El llibre del Siràcida és una obra rica en temes i un d’ells és el que tracta de l’aspecte cultual, encara que aquest argument no és gaire considerat en els escrits sapiencials. Podem destacar en Ben Sira el seu equilibri entre l’adoració a Déu, la justícia social i la intercessió pel poble. En alguns passatges significatius queda clar que el culte veritable no pot coexistir ni amb la impietat ni amb l’opressió, ja que «l'Altíssim no accepta les ofrenes dels impius i el seu perdó no depèn del nombre de víctimes. Oferir un sacrifici amb els béns robats als pobres és com sacrificar un fill en presència del seu pare» (Sir 34,23-24).
En la mateixa línia, Ben Sira equipara l’obediència de l'home just i bo, que viu segons la llei del Senyor, amb l’ofrena cultual: «Obeir els manaments és com oferir un sacrifici de comunió» (Sir 35:2). «Apartar-se del mal és agradable al Senyor, apartar-se de la injustícia val tant com un sacrifici expiatori» (Sir 35:5). «El sacrifici que ofereix l'home just plau al Senyor, i el Senyor no l'oblidarà mai» (Sir 35:9). «Allunya't de les teves faltes, actua correctament i purifica el teu cor de tot pecat. Ofereix a Déu encens i un memorial de flor de farina; fes ofrenes generoses» (Sir 38,10-11).
Un dels punts en què el culte és cabdal per al perdó el trobem en la festa de l’Expiació: aquest dia el summe sacerdot Simó prenia part en la litúrgia del temple i donava de viva veu la benedicció divina en un moment de gran intensitat espiritual (Sir 50,5-21). Igualment «d'entre tots els homes, el Senyor escollí Aaron perquè presentés sobre l'altar l'encens i el perfum de l'ofrena de memorial i perquè fes el ritu d'expiació a favor del poble» (Sir 45,16; i, en conjunt, 45,6-22). I, al costat d’Aaron, Ben Sira considera Pinhàs (també anomenat Finehés en el text grec) com «el tercer en glòria, pel zel que va mostrar en el respecte al Senyor: quan el poble es revoltà, ell va aguantar ferm, amb un gran coratge i noblesa d'ànima, i va obtenir que Israel fos perdonat… D'aquesta manera, li fou concedit, a ell i als seus descendents, de ser perpètuament grans sacerdots» (Sir 45,23-24).
Ben Sira posa en un mateix nivell, d’una banda, la noblesa i la compassió en el tracte i, de l’altra, la conversió necessària per obtenir el perdó de les faltes. En el procés de creixement personal, de vegades, si hem donat un pas en fals, ens cal rectificar actituds, i llavors serà bo que ens adrecem a Déu amb un esperit de pregària humil. No hem d’estranyar-nos, doncs, —diu el Siràcida— que, al llarg del nostre camí, hàgim de vèncer obstacles per menar una vida d’acord amb el Senyor. Ens cal sempre implorar la saviesa de l’Esperit per acostar-nos a aquest objectiu. Unes dificultats vénen del fet mateix¬¬ de les limitacions humanes: la mateixa naturalesa vulnerable, les malalties, la tendència a la ira, l’ofuscació davant la veritat i l’error.
Aquestes dificultats han d’ajudar-nos a obrir els ulls. Per això, el Siràcida encoratja a no esperar a estar malalt per a humiliar-nos, i si l’home peca ha de buscar de penedir-se de seguida (Sir 18,21).
D’altra banda, així com és propi de Déu no cometre cap falta, és propi del savi penedir-se, amb el benentès que penedir-se demana decisió i no sempre és fàcil descobrir-ne la necessitat. L’home que escruta la saviesa, «obre els llavis i comença la pregària, demana perdó pels pecats que ha comès» (Sir 39,5-6) i «als qui es penedeixen, Déu els dóna l'ocasió de retornar a ell, i anima la perseverança dels qui defalleixen» (Sir 17,24). Per a Ben Sira, la pregària és indispensable per obtenir la saviesa (Sir 51,13).
En la mateixa línia, el «qui venera el Senyor es converteix de cor» (Sir 21,6), i evita la idolatria, que ens pot desviar de l’amor de Déu. Per això hem d’esforçar-nos a extirpar-la (Sir 49,2). D’acord amb Dt 30,11-14, es tracta d’aconseguir una harmonia en la relació amb Déu, gràcies a la qual podem sentir-nos amics i estimats de Déu: «La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la» (Dt 30,14).
La posició de Ben Sira sobre el perdó diví queda visible en diversos textos que mostren tant la fragilitat humana de la persona com la misericòrdia de Déu envers tothom. Per això és indispensable procedir amb veneració i temor envers el Senyor (Sir 1,14). Estem en camí i necessitem la misericòrdia del Senyor. En aquestes circumstàncies, Déu és immensament pacient amb nosaltres. Com a conseqüència, l’actitud compassiva de Déu envers l'home motiva en el creient una compassió sincera envers el proïsme, ja que «si no té pietat d’un home que és com ell, ¿com pot pregar pel perdó dels seus propis pecats?» (Sir 28,4).
Damià Roure, monjo de Montserrat,
