Abans del Vaticà II, La imitació de Crist de Tomàs de Kempis era un dels llibres de capçalera de molts de catòlics.[1] Després del concili, varen bufar nous vents a l'espiritualitat catòlica i es va arraconar aquest petit llibret, una de les joies de la devotio moderna medieval. El Kempis, com se'l coneixia correntment, postulava una espiritualitat intimista, de forta unió personal amb Jesucrist, una mica a l'estil de la famosa oració, erròniament atribuïda a sant Ignasi de Loiola, Anima Christi. És clar que això xocava amb una espiritualitat més de l'encarnació en la realitat, més compromesa i més militant; ho dic sense gens d'ironia; semblava, però, que això de la relació personal i íntima amb Jesucrist —l'Amat de Ramon Llull— era massa individualista. Vés per on, ara això de la interioritat és rabiüdament modern i fa furor!
Tot això afecta directament la litúrgia, que exigeix una prèvia trobada amb Jesucrist a la pregària personal, on també es prolonga, després de la celebració, la trobada comunitària amb Jesucrist viu i vivent que s'esdevé a l'eucaristia.
Doncs bé, el capítol quart del Kempis, Exhortació devota a la sagrada comunió amb el cos de Jesucrist, és una vertadera joia d'espiritualitat eucarística, clar que amb la fullaca del llenguatge medieval, que hem de saber apartar. És un plantejament amarat de sentit pasqual, que ens recorda que Jesucrist continua essent el nostre Amic, aquell que va donar la vida per nosaltres; n'hi ha prou que vegeu els textos del Nou Testament que li fan de pòrtic.
Kempis treballa les virtuts del qui s'acosta a la taula eucarística, particularment la humilitat, i ressalta sobretot l'amor de Jesucrist cap als qui som febles i pecadors. I una exhortació absolutament moderna és la de combregar sovint, perquè «en vós es troba tot el que puc i dec desitjar; vós sou la meva salut i la meva redempció, la meva esperança i la meva força, el meu honor i la meva glòria» (Cap. 3, n. 2) i «la santa comunió aparta del mal i dóna forces per al bé» (Cap. 3, n. 15). Un altre aspecte en què insisteix Kempis, massa oblidat per l'espiritualitat eucarística, és l'eucaristia com a remei: «Car aquest altíssim i digníssim sagrament és la salut de l'ànima i del cos, i el remei de tota malaltia de l'esperit, en el qual es guareixen els vicis, es refrenen les passions, les temptacions són vençudes o afeblides, s'infon una gràcia major, creix la novella virtut, s'aferma la fe, s'enforteix l'esperança, i la caritat s'enardeix i es dilata» (Cap. 4, n. 11).
És un recordatori per esvair les restes de jansenisme que encara guaiten dins la moral catòlica, que exclou massa fàcilment de la comunió eucarística i és una invitació a penetrar dins l'eucaristia amb un esperit d'humilitat i de contrició, reconeixent la nostra feblesa davant la immensitat de l'amor de Crist que hi rebrem en sagrament.
Gabriel Seguí i Trobat, msscc
[1] Tomàs de Kempis, La imitació de Crist. Introducció de Josep. M. Rambla. Traducció d'Emili Vallès. Clàssics del cristianisme 32. Barcelona 1992.
