La història ens mostra que les veritables reformes de l'Església s’han donat en períodes llargs en el temps.
A l’edat mitjana la «reforma gregoriana» del papa Gregori VII va ser el resultat d’un treball iniciat pels seus predecessors i per un ampli moviment de renovació espiritual que va conèixer els seus primers esforços de reforma en la renovació monàstica propugnada, especialment, pels benedictins de Cluny.
La gran reforma catòlica, mal anomenada per alguns «contrareforma», que s’estén abans i després del Concili de Trento, es va anar preparant lentament - segurament massa lentament... - des de molts àmbits: des dels antics ordes religiosos (carmelites calçats, dominics, franciscans...), des dels nous ordes nascuts en aquell moment (jesuïtes, caputxins, teatins, carmelites calçats, oratorians...), per part de molts bisbes compromesos en la reforma de llurs diòcesis, i pel poble fidel més sensible que desitjava una reforma «in capite et in membris».
Al segle XX la reforma que ha impulsat el Vaticà II, tingué una preparació extraordinària en els decennis previs. El teòleg René Latourelle ha parlat d’una «Església en recerca» per a definir l’estat en què es trobava l'Església a les vigílies del Vaticà II. Sens dubte, durant tot el segle XX hi havia una veritable inquietud tant entre els laics com entre el clergat i els bisbes per trobar el veritable ésser de l'Església catòlica tant pel que fa a ella mateixa, com en la seva correcta relació cap enfora.
La renovació teològica de la primera meitat del segle XX es va fer en base a un retorn a les fonts essencials del pensament cristià: la Bíblia, els Pares i la Litúrgia. A més, es va cercar el contacte amb els corrents de pensament contemporani buscant un enriquiment i eixamplament de la visió teològica, i no s’oblidà el contacte amb la vida dels homes i dones, amb les seves esperances i les seves dificultats.
Benet XVI en la seva preciosa darrera al·locució al clergat de Roma el passat 14 de febrer explica, de forma molt vivencial i en primera persona, com va viure la preparació i la celebració del Concili Vaticà II: «Vam anar al Concili no tan sols amb alegria, sinó amb entusiasme. Hi ha havia una expectativa increïble. Esperàvem que tot es renovés, que arribés vertaderament una nova Pentecosta, una nova era de l'Església».
El Vaticà II va afirmar clarament en els seus documents la necessitat de la reforma: «L’Església en camí és cridada per Crist vers aquesta perenne reforma, de la qual ella mateixa en tant que institució humana i terrenal, té sempre necessitat» (Unitatis Redintegratio 6).
Cinquanta anys després, ens adonem com els diversos papes posteriors al concili han treballat rectament i adequada en el moment oportú, sota la guia de l’Esperit Sant, per una veritable reforma amb una profunda responsabilitat per tal que l'Església, en paraules de Benet XVI, «tornés a ser força del demà i força de l’avui»
El papa Francesc recull el treball renovador dels seus «estimats predecessors» i amb el seu propi estil està obrint a l'Església noves possibilitats d’exercici del seu ministeri pastoral com a bisbe de Roma i pontífex de tota l'Església Catòlica.
El nomenament d’un equip de vuit cardenals que l’aconsellin en la reforma de la «Pastor Bonus», la constitució apostòlica que regula el funcionament de la Cúria Romana, i també en el govern de tota l'Església és un gest de gran importància que vol donar un clar senyal de la manera com el Sant Pare Francesc vol exercir el seu ministeri.
De tota manera, a més dels gestos i de les accions concretes, els grans reformadors de tots els temps – també Joan Pau II, Benet XVI i ara Francesc – ens ensenyen amb claredat i amb l’exemple de la seva vida que no pot haver-hi reforma autèntica de l’Església si abans no arriba la nostra reforma personal, és a dir, la conversió del nostre cor.
Norbert Miracle Figuerola
