La col·laboració pastoral dels membres de la Vida Consagrada

Una nova reflexió sobre la Vida Consagrada, com una continuació de l’anterior que aparegué al número de setembre d’aquesta revista, poso per escrit a causa dels suggeriments fets per uns amics després de la seva lectura. Deixo de banda els elogis que són producte de l’amistat i em centro en les consideracions que m’han fet pensar i que intento exposar: la tendència a recórrer a documents anteriors, la preocupació per les qüestions teòriques de les relacions i no centrar la meva mirada en les actituds que qualsevol cristià ha de manifestar en col·laboració amb els altres a l’interior de la comunitat eclesial. A més d’aquestes consideracions hi havia com un desig final, que parlés més el cor del bisbe des de la base de la seva experiència presbiteral i episcopal.

Intentaré seguir aquestes indicacions.

Començo per la meva preocupació i ministeri actual al si d’una petita diòcesi on el coneixement mutu es dóna amb tanta intensitat, pel nombre, per l’assistència a les activitats i per la col·laboració parroquial, que més sembla una família ben avinguda que viu l’afecte dels seus membres, s’interessa i treballa per la comunió eclesial i participa amb alegria en les diverses tasques de l’evangelització. A més d’aquest ambient familiar positiu s’ha d’assenyalar la tasca parroquial o diocesana que cada membre del Poble de Déu té encomanada. En tots els àmbits hi ha preveres, religiosos i laics que, respectant la seva pròpia personalitat i carisma, s’uneixen en l’objectiu comú de presentar l’únic rostre de Crist i donar a conèixer, o tornar a recordar, a la resta de la societat l’amor de Déu i la preocupació pel proïsme. Catequistes, visitadors de malalts, atenció primària, pastoral penitenciària, animadors en la formació de joves i adults, cura dels aspectes materials del temple i de les celebracions, participació en els diferents moviments apostòlics, grups de pregària... són realitats eclesials que compten amb membres diversos, per la seva procedència i que, segons les seves pròpies opinions, s’enriqueixen amb la seva vida i amb el seu testimoni.

No em consten indiferències, enfrontaments o refusos a causa del seu estat eclesial i sí reconeixement i afecte per la seva labor i la funció dels altres a la pròpia comunitat. La funció del bisbe se centra en estimular la comunió i en distribuir les tasques de forma adequada cercant el bé comunitari i el servei a la resta de la societat. Cada dia demano a Déu que la meva acció no sigui un obstacle per aconseguir i potenciar aquest objectiu.

Alguns pensaran que les meves pinzellades d’una diòcesi petita no és extrapolable a la resta de l’Església universal on es donen diferències de criteri i d’actuació entre els membres de la Vida Consagrada i el col·legi episcopal o els mateixos preveres. Els mitjans de comunicació se’n fan càrrec de magnificar aquestes situacions que comporten molta mundanitat en el cor dels seus actors i de les pròpies comunitats. S’escolten veus reclamant poder, canvis en les estructures o noves teories quan hauria de sobreeixir el servei, l’amor de família i la praxis evangèlica. A vegades resulta sorprenent la diferent percepció de la realitat eclesial en aquest cas concret quan es fan grans declaracions sobre l’autonomia humana, sobre l’accés als ministeris i sobre el poder i la llunyania de la jerarquia o quan es treballa en la pastoral concreta, colze a colze, amb els altres germans.

A un i altre cas tots necessitem desenrotllar unes actituds, activar unes virtuts i presentar unes opinions d’acord amb el sentir del Senyor. Tot això fou recordat amb insistència i a vegades amb duresa per sant Pau a les seves cartes; també l’apòstol Pere a la seva segona carta manifesta molta energia en aquelles afirmacions que ens apropen a intensificar la relació comunitària. Amb quanta claredat descriuen la funció i els diferents ministeris a favor de la comunitat. Meditem i aprenguem de les paraules dels apòstols. També ens beneficiarà la lectura dels sants pares per a situar-nos enfront dels bisbes i amb ells i els altres pastors, a fi que aquests sàpiguen atendre les necessitats de tot el poble de Déu. Al llarg dels segles posteriors els fundadors dels diferents instituts religiosos han donat proves amb la seva vida i amb els seus escrits de l’amor intens a l’Església i als seus pastors. Vulguem seguir tots els seus exemples en aquests moments quan la cultura dominant pretén oblidar Déu i relativitzar la pròpia pertinença eclesial.

Avui se’ns exigeix senzillesa, alegria i autenticitat tant en les nostres formes com en les motivacions del nostre seguiment del Senyor i en les relacions mútues. Hem d’aprofundir en la confiança dels uns amb els altres eliminant tot aguait de suspicàcia, de crítica infundada o del refús personal. Ens hem d’oblidar dels interessos propis per a valorar molt més els aliens. Hem de caminar sempre cercant la unitat dels seguidors de Crist, reconèixer l’altíssim valor del Magisteri i l’especial funció dels pastors en l’ordenació dels serveis i carismes. Per tot això necessitem el coratge evangèlic que ens permet discernir el fonamental i l’accessori en la vida cristiana. Hem de ponderar els consells evangèlics que ens ajuden al despreniment, a la disponibilitat i a l’acceptació de les normes. Tots, d’una manera especial els pastors, hem de promoure espais i temps de pregària per escoltar la veu i aplicar la voluntat de Déu; hem de procurar la participació en els sagraments, sobretot la Penitència i l’Eucaristia, per enfortir la nostra vida de consagrats.

Acabo amb un últim consell: que tota la nostra activitat i servei vingui embolcallada per l’amor i per la comprensió de l’altre. Ni els pastors podem abandonar el ramat del Senyor i deixar de ser els mestres de la fe ni alguns consagrats poden estar dedicats a donar lliçons a tot el món des de les pantalles de la televisió.

Ciutadella de Menorca, 15 de setembre de 2014.