L'espiritualitat elemental

Fa uns dies que vaig llançar aquesta reflexió al Facebook:«Un pare preocupat m'ha dit que la seva filla no dóna cap importància a la catequesi. I he reflexionat: Estem enmig d'una societat que, al mateix temps que enalteix la salut física i psíquica, promou un estil de vida poc sà: manca de valors ètics, desmotivació per a deliberar, banalització del sexe, desinterès per a cultivar el jo més íntim... Us desig no sols bona salut física i psíquica, també ètica, mental i espiritual».

N’hi ha que diuen que al Facebook es fan només comentaris banals. Jo no ho crec. Tot depèn com s’utilitzi. Acolliu un petit gotim del què em van comentar:

Als preveres ens convé escoltar benèvolament el que diu la gent de la nostra Parròquia i aquella que no trepitja quasi mai o mai cap Parròquia. A partir del que respira, us manifesto el que per a mi és prou important: «Els preveres ens hem de fer prioritàriament amb aquell tipus d’espiritualitat que és patrimoni universal». Espiritualitat elemental si volem ser conseqüents i creïbles.

L’espiritualitat a la qual em refereixo, ja ho veieu, és el fonament de totes les altres. Ella, que ens convida a ben relacionar-nos amb les persones que ens són properes i amb les que acampen allunyades de les nostres conviccions i opcions, ens demana viure una relació personal i sincera, rica en oferta i acollida com aquella que van viure Jesús i la samaritana (Jn 4). Aquesta espiritualitat ample, universal, ens educa a favor de l’atenció que mereix el que portem al cor i ens regala fer-nos amb la presència bondadosa i delicada que ens demana el Papa Benet quan ens crida a portar a terme una nova evangelització a favor de tants que esperen beure l’aigua fresca del pou que dóna vida i l’estimula.

Aquest saber fer i saber estar, aquest ser «bones persones», ens convoca a tots: laics i laiques, religiosos i preveres, ateus i teistes, persones que entenen la vida des d’una visió horitzontal i aquelles que l’entenem i la vivim, essencialment, des de la verticalitat.

Per a mi, l’espiritualitat que com a preveres hem de viure i cultivar en primer lloc i necessàriament, és aquesta espècie de dinamisme que ens apropa i ens mou a respectar i a ben mesurar el sentit del que fem, patim i vivim. És l’espiritualitat que ens convoca a oferir temps, a ser portadors i creadors, allà on calgui, d’un diàleg personal, sincer, profund, obert... Espiritualitat que reivindica l’autoestima i la valoració de la manera de ser i de fer dels altres; que ofereix fer camí junts, sense deixar mai ningú al marge, cap al que ens és essencial i el que ens facilita la descoberta del nostre jo més profund. Profunditat, intimitat on Déu és. Reconec que no puc entrar en diàleg amb qui m’és divers si no accentuo i visc el que ens és comú, més enllà de les nostres concrecions.

En definitiva, com a preveres hem de viure els trets peculiars de l’Esperit; trets que són universals, no exclusius, i que bonament ens inquieten per no perdre ni la nostra dignitat humana ni l’estima a favor de la convivència i de la interioritat enfront d’un món on creix la velocitat, l’anonimat, l’individualisme, l’economicisme, l’avui i l’ara... L’espiritualitat que ens és prioritària, ens conforma als orígens de l’acció creadora de Déu, quan creant, veié que tot era bo i que en tot planava el seu Esperit.

L’espiritualitat que ens condueix a ser «bones persones», l’hem d’acollir molt afinadament, els preveres. L’hem de viure i cercar allà on hi ha la seva font. I, ¿on és la font? ¿On trobarem, creients i no creients, la presència, el perfum, l’aigua que satisfà la nostra set? Les fonts de la meva espiritualitat elemental les trobo:

- Molt especialment, en les meves hores de silenci i soledat on reconec un sentit de transcendència especial; en la relació que visc amb persones diverses i amb aquelles que m’és difícil comunicar-me; en les sorpreses que aporta el dia a dia; en les meves discapacitats i en les que trobo arreu fent camí; en la participació d’una festa qualsevol viscuda a casa d’uns amics, d’uns familiars, a la Parròquia, al poble...; en tantes circumstàncies on canto que «és per a la vida que s’ha fet l’home i no per a la mort s’ha fet»; en la fruïció de l’art que em fa pregonar que sols la bellesa salvarà el món; etc.

- D’una manera significativa, en l’amistat. Sense cap excepció, creients i no creients som cridats a despertar i enfortir la capacitat d’estimar i de ser estimats que tenim i desitgem com a persones. L’amistat demana ètica i ascètica. Cuidar els amics -també els amics preveres dels quals tenim tanta necessitat- em suposa viure atent a les meves reaccions, comprendre la diversitat dels altres, posar humor allà on hi ha desànim, saber acompanyar, escoltar, comunicar, rectificar, perdonar, agrair, etc. Compartint amb els meus millors amics sento que estimar no sols és la més gran de les experiències, és, a més, port especial de transcendència.

- També, en l’esport. A mi, que m’agrada anar en bicicleta quasi bé una hora diària i practico, ocasionalment, el futbol i l’equitació, l’esport em convida a ennoblir l’ètica i l’ascètica; m’ajuda a valorar les privacions i les abstinències, les quaresmes i els estats de benestar i plenitud... Tothom, i nosaltres molt especialment, hem de valorar l’exercici físic i practicar-lo mentre ens sigui possible. L’esport saneja més l’esperit que qualsevol ansiolític.

Sols interessant-nos i vivint l’espiritualitat que és prioritària, trobem sentit i oferim amb qualitat la que ens és pròpia, la sacerdotal.

Quan vivim hores de Nova Evangelització, sols el prevere que es proposa de cor ser bona persona, acompanya a descobrir i a viure l’espiritualitat vertical que dóna sentit al nostre ministeri. Espiritualitat sacerdotal que em motiva el proper escrit.