Estem vivint encara els efectes saludables de l’esdeveniment del passat 27 d’abril: la canonització dels papes Joan XXIII i Joan Pau II. Per primera vegada a la història, dos papes eren proclamats sants en una mateixa celebració. Per primera vegada dos pares del Concili Vaticà II –del Vaticà I només ho és Antoni M. Claret– eren inscrits a la llista dels sants. Ara podem invocar-los com a intercessors i contemplar-los com amics de Déu que van saber respondre a la crida successiva a ser cristians, preveres, bisbes i papes.
Aquesta canonització, històricament la més concorreguda de fidels, ha estat un regal pasqual de la divina misericòrdia que, miserando atque eligendo, va portant la seva Església pels camins que només ella sap però que indefectiblement guien cadascun dels creients vers la configuració amb Jesucrist. Aquesta proclamació es va fer a la Plaça de Sant Pere del Vaticà, des de la càtedra papal tenint al costat la imatge brasilera, de l’època barroca, de la Verge de Montserrat que presideix fa tres anys les celebracions pontifícies. En el dia de la festa patronal dels catalans es proclamaven sants els dos únics pontífexs romans que han pelegrinat a la nostra santa muntanya.
L’esdeveniment de la doble canonització, que des d’ara qualifico de l’últim repte del papa Francesc, pot haver estat, en els seus orígens, fruit del ritme confluent de treball a la Congregació romana per a les causes dels sants. Però de cap manera no es pot considerar un tràmit que el papa Bergoglio s’ha trobat fet i que calia que l’executés. Precisament perquè no és així, en la canonització de dos papes tan diversos en el temps, en el currículum i en l’apreciació popular han ressorgit les preferències per l’un o per a l’altre, les contraposicions, les simpaties i les aversions, que potser troben ja el punt de partida en l’esdeveniment eclesial més important del segle XX, la celebració del Concili Vaticà II que marcà precisament les vides Joan XXIII i Joan Pau II.
Aquestes opinions contrastades provenen dels elements dialèctics amb què ens apropem a l’esmentat Concili i que durant cinquanta anys han suscitat interpretacions de tota mena i àdhuc divisions: la lletra i l’esperit, l’hermenèutica de la continuïtat i l’hermenèutica de la ruptura. Sense excloure aquell altre element dialèctic més simple que Benet XVI descriví davant el clergat de Roma en una de les seves últimes actuacions com a papa: el Concili dels mitjans de comunicació i el Concili real. Esmento aquest últim exemple perquè considero que, ante eventum, el contrast entre la realitat i la presentació dels mitjans també es comença a donar aquests mesos en el tema del proper Sínode episcopal sobre la família.
Si els nostres sants acabats de canonitzar d’alguna manera representen dues banderes sota les quals s’emparen, aquí els uns, allà els altres, convé resguardar-nos de la fal·làcia amb què s’amaguen alguns dels adversaris, cada vegada més nombrosos, del papa Francesc. Com que fóra massa descarat oposar-se al gest de la doble canonització que ha fet el nou papa –al qual, en principi, encara hom atorga la lluna de mel–, es repeteix fins a la sacietat que proclamar sant és només canonitzar la vida espiritual de la persona, però no beneir la seva obra. Aquesta insistència l’anomeno fal·làcia perquè, portada a l’extrem, ens donaria una visió tan intimista i etèria de l’espiritualitat i de la santedat que estaria lluny del postulat psicològic més elemental: aquell segons el qual la identitat de la persona es manifesta precisament a través de la seva corporeïtat, de la seva manera de relacionar-se i d’actuar. Joan XXIII i Joan Pau II són sants no sols perquè cultivaren una fe personal sinó també perquè la seva resposta a la crida de Déu es traduí en una generosa projecció externa al servei del Regne que tothom va poder contemplar. Jesús no sols de nit es retirava a la muntanya a pregar sinó que de dia guaria malalts, expulsava dimonis, predicava el Regne de Déu i passava pel món fent el bé. En tot cas, no deixa de ser curiosa l’anècdota profètica del columnista E.J. Dionne del Washington Post que fa tres anys ja proposava la canonització conjunta de Wojtyla i Roncalli com a solució diplomàtica per a neutralitzar polèmiques i faccions i reconciliar conservadors i reformistes a l’interior de l’Església.
1. Pinzellades biogràfiques
Si bé l’anècdota profètica ha esdevingut realitat, la canonització simultània dels dos pontífexs en la ment del papa Francesc obeeix no a motius estratègics sinó a un dels subtils avisos per a navegants que ens va donant a tall de reptes o desafiaments per a l’Església del nostre temps. Intentaré que aquesta sigui la conclusió de la meva exposició. Abans, però, crec necessari fer uns subratllats biogràfics de cadascun dels dos papes canonitzats per tal de descriure millor, després, els punts forts que ambdós papes tenen en comú per damunt de les divergències evidents o imaginades.
