Quina és la meva proposta? L’anunci de l’Evangeli és provocatiu quan ve d’una comunitat que viu l’Evangeli... El que diu el Papa Francesc: Els cristians tenen el deure d’anunciar l’Evangeli sense excloure ningú, no com qui imposa una nova obligació, sinó com qui comparteix una joia, assenyala un horitzó bell, ofereix un banquet desitjable. L’Església no creix per proselitisme, sinó per atracció (EG 14).
La comunitat esdevé un gran repte per a l’evangelització.
· Venim d’un moment pastoral on l’accent es posava en el clergue, en el bisbe, el prevere, o el religiós/a..., ara parlem que l’accent ha de ser laïcal.
· La realitat pastoral reclamava alhora una gran organització, una gran estructura per coordinar totes les activitats i els grups parroquials. Ara estam en un altre moment.
· Propòs posar l’accent en la comunitat, on s’integren diferents carismes (do del Senyor).
· Com és aquesta comunitat? De quina comunitat parlem? De la parròquia, de l’escola, del moviment, de la família?...
Situam la comunitat dins el procés d’Evangelització que descriu el document del Vaticà II, Ad gentes (núm. 11-15).
Segons aquest document del Concili Vaticà II, que tracta sobre l’activitat missionera de l’Església, el procés d’evangelització presenta les dimensions següents: el testimoni i la caritat; l’anunci explícit de l’Evangeli amb el desig de desvetllar la conversió inicial, el desig de Déu; el catecumenat i la iniciació cristiana, i la recepció dels sagraments d’iniciació; i l’entrada en la comunitat.
Tanmateix, la comunitat, no sols l’hem d’entendre com el terme de l’evangelització, sinó també com el subjecte, l’àmbit i la destinació en què la fe cristiana es viu com a projecte de vida personal i comunitària; i des de la comunitat es proposa la fe com una nova experiència de fraternitat per a ser viscuda. En aquest sentit, sense comunitat cristiana no és possible un procés d’evangelització, ja que és l’àmbit on es viul’Evangeli i alhora plataforma des de la qual s’anuncia. [1]
Però aquestes comunitats cristianes al servei de l’evangelització en una Església en sortida han de ser contextos vitals en què les persones comparteixen aqueixa nova forma de vida impregnada per l’esperit cristià, encara que sigui de forma deficient i imperfecta. És així com podem afirmar que la transmissió de la fe exigeix la comunitat, en tant que lloc de verificació de la vida cristiana, entesa com a forma de vida. [2]
Per altra part, fixem-nos que els joves ens demanen “més profecia que no doctrina, més celebració que no ritus, més opcions d’amor nou que no prohibicions, més comunitats participatives que no esglésies de clientela”.[3]
Ja no vivim en l’època de cristiandat en què la religiositat s’assumia per tradició o per ambient. Avui la fe suposa, especialment, un procés personal i grupal de conversió de la persona al projecte de Jesús. I la comunitat és el microclima adequat per a aquest procés, en tant que ofereix, com indicàvem anteriorment, una experiència vital, un testimoni i un compromís personal de cadascun dels membres en una manera de viure concreta, plasmada en un projecte de vida. Així la comunitat no és una forma més d’organització eclesial o escolar, sinó una experiència fonamental de la fe viscuda, compartida, celebrada i compromesa.[4]
Així, una comunitat cristiana que té l’evangelització com a clau de vida no pot ser un grup tancat, que s’autocontempla, aïllat del món, de les altres persones. Ha de transparentar l’Evangeli, ser lloc d’experiència del Ressuscitat, laboratori d’evangeli viscut, i des d’aquesta vivència, transmetre’l.
L’experiència comunitària respon a una necessitat humana
La comunitat no és només un element necessari per a l’evangelització. A més, respon a una necessitat antropològica. Ens recolzem en dues premisses[5]:
- La recerca d’experiències personals significatives és una clau cultural important per a comprendre l’època actual. Allò que el jove no experimenti com a significatiu, que té valor per a la seva persona, difícilment es convertirà en quelcom que incorpori a la seva vida.
- Tot allò vivencial té un centre dinamitzador molt potent en el món de les relacions. La dimensió relacional, de sempre, ha estat fonamental en la constitució i en el desenvolupament de la persona, i avui podem dir que la dimensió afectiva i relacional té una importància summa. Podríem afirmar que la fe es fa significativa en la vida en la mesura que el món relacional en què es comparteix la fe és intensament significatiu.
Fixem-nos en la manera com es relacionen els joves. Les seves relacions tenen molt d’espontani i poc d’organitzat, molt d’imprevisible i poc de camins traçats i prou estructurats. Són relacions que s’experimenten amb llibertat, relacions per les quals les persones a poc a poc opten i se senten implicades en aquesta opció.
Experiències com fer el Camí de Santiago amb un grup de joves fa certa l’afirmació anterior. L’important no és l’estructura o l’itinerari catequètic pastoral que hagis preparat. La significativitat de l’experiència, fins i tot del missatge, es cou en el foc de les relacions personals entre ells, i si aquestes són significatives, poden gestar inicis d’experiència comunitària i processos de fe.
Les comunitats que tots necessitam al segle XXI han de tenir un altre aire i un altre estil, diferent d’antany: amb flexibilitat de pertinença, més espontànies i independents, més estètiques, gestionades per ells mateixos, més inclinades a cultivar l’espiritualitat enfront del compromís, menys condicionades, aparentment més dèbils[6].
En conseqüència, els processos o itineraris molt marcats i estandarditzats, com s’ha intentat sempre, avui resten molt relativitzats. I això ens suscita una pregunta que haurem de respondre en el nostre quefer pastoral: com hem de compaginar l’espontaneïtat i la necessitat del procés o la mínima estructura? Com fer que les nostres parròquies, a voltes estructures molt organitzades, esdevinguin marc d'experiències comunitàries? Potser la manca d’experiència comunitària sigui una causa de l’esterilitat de les nostres comunitats parroquials?
Toni Vadell Ferrer
[1] Cfr. Alvaro Chordi Miranda, Volver a creer con los jóvenes explorando nuevos horizontes, Gasteiz/Vitoria, Instituto Teológico de Vida Religiosa, Ed. Frontera, 2011, 54.
[2] Cf. Juan Martín Velasco, La transmisión de la fe en la sociedad contemporánea, Santander, Sal Terrae, 2002, 101-102.
[3] José Luís Pérez álvarez, “Comunidades con jóvenes en la pastoral juvenil”, a Misión Joven (411), abril 2011, 57.
[4] Cf. José Luís Pérez álvarez, “Comunidades con jóvenes en la pastoral juvenil”, a Misión Joven (411), abril 2011, 57.
[5] Cf. Lucio Uriarte González, “Lectura de los testimonios desde un horizonte humano”, a Misión Joven (411), abril 2011, 26.
[6] Cfr. álvaro Chordi Miranda, Volver a creer con los jóvenes explorando nuevos horizontes, Gasteiz/Vitoria, Instituto Teológico de Vida Religiosa, Ed. Frontera, 2011, 56-57
Grups
