La caritat pastoral

Conscient de fer un reduccionisme, ja que la vida de l’Esperit no té encasellaments i la vida del prevere escapa al propi interessat, avui parlaré, com vaig prometre en el primer escrit, d’un segon eix important en els cinquanta anys que porto de prevere: la caritat pastoral.

Una petita introducció bíblica comentant el text de Jn 10,11 per part d’un consiliari veterà va esdevenir un flaix dels que m’han acompanyat en la meva missió. De Pastor, n’hi ha només un i el que cal és estar obert a la seva acció. Gràcies a Déu aquesta afirmació m’ha acompanyat, potser mai prou, però el suficient perquè em sentís cada dia cridat i enviat a la vinya del Senyor per aquell que és inabastable i pròxim a la vegada. Quantes nits en arribar cansat a casa m’han vingut a la ment les paraules: «si el Senyor no construeix la casa és inútil l’afany dels constructors» (Sl 127,1) o bé: «som servents inútils» (Lc 17,10).

Els qui m’han encomanat les feines pastorals m’han fet el regal de poder treballar en camps molt diferents: amb infants, molt de temps amb joves, ara amb gent gran, en parròquies, moviments d’apostolat seglar, treballs de catequesi i un grapat d’anys en tasques vocacionals al Seminari. Aquesta varietat m’ha permès un bé de Déu de contactes amb persones molt diferents i, per tant, he pogut adonar-me de la riquesa de manifestacions de la vida en Crist ens els germans. Quants testimoniatges rebuts de malalts valents i confiats, de joves audaços i generosos, d’adults i gent gran incansables i d’una fidelitat exquisida; d’orants de cor; de preveres sempre disposats a començar, a escoltar i a ajudar; de cristians adoradors en esperit i en veritat; de professionals d’una maduresa envejable; de famílies portes obertes i de religiosos i religioses que s’hi fan sense fer remor... Faria una llista inacabable, com també de crides no correspostes a semblança del jove ric de l’evangeli, que et fan adonar que ser cristià i prevere abans que res és un do gratuït.

La llum que han transparentat les seves vides bé puc dir que també m’ha tocat, ja sigui per ajudar-me a enamorar més de Jesucrist, ja sigui per sentir-me interpel·lat a caminar més de pressa i no quedar-me assegut.

La vida del prevere guarda una relació estreta amb el misteri de l’Encarnació, d’aquest Déu que es va fer home no només per parar la tenda entre nosaltres sinó per esposar-se amb la humanitat. Jesús no mira els partits des de les grades com tantes vegades malauradament ho fas. Ha parat la tenda, s’ha fet un amb nosaltres i ens va prometre que estaria amb nosaltres fins a la fi. També aquest «estar present» ha marcat els meus 50 anys de prevere. Estar al costat dels catequistes que es van fent com a persones i com a cristians; visitar un malalt que ja no sap qui ets; parar-se al carrer per escoltar una escridassada o, al contrari, una bona noticia; obrir l’església confiat que algú hi trobarà pau; fer una llarga sobretaula amb la família; tenir reunió amb tres, encara que n’esperàvem una dotzena; escoltar el transeünt de torn, que ja saps el que dirà; perdre’t entre la fressa de les gralles i els sorolls de les sobretaules dels dinars de poble; perdre temps amb els fills d’immigrants que juguen davant l’església... I és gràcies a aquest «romandre» entre els qui t’han confiat o que la vida t’ha portat al costat que vas aprenent que les llavors sembrades creixen molt lentament i que cal ser perseverant i confiat que algun dia apareixerà l’espiga o el fruit vermellós de l’arbre. Com va escriure Mauriac: «El món només serà salvat per uns quants homes que estiguin plenament en el món, però que no s’assemblin res al món».

Passar de la mort a la vida no és altra cosa que viure en la pròpia pell el misteri pasqual i unir-te als qui el viuen molt explícitament tot fent camí junts ja sigui una anacoreta, o milers de joves reunits en aplec, un emigrant que no hi ha manera d’entendre, un sense feina que et posa al descobert de les teves riqueses, un grup de feligresos que preguem pels malalts.

És en el misteri redemptor de Jesús on toques fons en la teva vida. D’una part et trobes amb el pecat que no deixa mai de festejar-te i fer-se atraient, i de l’altra la fascinació per viure segons Jesús i acompanyar-lo en la seva donació plena. Impossible escapar-te de ser esporgat pel Vinyater, de viure el combat de Jacob i l’àngel, de no caure en la temptació d’anar més darrera l’absolució que no pas darrera la gràcia de la conversió per poder ser testimonis de la pau del Ressuscitat.

Morir i viure cada dia agafant el tren de bon matí per anar a una jornada de catequesi amb els llençols enganxats als ulls; morir i viure un dia que la feina t’ha menjat; morir i viure els jorns que tothom passa del misteri que portes entre mans; morir i viure en l’enterrament de tres joves morts d’accident i les festes de les primeres comunions; viure i morir quan un jove prenia la decisió de lliurar-se a Déu mentre d’altres mai acabaven de decidir-se a formar part d’un moviment cristià; morir i viure quan els teus projectes pastorals són rebutjats o no avancen mentre d’altres propostes van reeixint; morir i viure quan col·labores amb gent amb qui no sintonitzes i no deixes de donar-los la pau perquè l’Esperit ho amoroseix; morir i viure quan has de servir Déu des de la pobresa a causa de les malalties o xacres; morir i viure quan et carregues d’anys i veus l’eternitat més a prop.

La vida del prevere amb 50 anys al damunt, no l’entenc sense la diòcesi, el presbiteri, les parròquies, els moviments i els grups on has estat present o fet algun servei.

Certament que la vida del capellà diocesà no t’estalvia pas de soledats i llargs silencis, de llaurar en solitari, com totes les vides, ningú se n’escapa, però l’ordenació et fa partícip d’un misteri de comunió amb la diòcesi, el teu bisbe, els preveres, religiosos i laics, amb la història de la qual som hereus i la geografia que ens configura el terreny que sents com el teu canemàs. Exercint el ministeri et vas impregnant d’aquella bonica pregària «prec d’àguila gironina» que l’amic Mn. Miquel Àngel Farrés va publicar fa temps al Full Parroquial i que no puc estar de rellegir-la de tant en tant. Darrera la paraules «diòcesi de Girona» hi ha esglésies, ermites, pergamins, edificis, arbres, aire, nits estelades, dies de tempesta, carreteres, mar, la moto i el siscents, muntanya i pla, sembrats i... sobretot persones i creients fent revisió de vida, estudis d’evangeli i últimament lectio divina. Totes aquestes realitats, com la rosada del matí, t’han anat amarant d’un estil, d’un caràcter, d’una manera de relacionar-te, d’una manera de resar el parenostre que portes al cor i et fa sentir i estimar l’Església que serveixes, sabent que com més forta és la comunió amb tots els qui la formem, més som el poble de l’Eucaristia que al cap i a la fi és la principal feina que se’ns ha encomanat i que no té fronteres, ni hores.

Aquest és, doncs, per mi el segon eix de l’espiritualitat del prevere: no defallir perquè esdevinguem una mica més el poble de l’Eucaristia, el poble que dóna gràcies a Déu sense parar, del mati al vespre, a l’Església i fora d’ella, dels dons que ens ha fet i ens fa.

I ara, després de 50 anys, què? Deixeu-me dir-ho amb unes paraules del P. Arrupe, als 70 anys d’edat i als 50 de jesuïta: «Em sento com un nen, com un vailet immadur davant de Déu».