En un mes l’Església catòlica ha viscut uns canvis de gran rellevància i profunditat. Entre l’11 de febrer, dilluns, i el 13 de març, dimecres, exactament trenta dies, hem passat del Papa Benet, bisbe de Roma emèrit, al Papa Francesc, flamant nou bisbe de l’Església que presideix en la caritat. Fa pocs dies tots dos ancians, de 85 i 76 anys, respectivament, s’han trobat i han pregat junts a la capella de Castelgandolfo, enmig d’un corrent innegable de simpatia personal i l’atenció planetària dels mitjans de comunicació. El relleu s’havia consumat als ulls d’un món que restava estupefacte pel fet que 115 cardenals arribessin a formar ràpidament una majoria àmplia, democràticament inapel·lable i espiritualment molt significativa, a favor de Jorge Mario Bergoglio, arquebisbe de Buenos Aires –un nom que no sonava entre els favorits. Val a dir que la sorpresa va ser tan majúscula que els comentaristes, començant pels anomenats vaticanistes, van tardar uns quants segons a reaccionar després de l’anunci del cardenal diaca.
En Fets dels Apòstols 15,28 hi ha la clau del conclave que va elegir el Papa Francesc. Després de l’assemblea o, si es vol, concili de Jerusalem, es fa urgent enviar una carta a la comunitat d’Antioquia comunicant-los els acords presos després d’un vigorós debat –segurament, molt més viu dels intercanvis de parer que van precedir l’elecció del nou Papa. La fórmula escollida per la comunitat de Jerusalem va ser aquesta: «L’Esperit Sant i nosaltres hem decidit». Doncs bé, això és el que ocorregué en la majestuosa Capella Sixtina, sota la mirada escrutadora de Jesucrist, Senyor i Jutge universal. Per aquest ordre, l’Esperit i les paperetes dels cardenals formaren un tot indestriable, de manera que, si es vol fer justícia al que va passar, cal afirmar l’acció de l’Esperit vehiculada mitjançant l’acció altament democràtica d’assolir una majoria de dos terços. El Cardenal Bergoglio esdevenia Papa gràcies a una sinergia, poques vegades tan evident, entre el designi diví i les decisions humanes. La vella Església catòlica reprenia la imatge rejovenida de la primera comunitat cristiana, forjada com «un sol cor i una sola ànima» i afavorida amb l’auxili diví: «la gràcia abundosa de Déu actuava en ells» (Fets dels Apòstols 4,32.33).
L’elecció del nou Papa ja duia implícita la perspectiva d’un govern carismàtic. Era un conclave modo Spiritus Sancti, i el nou bisbe de Roma començava el seu pontificat amb una llibertat de moviments absoluta. Quedava clar de seguida que ningú diria al papa Francesc què havia de fer, ni en nom del protocol ni en nom dels inveterats costums vaticans. El Papa va manifestar de seguida, amb un toc d’ironia suau, que venia de l’extrem del món, és a dir, que actuaria sense determinacions de cap tipus. I també de seguida el papa Francesc va subratllar la centralitat de l’opció preferencial pels pobres, en línia amb Puebla i Aparecida –opció que no té res a veure amb cap lectura marxista de la història, sinó que se sustenta en els profetes d’Israel i particularment en l’Evangeli de Jesús de Natzaret, Messies i Salvador (vegeu Lluc 4,18).
Tan sols quinze dies després de sortir per primera vegada a la balconada de la basílica de Sant Pere i de la humanitat, amb un aire que evocava el de Joan XXIII, és obvi que el Papa Francesc ha esdevingut un referent mundial: la seva veu, propera i amiga, és escoltada per molta gent, també pels qui no són catòlics, que reconeixen en el bisbe de Roma un líder global. Des del primer moment, el Papa, bisbe de Roma i Pastor de l’Església universal, ha demostrat una gran sensibilitat ecumènica (l’Arquebisbe de Constantinoble era a Roma el 19 de març), interreligiosa (amb els jueus com a primers interlocutors) i ha manifestat que vol aixecar ponts amb els homes i dones de bona voluntat que són lluny de l’Evangeli però que lluiten per un món més humà. N’hi ha prou de recordar la roda de premsa amb més de cinc mil persones acreditades com a periodistes, que s’acabà amb una benedicció implícita que atragué l’atenció de molts d’ells. És molt important que el papa Francesc tingui aquesta capacitat d’establir ponts i que, amb els seus gestos i paraules, senzills però d’alt voltatge, fomenti la nova evangelització, el tema central de l’Església d’avui. En pocs dies, hem passat d’una Església que contínuament havia de defensar-se a una Església creïble i mirada amb simpatia per molts. Realment, el Senyor ens ha beneït.
La pregunta que ens hem de fer com a homes d’Església que som és què ens ha volgut dir l’Esperit suscitant el papa llatinoamericà. D’entrada, és clar que comença un capítol nou en la història de l’Església. Després dels grans papes del Concili (1958-2013), ara ve el primer Papa que, per edat, no va poder assistir al Vaticà II. És un Papa, però, plenament identificat amb la lletra i la música del Concili, els gestos del qual expressen la força evangèlica que va brollar de la magna assemblea conciliar. El papa Francesc recull el tarannà dels quatre papes del Concili: el carisma de Joan XXIII, el rigor intel·lectual de Pau VI, el coratge i les intuïcions de Joan Pau II i el gran mestratge de Benet XVI. No hi ha trencament: hi ha integració i síntesi, però alhora renovació i reforma.
En segon lloc, és l’hora de l’adhesió sense reserves a un pontificat que, si té un programa, és, en paraules de la Novo Millennio Ineuente, «el de sempre, el que es troba recollit en l’Evangeli i en la Tradició viva» de l’Església (n. 29). No es tracta, doncs, d’una qüestió de gustos sobre un estil determinat d’exercir el papat: no podem ser mundans! Es tracta d’una adhesió a un projecte eclesial que uneix una fonda espiritualitat amb l’atenció pels pobres, que articula pregària i testimoni de vida, que inclou la integritat de la fe i la plenitud de la caritat. Les velles classificacions ideològiques, pròpies de temps recents però ara ja passats i ultrapassats, salten literalment davant aquest Papa, home espiritual i lliure com Francesc –el nom, aquí, com a la Bíblia, fa plenament la cosa!
En tercer lloc, val a dir que ha començat l’Església del segle XXI, encaixada en un món global i alhora atenta a la petita història, far espiritual en un món sovint trist i on l’ésser humà es troba massa sotmès al mercat, Esposa de Crist que renta els peus dels petits de la terra i s’inclina davant el dolor del món, lluminosa pels misteris que celebra i per la gràcia que ha rebut. Ha començat una Església que no vol ser «autoreferencial... per donar-se glòria els uns als altres... ni una Església mundana que viu en si mateixa, de si mateixa i per a ella mateixa» (intervenció del Cardenal Bergoglio durant les congregacions generals prèvies al conclave, donada a conèixer pel Cardenal Ortega). Aquesta Església no vol ser una antigalla grisa i endogàmica, pendent dels rols interns i del fer carrera, sinó una Església que té sentit i pràctica de la missió en un món assedegat d’Evangeli, que dialoga sense defallir i proposa la salvació de Jesucrist sense avergonyir-se, que vol transformar el món segons l’Evangeli de Jesús, que és Mare de molts fills i filles i que no cessa de caminar, edificar i confessar Jesús mort i ressuscitat.
Benedictus qui venit in nomine Domini!
Armand Puig i Tàrrech
Grups
