En un fragment marcadament eclesiològic de la Carta als Efesis (2,11-22) es combinen una notable quantitat d’imatges de tota mena per descriure la situació dels diversos grups humans abans de Crist, quan hi havia una distinció entre Israel i els altres pobles, i a partir de Crist, quan existeix una entitat nova que els engloba tots. Abans de Crist, fins a cinc mancances caracteritzaven «les nacions» en contraposició a Israel: es trobaven sense Messies, sense ciutadania d’Israel, sense les aliances i la promesa, sense esperança i sense Déu. Tot el text pressuposa la visió bíblica tradicional, segons la qual Israel és el poble escollit que està a prop de Déu, mentre que tots els altres pobles estan allunyats d’ell. El contrast entre ser «lluny» i ser «a prop» (2,13) té com a rerefons la visió del temple de Jerusalem com a lloc de presència de Déu i la possibilitat o no d’acostar-s’hi. Les categories «lluny» i «a prop» eren freqüents en les discussions jueves sobre els prosèlits.
L’autor afirma que Crist ha destruït el mur que separava els dos pobles. Segurament s’inspira en el mur de separació del temple de Jerusalem. Flavi Josep (De Bello Iudaico, 5,193-194) parla del mur que hi havia en el recinte del temple herodià per a delimitar l’espai al qual no era permesa l’entrada dels pagans. L’anomena «tanca de separació de pedra», i explica que en diversos punts del mur hi havia penjades inscripcions que prohibien a qualsevol no jueu l’accés al santuari.
La Carta als Efesis interpreta la novetat cristiana en termes de pacificació i de nova creació. Abans regnava l’enemistat; ara Crist, amb la seva mort en creu, ha fet la pau i ha portat aquesta bona notícia als de lluny i als de prop. Abans hi havia dues realitats, ara hi ha «una nova humanitat». Efesis 2,14-18 repeteix fins a quatre vegades la paraula «pau». És possible que també aquí hi hagi una al·lusió a la idea tradicional del temple com a lloc de pau: els Salms relacionen la pau amb Jerusalem, i concretament amb la «casa del Senyor» (Salms 122,6-9); Ageu, a propòsit de la construcció del segon temple, anuncia que allí Déu donarà la pau (Ageu 2,9); Zacaries anuncia l’arriba a Jerusalem d’un rei just i victoriós, que proclamarà la pau als pobles (Zacaries 9,9-10).
Després d’haver exposat l’acció pacificadora i unificadora de Crist, l’autor es detura en el nou estatus que han obtingut les nacions (Efesis 2,19), radicalment contraposat al que tenien abans de Crist. El capgirament de la situació negativa és descrit en termes sociopolítics: els qui es trobaven en un lloc que no era ni el seu país ni la seva casa, ara han rebut una ciutadania i resideixen en una casa que no els és estranya. A partir de Crist, la situació anterior dels pagans és superada, però no pas per una integració en el poble històric d’Israel, sinó perquè entren a formar part, igualment com els jueus, d’una nova entitat, designada de diverses maneres al llarg del fragment (home nou, únic cos, temple sant...), i que també és identificada amb «els sants», és a dir, els qui han estat integrats per Crist en l’home nou, en la nova creació, en la nova humanitat, de la qual l’Israel històric era el símbol, la paràbola o la prefiguració.
L’autor remarca que aquest canvi tan profund té a veure directament amb la persona i amb l’acció de Jesucrist. Els pagans, que abans eren lluny, ara són a prop «en la sang de Crist» (2,13). Crist no és tan sols el qui ha portat la reconciliació i la pau, sinó que «ell és la nostra pau» (2,14). Crist és el subjecte de tots els verbs dels vv. 14-17, que descriuen el canvi radical que s’ha produït: ell és el qui ha unit els qui estaven separats, el qui ha destruït el mur de separació, el qui ha abolit la Llei que creava enemistats, etc. Crist ha esdevingut el lloc d’encontre de tots els qui abans estaven separats i eren rivals. La renovació s’ha realitzat no tan sols per mitjà de Crist, sinó «en Crist» (2,13). La centralitat de Crist en el procés és tan forta que s’arriba a parlar d’ell com a agent de la nova creació (2,15), en l’únic cas del Nou Testament on Crist no és mitjancer de la creació primordial, sinó autor en primera persona d’una nova creació.
No és que Crist simplement hagi resolt les dificultats de la situació antiga; n’ha creat una de nova, on ja no existeixen aquelles limitacions. Així, si abans els pagans tenien prohibit l’accés al santuari, Crist ha obert una nova via d’accés al Pare i ha creat un nou lloc de presència de Déu, un temple sant «en l’Esperit». Sense dir-ho explícitament, l’autor sembla pressuposar que també els israelites necessitaven la reconciliació, i un nou camí d’accés a Déu. Tot el que Israel tenia com a propi abans de Crist l’acostava certament a Déu, però era parcial i limitat (promeses, esperança...). No tan sols això, sinó que comportava una situació de separació i d’enemistat amb altres pobles que no es podia mantenir indefinidament.
La pau és un dels grans dons messiànics. Crist ha vingut a proclamar la reconciliació universal i la superació de totes les barreres entre els pobles i les persones. Ell és el bon pastor que vol aplegar totes les ovelles en un sol ramat. Els preveres són cridats a fer present i a continuar la seva obra de pau i de reconciliació en favor de tota la humanitat.
Agustí Borrell, carmelita descalç
Grups
