Diumenge dia 5 d’octubre ha començat el Sínode extraordinari sobre la Família. D’aquí un any un segon Sínode, aquesta vegada ordinari, tractarà el mateix tema. El papa Francesc es mostra, doncs, decidit a posar el tema de la família a la consideració de l’Església i, d’una certa manera, de l’opinió pública mundial. És una decisió que mostra la «finezza» pastoral del bisbe de Roma. La família és, en efecte, un dels grans temes globals, dins i fora de l’Església. Han passat els temps de les prevencions familiaristes –la critica a la família anomenada amb to despectiu «tradicional», era moneda corrent en certs ambients, i per l’altre costat la família era un dels temes-estrella en què es refugiaven i es refugien els qui en fan bandera ideològica. El Papa, d’entrada, ha aconseguit que el tema es plantegi amb naturalitat, sense prevencions ideològiques i en tota la seva complexitat. N’hi ha prou de llegir l’instrumentum laboris o document que resumeix les respostes enviades a la Santa Seu per part dels episcopats, grups i fins i tot persones de tot el món. La imatge resultant deixa entreveure un grapat de «desafiaments pastorals», els quals han de ser tinguts en compte a l’hora de fixar propostes i respostes. La metodologia sembla prou clara: dialogar abans de concloure, conèixer abans de valorar, comprendre abans de judicar, preferir la misericòrdia a la reprensió i, eventualment, a la condemna. Aquesta metodologia no implica mostrar-se silenciós o condescendent davant les situacions en les quals la dignitat i la vida de les persones entra en situacions de risc o bé quan el designi original i primigeni de Déu sobre la família queda desdibuixat o be senzillament ignorat. El Sínode no serà un «laissez faire, laissez passer», ni serà una pura repetició de la venerable i sòlida doctrina de l’Església fonamentada en l’Evangeli de Jesús i la Tradició apostòlica.
Primer que tot, el Sínode serà una ocasió excepcional per a proclamar arreu l’Evangeli de la família, la bona notícia de l’amor concret que configura les relacions interpersonals dels qui són i es reconeixen com a vinculats per una mateixa saba d’estimació, per uns sentiments que travessen qualsevol distància i soledat. La família és comunió, és trobament en l’afecte i en el projecte, en la bondat i en la generositat, en l’atenció a l’altre i en la renúncia a un mateix. Hi ha, doncs, un Evangeli de la família que ha de ser comunicat al món sencer. Es tracta d’un Evangeli que s’emmiralla en la vida trinitària, en l’amor tendre i de donació, existent entre el Pare, el Fill i l’Esperit Sant, les tres persones divines. És un Evangeli que troba el paradigma en la Sagrada Família de Natzaret, Jesús, Maria i Josep, la realització històrica de l’amor de Déu en una convivència que es fonamenta en la vocació de les tres persones que la formen. És un Evangeli que no es mou exclusivament en el terreny de les relacions parentals o de sang, sinó que s’eixampla en la construcció d’una comunitat de germans i germanes, la familia Dei, la família de Deu, que anomenem Església. La Trinitat, la família de Natzaret, l’Església són tres referents senyers per entendre teològicament allò que és la família i els llocs on la dinàmica familiar creix i s’expandeix. La comunitat cristiana s’adreça al Déu que és família i ho fa com a família de Déu i dels homes. La paternitat-maternitat de Déu i la fraternitat dels aplegats en nom del Crist són els dos eixos claus de l’existència cristiana.
Tanmateix, el Sínode no es limitarà a desenvolupar l’Evangeli de la família i a proposar-lo al món com una de les grans riqueses de la Tradició cristiana, que l’Església, mare amorosa, ofereix a tots els seus fills i als homes i dones de bona voluntat. El Sínode pretén entrar en les situacions i formes concretes en què es desenvolupa, o avança amb dificultat, la vida familiar, però en cap cas no vol deixar de fer-se càrrec i dir una paraula significativa sobre les noves formes de convivència que han augmentat exponencialment en els darrers anys i sobre el patiment que, per motius diversos, marca sovint la vida de les famílies –les crisis socials i econòmiques però també les crisis de relació entre les persones influeixen sobre la família i provoquen esquerdes en la convivència. Entrar dins la problemàtica de la família equival a atansar-se a la vida concreta dels homes i les dones d’avui arreu de la terra. En efecte, no hi ha una realitat social tan uniformement acceptada i activa com la família. Parlar de la família és parlar de les esperances i dels sofriments, dels anhels i de les angoixes del món on vivim, del qual la família és reflex fidedigne. Curar la família –en el doble sentit del terme: guarir i tenir cura– equival a donar la mà als homes i les dones, als ancians i als infants, als joves i als adolescents. La família necessita guarició i suport per tal de ser un dels espais privilegiats on floreixi la convivència, on es practiqui l’art de viure junts. El qui aprengui a practicar aquest art serà capaç de projectar-lo en la societat sencera. La família és la primera escola del viure l’un al costat de l’altre, l’àmbit on no tan sols es garanteix la subsistència sinó que, de manera joiosa, s’aprèn la convivència.