Angelo Giuseppe Roncalli nasqué i fou batejat el 25 de novembre de 1881 en ambient camperol a Sotto il Monte, prop de Bèrgam. Entrà jovenet al seminari on evolucionà humanament i espiritualment i adquirí els estudis clàssics i filosòfics. Iniciat el segle vint, fruí d’una beca per a acabar la teologia al Pontifici Seminari Romà. Féu el servei militar i rebé l’ordenació sacerdotal. Exercí de secretari del bisbe Radini Tedeschi i després ensenyà al seminari diocesà. Fou reclamat com a sergent de sanitat en entrar Itàlia en la guerra el 1915. Acabat fou director espiritual del seminari, després entrà al servei de la Santa Seu en l’Obra de la propagació de la fe. Rebé l’ordenació episcopal quan el 1925 Pius XI el nomenà visitador apostòlic per a Bulgària, i deu anys després fou delegat apostòlic per a Turquia i Grècia. Acabada la segona guerra mundial, Pius XII l’envià de nunci a París. Hi residí fins a la designació el 1953 de patriarca de Venècia. El 28 d’octubre 1958 assumí el papat amb el nom de Joan XXIII. Tres puntals, junt amb l’espiritualitat, vertebren la seva vida apostòlica: els estudis històrics sobre l’impacte de Trento en l’obra de sant Carles Borromeo, l’acció diplomàtica –discreta i perseverant als països de l’Orient, més astuta a França– i la sensibilitat pastoral que aprengué de jove del bisbe de Bèrgam, molt atent a l’apostolat social.
Aquests puntals es desplegaran en la seva màxima esplendor en els tres actes més típics del seu pontificat romà, que només durà cinc anys: la convocació del Vaticà II, l’encíclica Pacem in terris i l’encíclica Mater et Magistra. Són actes que per ells sols ja desmentirien el qualificatiu dels cinc anys de papat com a pontificat de transició, i que convé no deslligar de tota l’activitat ordinària i de les virtuts evangèliques de l’anomenat papa bo.
Si sant Joan XXIII va néixer quan la Reina Victòria regnava a Gran Bretanya, Itàlia tenia 20 anys, la revolució industrial s'expandia per Europa i el comerç, i no la guerra, semblava el futur, sant Joan Pau II, en canvi, va néixer el 1920, després de la bogeria de la Primera Guerra Mundial. Karol Wojtyla va néixer a Polònia, el país que va desencadenar la Segona Guerra Mundial i que ara, en la major crisi del segle XXI, s'ha convertit en rereguarda en relació amb Ucraïna sota les pressions de Rússia. Les desenes de milers de pelegrins polonesos al Vaticà han ofert aquests dies el testimoniatge del record d'un país que primer va ser desmembrat i després subjugat durant mig segle pel Kremlin. Aquest va ser l’ambient en què va créixer el jove Karol, orfe aviat de mare, el qual hagué de deixar la universitat de Cracòvia quan els nazis la tancaren el 1939 i es veié obligat a treballar en una cantera i en la fàbrica química Solvay per poder subsistir i evitar la deportació a Alemanya.
Així madurà en ell la vocació sacerdotal que va ser realitat per l’ordenació el 1946. Després fou enviat a doctorar-se en teologia a Roma i a exercir el ministeri durant els estius entre els polonesos de França, Bèlgica i Holanda. Després, al seu país, exercí de vicari successivament en dues parròquies i de capellà d’universitaris, mentre elaborava una tesi doctoral sobre ètica cristiana. A partir d’aquí ensenyà al seminari major de Cracòvia i a la Facultat de teologia de Lublín. El 1958 fou nomenat bisbe auxiliar de Cracòvia i sis anys més tard arquebisbe i successivament cardenal. Així participà en el Concili i tingué un paper en l’elaboració de la constitució Gaudium et spes. Fou present en 5 assemblees del Sínode dels bisbes, i el 16 d’octubre de 1978 assumí el papat fins a la mort el 2005. Fou, després de molts segles, el primer papa no italià.
Deixant a part el cas de sant Pere, és el pontificat romà més llarg de la història, 27 anys, després del del beat Pius IX. Tenint en compte l’esperit emprenedor de Joan Pau II i el seu zel per l’evangeli, no és estrany que el seu pontificat romà bati també rècords històrics amb les 14 encícliques, les 15 exhortacions apostòliques, els cinc llibres, les 147 cerimònies de beatificació, en les quals proclamà 1338 beats, i 51 de canonització, amb un total de 482 sants. Convocà 15 assemblees del Sínode de bisbes. Sofrí el 13 de maig de 1981 l’atemptat que li valgué en vida una justificada aureola de martiri. Promulgà els dos Codis de dret canònic, el Catecisme de l’Església catòlica, l’Any de la redempció, l’Any marià i l’Any de l’Eucaristia, i sobretot, com li havia profetitzat el seu compatrici cardenal de Varsòvia, portà l’Església al Gran Jubileu del 2000. Féu 104 viatges apostòlics visitant 135 països, a més de gairebé totes les parròquies de la diòcesi de Roma. Endegà les Jornades Mundials de la Joventut que actualment han substituït com a stationes orbis els antics Congressos eucarístics internacionals.
Tal com ha quedat en el record de tots, volgué estar abraçat a la creu fins al darrer moment, amb una mort testimonial, a l’entrada de l’Octava de Pasqua el 2 d’abril de 2005, mort no gaire universalment compresa, però en la línia de la seva generositat sense límits.
Bernabé Dalmau, o.s.b.
(Conferència pronunciada a la Facultat de Teologia de Catalunya el 14 de maig)
