En el seu camí cap a Jerusalem, Jesús de Natzaret passa per Jericó. Allí se situa l'episodi de Bartimeu, el cec captaire que estava assegut vora el camí a la sortida de la població (cf. Mc 10,46-52). Demanava a crits que el «fill de David» tingués compassió d’ell i l’ajudés. Més endavant el cec guarit l’anomenarà «rabuni, mestre meu» (v. 51). La multitud que acompanyava Jesús, de primer volia que el cec callés (v. 48), però, després, veient que Jesús l’havia sentit, canvià d’actitud, l’animà i l’encoratjà: «confiança, aixeca’t, et crida!» (v. 49). L’escena, plena de dramatisme, comença essent un simple relat de guarició i es converteix, al final, en una història de seguiment: «A l'instant hi veié i el seguia camí enllà» (v. 52).
Bartimeu invoca el «fill de David» i el considera com un mestre poderós, que té, segons ha sentit dir, una força guaridora. ¿No és un poder que només podia venir del Messies esperat? Així ens ho diuen, per exemple, els escrits de Qumran, en els quals llegim que el Messies esperat no tan sols havia de ser un rei savi sinó que també havia de tenir un poder guaridor: «el messies cobrirà els pobres amb les seves ales, i renovarà els creients amb la seva força, alliberarà els captius, donarà la vista als cecs, redreçarà els abatuts... » (4Q521). És molt probable, doncs, que l’expressió, freqüent en Marc, de «fill de David» tingués aquesta força i aquest abast.
Encara més, al costat de l'expressió «fill de David» trobem la denominació de «rabuni». També a Mc 2,23-26 Jesús és considerat, igualment, com a «mestre», i això ens permet observar que, amb la triple denominació de «natzarè», «fill de David» i «rabuni», Marc eixampla les qualitats del mestre profètic de Galilea, que és poderós per les seves obres, pel seu ensenyament i alhora és considerat com el descendent esperat de David (vegeu també Mc 9,5, quan Pere digué a Jesús: «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies»). Per una altra part, també els evangelistes Mateu i Lluc destaquen en el messies esperat un do profètic i un poder incomparable, tant en les obres com en les paraules (Mt 11,2-6; Lc 7,18-23).
L’evangelista Marc té, encara, una predilecció molt pròpia i especial pel tema del seguiment de Jesús: Ja a l’inici del seu ministeri, Jesús «tot passant, veié Leví, fill d'Alfeu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: “Segueix-me”. Ell s'aixecà i el va seguir. Després es posà a taula a casa d'ell, i molts publicans i altres pecadors es posaren també a taula amb Jesús i els seus deixebles; eren molts els qui el seguien» (Mc 2,14-15). També Jesús va cridar un jove ric: «Vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me» (Mc 10). Encara hi havia un grup amb noms concrets que el seguia: «Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume el Menor i de Josep, i Salomé. Aquestes dones seguien Jesús quan era a Galilea i li prestaven ajut» (Mc 15,40-41). Són unes mostres de com Marc estima el tema del «seguiment de Jesús».
L'entrada de Jesús a Jerusalem —que s’esdevé en Mc en el capítol 11— ens empeny a considerar la passió de Jesús com la passió d'un messies reial, «el rei dels jueus» (15,2.9.12.18.26), sense que la figura de David en Marc perdi els trets i característiques que acabem de remarcar en la línia del «messies, mestre i profeta». Tal com ho hem vist, doncs, el nostre text recolza la incorporació d'aspectes profètics a la figura de Jesús. I, al mateix temps, l’aspecte de reialesa, ja que Bartimeu l’invoca i suplica com a «fill de David». Aquesta expressió combina el caràcter específic del messianisme profètic de Jesús amb la seva menció com a «rei» davídic, en el sentit que quedarà precisat en Mc 12,35-37, quan Jesús pregunta: «¿Com poden dir els mestres de la Llei que el Messies ha de ser fill de David?». És, doncs, gràcies a la correlació múltiple entre les denominacions i títols amb contingut messiànic que Marc configura la seva cristologia.
El cec Bartimeu ens mostra, doncs, el pas que hem de fer els cristians que volem seguir de prop Jesús: les obres del Senyor ens admiren, el seu ensenyament ens convenç, és el mestre que ens guareix i que ens impulsa a acostar-li malalts de cos i d’esperit perquè Jesús mateix els enforteixi en el cos i en l’esperit. I no cal dir que som nosaltres mateixos els qui necessitem acostar-nos a Jesús per tal que ell ens guareixi sempre de nou, i ens ajudi a descobrir més i més la seva funció d’ungit del Pare, per poder seguir-lo amb cor i ànima «camí enllà», com el cec Bartimeu. Així podrem dir a tothom: confiança, aixeca’t, et crida! (Mc 10,49).
Damià Roure, monjo de Montserrat