Així, doncs, el tema de la família anirà elaborant-se durant un any sencer. L’Església entrarà segurament en comprensions més afinades dels problemes plantejats, existencials, socials i de praxi pastoral. Davant aquesta proposta, l’actitud millor és no quedar fixat en posicions que sovint semblen intocables, i endinsar-se en una nova sensibilitat que faci camí amb llibertat d’esperit, amb sentit eclesial i amb confiança plena en l’Evangeli de Jesús. Això és tant més necessari quan ens adonem de l’altíssim grau de valoració que mereix la família en la vida de les persones. De fet, la família és la institució més reconeguda entre els ciutadans d’aquest país –i aquesta dada és extrapolable a tot Europa i, probablement, al món sencer. Explicar la importància de la família ha de ser una tasca compartida, sobretot en un temps de crisi, en el qual és urgent ajudar les famílies més necessitades, tant les cristianes com les qui no ho són.
Hi ha dos tipus de respostes a les exigències que presenta la situació actual de la família. La primera mira cap al defora i es fixa en el tenor de les lleis existents i l’actitud dels qui tenen responsabilitats de govern. La segona s’adreça a la família mateixa i a les persones que la formen, i apunta a tot allò que la pot fer créixer o bé malmetre. És cert que hi ha una cultura dominant, enfocada unilateralment sobre nocions de tipus individual com ara «gènere» o «llibertat de decidir», que posa en entredit la família com la unió volguda d’un home i una dona que s’estimen i que resten oberts a tenir fills. Val a dir que una concepció com aquesta, fonamentada en l’experiència humana més fonamental, és la preferida per tantes tradicions culturals i religioses –entre les quals, la gran majoria de les confessions cristianes– i és alhora el model més ben valorat en les societats occidentals. N’hi ha prou de pensar que en els països veïns, concretament a França i a Itàlia, el 75% de joves tenen com a objectiu casar-se i viure junts durant tota la vida amb aquell/a que estimen. L’amor fidel i durador és un ideal potent que dóna vida i fa viure les persones. D’altra banda, és obvi que tot infant té dret a tenir un pare i una mare que l’estimin, l’eduquin i l’emparin en el seu camí de creixement i descoberta de la vida. Per això les polítiques a favor de la família són indispensables. Un país en recessió és, sobretot, aquell que posseeix una demografia insuficient: aquesta és la recessió primera i més lamentable! Els governs que no protegeixen la família amb generositat, practiquen la destrucció de les societats que haurien de tutelar.
D’altra banda, cal veure què passa dins la família, quins són els atzucacs en què es troba, quines són les mancances que la fereixen. La crisi que ofega la família també té causes internes de tipus personal. Darrere la baixada de matrimonis, l’augment de les separacions i dels divorcis i el creixement de famílies monoparentals, emergeix un discurs cultural i social, però també antropològic, que es mostra escèptic davant la creació de lligams permanents. Tanmateix, el teixit social se sosté sobre la família sempre que aquesta sigui una realitat estable i, per tant, doni estabilitat. Les persones no estem fetes per viure soles. Aquesta és la veritat fonamental, que el llibre del Gènesi formula dient: «No és bo que l’home estigui sol» (2,18). La frase, que, posada en boca de Déu, justifica la creació de la parella humana, s’aplica a la humanitat en el seu conjunt. El matrimoni no és un invent cultural. La constitució de l’ésser humà és relacional: necessitem la companyia i l’afecte. Aquests no són flor d’un dia o de pocs anys. Existim per a estar junts, no per viure tristos i isolats.
Aquest és precisament un dels factors més significatius dels darrers anys: la quantitat de persones que han decidit viure soles, sense parella (sigui matrimonial, sigui parella de fet, sigui parella sense inscripció administrativa de cap mena). Per exemple, una tercera part de les famílies italianes són monoparentals –i estem parlant d’un país on la família és una institució tradicional molt arrelada! El canvi s’ha produït en bona part per l’individualisme que ha entrat a les societats europees meridionals i ha provocat el col·lapse del «nosaltres» i l’afirmació absoluta del «jo». El qui pensa el món a partir del propi jo, tendirà a mirar-se la família de manera devaluada i es farà enrere a l’hora de comprometre la seva vida en una relació familiar plena. L’individualisme és una manera de viure que soscava la base principal de la família, això és, el seu caràcter col·lectiu i comunitari, la seva condició de cèl·lula de la societat. Per això avui en dia, en una societat globalitzada, entren en crisi les formes d’agrupació institucional de tot tipus (religioses, culturals, polítiques), escombrades per la força amb què el «jo» s’imposa al «nosaltres». La família, que és fràgil, veu com dintre d’ella creix el gust per la individualitat i la llar passa a ser lentament un centre de serveis. Aleshores el diàleg se substitueix pel distanciament i la companyia per la solitud.
Voldria acabar fent notar una darrera conseqüència de l’individualisme que sovint es menja el teixit familiar. Em refereixo a la posició dels ancians, de les persones grans, a l’interior de la família. Els ancians, amb els infants i els malalts, son «els pobres» de la institució familiar. No fa gaires dies, el 28 de setembre, el papa Francesc va convocar un gran acte que va servir com a pòrtic del Sínode de la Família: la trobada d’ancians i avis a la plaça de Sant Pere. En aquesta audiència multitudinària i festiva, el Papa va dir: «Si no es troba un equilibri nou i fecund entre les generacions, allò que se’n deriva és un greu empobriment, i la llibertat que predomina en la societat es converteix en una llibertat falsa, que gairebé sempre es transforma en autoritarisme». Són paraules rellevants que deixen entreveure una de les imatges més autèntiques de la família: viure junts sense deixar de banda ningú, estimar-se construint el «nosaltres».
Armand Puig i Tàrrech
Grups
