En els nostres dies, en aquest temps marcat per la globalitat i per un clar individualisme, la comunicació és fonamental. Malgrat que tothom viu interconnectat, no sempre hi ha veritable comunicació d’aquells missatges i continguts que aporten sentit a l’existència de les persones; i, com diuen els nostres bisbes, l’ambient de secularització i descristianització de la nostra societat no ajuda gens en l’exercici de la transmissió de la fe.
És en aquest context de dificultat que els pastors de la Tarraconense ens encoratgen a transmetre la fe «que il·lumina les relacions humanes» i que és un veritable bé per a tothom «per a construir una ciutat eterna en el més enllà; i ens ajuda a edificar les nostres societats, perquè avancin cap al futur amb esperança».
Queda clar, doncs, que l’objectiu d’aquesta carta és animar el poble de Déu a transmetre i viure la fe. Aquesta és la missió de l’Església, en la cloenda de l’Any de la Fe, i sempre. La imatge de tenir sempre oberta «la porta de la fe» ens recorda que l’evangelització és una dimensió que mai no podem oblidar, i que ha d’acompanyar la quotidianitat de la vida eclesial.
Situen d’una manera pedagògica tres moments en el procés evangelitzador: el primer anunci «adreçat als no creients i als qui, de fet, viuen en la indiferència religiosa»; la iniciació cristiana «per a aquells que, moguts per la gràcia, decideixen seguir Jesucrist»; i «el creixement permanent de la fe dels cristians, que necessiten alimentar-la i madurar-la durant tota la vida»(n.6).
Aquestes tres etapes, moments o àmbits d’evangelització, responen a una voluntat molt concreta: com oferir, fer present i operant en la nostra terra, el tresor de la fe. Sabent que aquest tresor és Crist mateix, caldrà fer-nos propers a tots, especialment als més necessitats, per comunicar-los-el. Els bisbes assenyalen com a lament i alhora repte per a tots: «I és que hi ha encara tants infants i adolescents que mai no senten parlar de Jesucrist! Han tingut tan poques oportunitats de tastar el goig de ser cristians!» (n.17).
En aquest primer anunci es demana «trobar nous llenguatges per comunicar eficaçment la Paraula de Déu» (n.8). La figura de Nicodem els serveix per a constatar que «són molts els qui necessiten i desitgen aquest anunci, que els condueixi al trobament amb l’Evangeli» (n.8) i acaben fent un llistat dels qui no creuen, els qui viuen en la indiferència religiosa, els qui fan opció per la descreença, els batejats al marge de la vida cristiana, les joves generacions que no han «experimentat mai la joia i l’exigència de creure» (n.8).
Aquests nous llenguatges acaben essent: la pròpia vida, el testimoniatge, el diàleg i l’acolliment cordial i gratuït. Es fa un incís en recordar que calen plataformes per a dialogar «amb el marc més ampli de la societat» (n.13). Citen: l’atri dels gentils, missió Metròpoli, Catalunya Sacra... I en parlar de diàleg l’adjectiven significativament: desinteressat, sense límits, respectuós de la llibertat, clar, afable, generador de confiança, prudent i confiat.
En el segon anunci, es fa esment a la catequesi i al catecumenat i es valora la parròquia com a àmbit per a la realització d’aquests camins formatius. Demanen al procés catequètic «un caràcter marcadament evangelitzador i missioner»(n.17). Conversió, formació catequètica i vivència de la fe cristiana; són els tres moments fonamentals per acollir el tresor de la fe. L’acolliment, la relació humana i l’acompanyament esdevenen uns elements que facilitaran aquesta proposta creient.
Finalment, demanen per tot el poble fidel, la centralitat de Crist. L’essencial és Jesucrist, remarquen. I cal viure’l personalment i comunitàriament. Aquesta trobada amb el Crist, en l’eucaristia, en la pregària i en la vida inspirada en el Decàleg (citen el Papa Benet XVI) ens mourà a ser evangelitzadors amb la pròpia vida. No podem oblidar l’acció de l’Esperit Sant que ens menarà per un camí de fidelitat a l’Evangeli.
Aquest itinerari comunicatiu que els bisbes de la Tarraconense ens conviden a viure cal entendre’l en el si de la comunió de l’Església. Aquesta comunió «que ve de Déu i que ha de vigoritzar, sobretot a través dels laics cristians, tots els moments de l’existència i contribuir a regenerar el teixit humà del nostre país en aquesta etapa important de la nostra llarga història col·lectiva» (n.29).
En la melodia de fons d’aquest document episcopal ressonen les intuïcions fonamentals que el Papa Francesc ens dóna a conèixer en el seu ministeri pastoral. De fet, la urgència evangelitzadora i la necessitat d’un seguiment viscut amb coherència, acolliment de l’altre i generositat missionera, són els trets característics de les comunitats cristianes que volen transmetre Crist al món dels nostres dies.
I en aquesta Carta, els nostres bisbes han situat aquesta urgència missionera, com és lògic, en l’escenari concret de Catalunya, marcada per «la situació de crisi que patim» (n. 27) i per «la mateixa estructura jurídica i política» del nostre país, «que és objecte de debat» actualment (n.5). Aquestes paraules encoratjadores dels nostres pastors ens mouen, a tots (bisbes, preveres i diaques, religiosos, laics i laiques) a viure, ara i aquí, aquesta dimensió missionera de la nostra fe cristiana, que el papa Francesc no es cansa de recordar-nos.
Pere Oliva
