La publicació «El Bon Pastor» em demana unes ratlles adreçades als
preveres. D’una bona colla, en conec vida i miracles, però no de la majoria
ni de bon tros. Escric, doncs, des de l’afecte personal i sobretot des de la
comunió fraternal, que és més profunda i de més durada, perquè va més
enllà de la ratlla vermella. No estic lligat a cap temàtica. Per altra banda
els anys relativitzen molt la panoràmica de la vida. Em quedo amb dos
pensaments que estimo essencials: sigueu contemplatius, sigueu generosos.
I em situo a nivell casolà, que és en el que em trobo més bé. Cada matı́
quan et lleves, donant només una volta a l’aixeta del lavabo surt un raig
d’aigua. Un gest fet d’esma. ¿T’has aturat alguna vegada a pensar en el recorregut
d’aquesta aigua, des dels cims del Pirineu fins arribar a casa, i en
les persones que han intervingut en tot el procés: enginyers, operaris de
diversos rangs,... fins a arribar a refrescar-te les mans? La teva vida, la meva,
la de tots, compta amb un teixit de persones de les quals d’alguna manera
sóc deutor. Aquest fet tan senzill m’hauria de fer obrir els ulls alguna
vegada per donar-ne gràcies. ¿A qui? A la solidaritat humana. Pau VI en un
dels seus escrits pòstums –cada escrit d’aquest papa és una pàgina d’antologia–
s’atura, admirat, davant la meravella de la creació: la vida i el marc
que l’envolta. I es lamenta de no haver-la estimat prou: Aquest univers
misteriós, magnífic, de les mil forces, de les mil belleses.... «Et saludo i et
celebro amb immensa admiració i amb gratitud (...) darrera la vida, darrera
la natura, darrera l’univers hi ha la Saviesa, hi ha l’Amor». Si després de
deixar reposar la mirada sobre la natura, ens aturem a contemplar les
persones que trobem tan sols en sortir al carrer, des del primer infant que
s’ha format com un brodat en el si de la seva mare, fins l’home que surt de
casa per anar al treball, amb el cap ple de projectes, de preocupacions,
potser amb el neguit de si trobarà avui un lloc de treball, ¿quants camins
ha teixit, de grat o per força, la solidaritat humana? I tu, mossèn que em
llegeixes, i jo, que t’escric, ¿no hem fet de la vida un «do» per als altres,
amb totes les mancances que vulguis, però en definitiva un «do»? Enviats
cada dia a posar damunt l’altar «el pa i el vi, fruit de la terra i del treball
dels homes», hi afegim els afanys, els dolors i les il·lusions perquè Jesús
els faci seus sense diferències. I si ens aturem en el dolor, tot i que sempre
ens farà mal, ens adonarem que les seves ràfegues porten aires de «Bona
Nova».
Ens queixem que els temps actuals són insensibles al missatge de l’Evangeli
i en sofrim. Si no en sofrı́ssim voldria dir que vivim als núvols. El món
ha pres un llenguatge nou, però Déu continua enmig dels homes; Déu no
ha exhaurit la seva Pentecosta, cal endevinar els seus signes... L’àrea de
serveis de tot agrupament humà continua oberta i a tota hora hi ha feina;
una senzilla paraula d’amic obre portes. A voltes sentim la sensació de
buidor en el cor. Els homes i dones de Déu solen passar la prova del silenci.
Resulta que Déu és també amic del silenci; és natural, doncs, que li plagui
reposar en silenci, en el silenci dels enamorats. Es fa difı́cil connectar
amb els joves d’avui sobre el tema de la religió. No tingueu pressa; llegiu
què diu el Concili de la Tarraconense; també per a la seva lectura cal la
contemplació: «Cal descobrir, contemplar, estimar, agrair i celebrar la
presència i l’obra de Déu en cada persona, que es dóna abans que nosaltres
hi arribem» (CPT I,1d).
Mantinguem l’esperança i estimem les generacions d’avui i les que vindran.
No sabem com seran, però comencem d’estimar-les ara. Siguem contemplatius
i mantinguem l’esperit de servei, i no perdem el bon humor,
que sense ell la resta quedaria en paper moll.
+ JAUME CAMPRODON
Bisbe emèrit de Girona
