L’element fonamental de la vivència del nostre ministeri és la celebració de l’Eucaristia. Cada dia celebrem l’Eucaristia, i en totes i cada una de les celebracions proclamem que el realment just i necessari, el nostre deure i la nostra salvació no consisteix en una altra cosa més que «donar gràcies a Déu sempre i en tot lloc». En proclamar aquesta veritat els sacerdots estem invitant els cristians i ens recordem a nosaltres mateixos que hem de fer de la nostra vida una lloança alegre i agraïda al Senyor. En cada Eucaristia confessem també que eixa acció de gràcies és un «deure» i, al mateix temps, és la nostra salvació. Quins son els motius per a donar gràcies al Senyor sempre i en tot lloc?
En primer lloc hem de donar gràcies per la pròpia història sacerdotal. En eixa història hi ha aspectes públics i visibles, coneguts per tots: les parròquies en què hem estat, els càrrecs que hem exercit, etc… En la nostra història personal, més enllà d’allò que s’ha sabut per tots, han succeït també moltes coses que queden en la intimitat de la nostra relació amb Déu. Es tracta d’una història «oculta» per al món, però tan important i tan real com el que és conegut per tots. En ella s’inclouen moments de goig i de profunda alegria, moments de dubtes i inquietuds, empenyoraments per la causa de l’Evangeli que ens comprometen fins al fons de la nostra persona, decepcions quan d’algunes persones esperàvem quelcom que no s’ha realitzat, etc… En aquestes circumstàncies i en aquests fets el Senyor ens ha anat educant en el nostre sacerdoci. Per tot això hem de donar gràcies a Déu.
Hi ha un segon motiu per a viure tots els dies amb un profund sentiment de gratitud al Senyor. També hem de donar gràcies a Déu perquè en el treball de cada dia el Senyor ens concedeix experimentar els signes de la seua salvació: els sacerdots hem renunciat a formar una família, però en el servei a la seva Església el Senyor ens ha concedit experimentar que la comunitat cristiana és per a nosaltres una nova família que ens acompanya amb la seua proximitat, amb la seua fe i amb la seua oració en els moments més importants de la nostra vida. Hem renunciat a fer de la nostra vida un camí per a acumular riqueses i béns materials i, a canvi, el Senyor ens fa experimentar en molts moments de la nostra vida que Ell és el nostre verdader tresor i el nostre goig. Ens hem posat al servei de l’Evangeli i el Senyor ens ha portat a experimentar que la verdadera paga de l’apòstol no consisteix en una altra cosa més que a participar, nosaltres mateixos, d’aquells béns continguts en l’Evangeli que anunciem (1 Cor 9, 23). Preparem la mesa de l’Eucaristia per alimentar la fe de la comunitat cristiana i experimentem que el Senyor ens invita també a nosaltres a participar en eixe banquet que alimenta i sosté el nostre ministeri[1]. Reconciliem els homes amb Déu i nosaltres també experimentem en els nostres moments de debilitat el goig del perdó que ens ve d’Ell.
Aquestes vivències ens ajuden a comprendre per què l’elecció de Déu és un gest d’amistat i de predilecció per part del Senyor: en triar-nos per al servei de l’Evangeli, el Senyor vol fer-nos els primers beneficiaris d’aquells béns continguts en l’Evangeli que anunciem. Que aquest sigui el motiu per a continuar proclamant tot el temps que el Senyor ens concedeixi per a celebrar l’Eucaristia, amb la veritat del nostre cor, que el nostre deure i la nostra salvació està a donar gràcies a Déu sempre i en tot lloc i perquè aquesta veritat inspire tots els moments de la nostra vida sacerdotal.
+ Enric Benavent i Vidal, bisbe de Tortosa
[1] J. RATZINGER, Servidor de la vostra alegria. Reflexions sobre l’espiritualitat sacerdotal, Barcelona 1989, pp. 53ss.
