Fa pocs dies, la festa de la Conversió de sant Pau assenyalava l’últim dia de la Setmana per a la Unitat dels Cristians. Aquell dia venia a trucar a la porta de cada cristià i de l’Església sencera la pregària sacerdotal de Jesús, i ho feia de manera intensa i urgent. La invocació «que tots siguin u» (Joan 17,21) no és una fórmula que pertanyi al calaix dels bons desigs, sinó que s’inscriu en l’entranya mateixa de la missió salvadora de Jesús. Quan el gran sacerdot Caifàs anuncia que Jesús ha de morir pel poble, l’evangelista s’afanya a remarcar que es tracta d’una profecia, i que aquesta profecia inclou no tan sols Israel sinó la humanitat sencera: la mort del Senyor s’orienta a «reunir els fills de Déu dispersos» (11,52), els porta a la re-unió i, per tant, a la unió. Aquesta unió té un nom: l’Església de Crist, assemblea reunida i enfortida per l’Esperit Sant, convocació dels qui han estat regenerats per l’aigua i per la sang, dels qui han rebut el baptisme i es nodreixin del cos partit i de la sang vessada de l’eucaristia, aplec dels qui testimonien l’amor de Déu que no té ni límits ni final. Per això cal que s’apleguin les ovelles que encara no són del ramat de Jesús, per tal que hi hagi «un sol ramat i un sol pastor» (10,16).
La unitat és un element que pertany a l’ADN de l’Evangeli de Jesús, a la seva condició de Mestre i Pastor. La paraula de Jesús és harmònica, constructiva, atrau perquè és veritable, sedueix perquè és pura gratuïtat. La persona de Jesús és amiga, misericordiosa, ell es carrega el nostre pecat, trenca les resistències interiors. Una de les resistències més contumaces i estèrils és, precisament, la que prové de la nostra tendència a separar, a disgregar, a refredar. En això, els cristians ens comportem sovint segons l’esperit del món, que es vanta de dividir allò que abans estava unit o allò que maldava per unir-se. El testament de Jesús a la seva Església (Joan 17) repeteix una vegada i una altra la crida a la unitat dels qui es diuen germans en virtut de la unió entre el Pare i el Fill i entre el Fill i nosaltres.
La pregària per la unitat, la passió per la unitat no és casual ni circumstancial. L’ecumenisme no és una moda passatgera –que ara es troba en una certa crisi–, o una conseqüència oportunista de l’afebliment de les esglésies cristianes en algunes regions del món. L’anhel de la unitat dels cristians és un fruit de la fidelitat a l’Evangeli i al Concili Vaticà II. Un prevere catòlic no pot viure des de fora o des de lluny, en fred, el repte de la unitat. Si l’Església, com afirma el Concili en la Lumen gentium (n. 1), té com a tasca la cohesió i «la unitat de tot el gènere humà», igualment és tasca seva procurar la unitat de la nissaga espiritual dels batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.
És bo de fixar-se més en allò que ens uneix que no pas en allò que ens separa. Aquest és l’axioma ecumènic del beat Joan XXIII. Per això la terminologia de «germans separats» ha estat abandonada, perquè no corresponia al llenguatge del Nou Testament ni a la sensibilitat a favor de la unitat. El fet que les separacions existeixen no vol dir que siguin allò que ens constitueix. És la unitat de tots els deixebles de Crist allò que defineix el ser i el fer de l’Església. I val a dir que la unitat es construeix amb la proximitat, amb el coneixement mutu i amb l’afecte entre uns i altres. El Cardenal Kasper va escriure fa pocs anys un llibre en què subratllava la centralitat de «l’ecumenisme de la caritat», l’amor entre germans com la base de l’anhel de retrobar-nos un dia en un sol pa i un sol calze. Fa uns quants dies que a la Facultat de Teologia Serafim, rector de la parròquia que té a Barcelona l’Església Ortodoxa Russa, preguntat sobre la dificultat principal del camí ecumènic, va respondre que era la manca de coneixement personal entre uns i altres. De fet, qui coneix l’altre, no resta indiferent davant les seves necessitats, no es fa enrere a l’hora de fer-li costat. Conèixer l’altre és el primer pas per a comprendre’l. I qui el comprèn, creix en l’amor per ell. L’amor, per la seva mateixa naturalesa, sempre uneix, mai no separa, sempre atansa, mai no allunya. El primer ecumenisme és el qui retroba les bases de l’Evangeli vivint una relació fraterna entre cristians de les diverses confessions. Ens cal aprofundir en l’últim sopar si volem retrobar-nos en l’amor oblatiu de Jesús.
Aquests últims anys s’han viscut en les diòcesis catalanes moments molt bonics de fraternitat entre les esglésies cristianes. Els nostres bisbats han acollit, per exemple, els cristians provinents de l’ortodòxia i els han donat aixopluc en esglésies pròpies. Així els cristians d’Orient –tant els ortodoxos com els catòlics de ritu oriental– han pogut celebrar allò que més estimen: la Divina Litúrgia, la Santa Eucaristia, que és l’expressió més completa del misteri cristià. S’han trenat lligams personals que han derivat en pregàries conjuntes, s’han tirat endavant projectes compartits que beneficiaven cristians que havien emigrat al nostre país. D’altra banda, amb les comunitats eclesials sorgides de la Reforma s’han mantingut els vincles en allò que és el gran objectiu comú: la difusió i coneixença de la paraula de Déu. Persones i institucions han trobat maneres concretes de viure la proximitat dels uns pels altres en nom de Crist.
Cal, però, que l’Església catòlica intensifiqui el seu paper de pal de paller en la causa de l’ecumenisme. El beat Joan Pau II va demanar a les confessions cristianes, ran del Jubileu de l’any 2000, que es manifestessin sobre l’exercici del primat. Va ser una crida inèdita i de gran visió profètica. Doncs bé, hi ha una crida inversa, adreçada als membres de l’Església catòlica, particularment a nosaltres, preveres, perquè siguem capdavanters en l’exercici de la comunió, en l’ecumenisme de la caritat, aquell que s’arrela en el cenacle. No és una qüestió menor. És un anhel interior que sorgeix, en darrer terme, de Jesús, el Crist, que parla als seus amics.
Armand Puig i Tàrrech
