El tema de l'experiència de Déu és molt actual. El darrer Sínode, celebrat a l'inici de l'Any de la Fe, l'ha incorporat com un del eixos transversals, constatant la dificultat que suposa transmetre aquesta experiència de fe a les noves generacions.
Experiència de fe i teologia
Cal dir que l'experiència de Déu ha estat sempre present en la història de l'espiritualitat cristiana, malgrat les dificultats que ha tingut la teologia catòlica a l'hora de reflexionar sobre ella, com a reacció a la «fe fiducial» avalada per Luter i el moviments espirituals de caire il·luminista i «quietista», i que provocaren una clara reserva envers aquesta experiència; i no sols això, sinó que la reflexió sobre ella va ser deixada de banda per la teologia catòlica.
Malgrat això, el tema de l'experiència de Déu ha esdevingut molt actual, cobejat per la teologia, ja que està en joc i vol atendre el problema de com pot entrar Déu en la vida del ser humà. Una experiència que toca el nucli més profund de les persones i que, a més, connecta perfectament amb amplis sectors del món de la postmodernitat que delegen per experiències d'aquest tipus. I així resulta significatiu el fet que s'elaborin tractats de teologia a partir del principi hermenèutic de l'experiència de Déu.
La vida de fe i la vocació al sacerdoci
És important per un sacerdot viure la fe i viure des de la fe, créixer en ella, enfortir-la, madurar en la fe. I professar-la, proclamar-la i testimoniar-la. Però, tant o més important que proclamar-la quan recitem el Credo, és la resposta personal existencial a la vocació. La nostra resposta és el millor testimoni de fe, que no és altra cosa que lliurar-nos totalment al Senyor.
Per la fe acollim el do de Déu, aqueix do que ens regala gratuïtament en cridar-nos, i que es manifesta en la nostra disponibilitat a la invitació que Ell ens fa. Ara bé, la fe demana una confiança total, fiar-nos d'Ell a l'estil d 'Abraham.
El mateix fet que nosaltres siguem sacerdots, ministres de Crist, partícips i continuadors del seu Sacerdoci, és un misteri, en el qual ens endinsem des de la fe. Fe en un Déu que ens estima i ens salva; fe en la mediació de l'Església, dipositària i portadora de la Paraula i dels Sagraments; fe en la presència de Crist i en l'acció de l'Esperit Sant; fe en el pla de salvació i que compta amb nosaltres per realitzar-lo.
De vegades, però, experimentem que la nostra fe és insuficient, constatem un dèficit de fe; ens manca la seva empenta. I voldríem tenir-ne més per tirar endavant en la tasca que tenim encomanada. També cal reconèixer que la manca de fe ens paralitza, ens torna pessimistes, resta qualitat i projecció al treball que se'ns ha encomanat. Per això cal fer nostra la pregària que trobem a l'Evangeli: Creiem, Senyor; però augmenta la nostra fe! Però, a la vegada, comprometre’ns a conrear-la mitjançant la pregària, la participació en els sants misteris, la meditació de la Paraula, l'exercici de la caritat.
Experiència de fe i ministeri sacerdotal
Per al sacerdot, de manera molt especial, és necessària i indispensable una fe molt gran, ja que a més de ser l'home de fe viscuda i experimentada, ha de convertir-se en un «mistagog» per a moltes altres persones: aquell que ajuda a endinsar-se en el misteri, que facilita l'encontre amb Jesús, que ensenya a conrear l'amistat amb Ell. Aquell que ajuda a descobrir la vocació com un do de Déu i fer-se disponible. Precisament un dels signes més evidents de l'afebliment d'aquesta experiència de fe és la disminució del nombre de vocacions.
El Sínode ha constatat la dificultat de transmetre a les noves generacions l'experiència de fe. Moltes famílies i escoles cristianes troben dificultats, impensables fins fa poc, en aquest sentit. Caldrà que nosaltres sacerdots abans que planejar tot un seguit d'estratègies pastorals, que també les hem de fer, cuidem aquest gran do de la fe, i que la nostra vivència testimoniada arreu ajudi molts altres a acollir aquest do tan preuat: la fe.
Finalment, assenyalar que la fe dóna eficàcia a la pastoral. Podem dir que és ella la que dóna força i empeny la nostra vida apostòlica. Sovint ens desanimem en comprovar uns resultats tan minsos i esquifits. No sempre tindrem la sort de veure els fruits del nostre ministeri sacerdotal, però també és cert que per no caure en la temptació de preguntar-nos si té sentit el que fem i pel qual ens anem gastant, necessitem una fe viva i creixent.
Josep Lluís Ferré Martí, prevere, operari diocesà
