloc, del vostre servent, el papa N., del nostre bisbe N...» (Pregària eucarística IV).
Potser es podria pensar que aquestes consideracions semblen un joc de paraules; però les paraules que diem en la pregària són importants! Una vegada més cal recordar que, a la litúrgia, s’ha d’estar atent a la frase benedictina: Mens concordet voci!, recollida per la Constitució Sacrosanctum Concilium (n. 11), com a pauta per a la participació. La pregària eucarística és un dels textos més centrals de la pregària de l’Església, i tot el que fem per assimilar espiritualment el sentit de les paraules que hi recitem, és profitós i benvingut. ¿I qui pot negar la força que dóna a la nostra fe confessar cada dia, en el moment sagrat de la celebració eucarística, que som uns pobres pecadors, uns indignes, homes febles encarregats de servir la comunió de l’Església? I que, alhora, hem estat fets amb tots els fidels, de maneres diverses, «sacerdots dedicats a Déu», i per això dignes d’oferir el sacrifici de Crist i de l’Església, i d’unir les pròpies vides a aquest sacrifici, esdevenint així en Crist, per l’Esperit Sant, una «ofrena eterna» (Pregària eucarística III), «una víctima viva a lloança de la vostra (de Déu) glòria». (Pregària eucarística IV).
+ Pere Tena, bisbe, auxiliar emèrit de Barcelona
