L'atractiu de Jesús (Jn 6)

Em refereixo a l’atracció activa que Jesús exerceix en les persones. Parteixo, doncs, de la iniciativa de Jesús. Perquè quan l’atracció parteix de les persones Jesús normalment la frustra. «Quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir: “Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món.” Jesús s'adonà que venien a emportar-se'l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya» (vv. 14-15). Per tant, per seguir Jesús no em servirà tant l’atracció que jo pugui sentir per Jesús com l’atracció que ell provoca. És més, Jesús s’adona de les intencions de la gent (venien a emportar-se’l per fer-lo rei), cosa que no es dedueix necessàriament de la “confessió de fe” que han fet (realment, aquest és el profeta que havia de venir al món). Més endavant els ho explica: «Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats» (v. 26). És a dir, l’atracció de Jesús el que fa és desemmascarar! Perquè l’evangeli ha dit que «quan la gent veié el senyal prodigiós que ell havia fet, començaren a dir: «Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món”» (v. 14). De fet, «el seguia [a Jesús] molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts» (v. 2). ¿És que la gent que ha menjat i s’ha saciat estava malalta? En principi no! Però potser l’evangeli vol evidenciar una situació, en aquella gent, que necessita un senyal de part de Jesús. Un senyal que els porti a seguir-lo de manera més profunda i eficaç.

Un altre exemple de tot això, ara amb els deixebles. Ells s’han embarcat en direcció a Cafarnaüm. La travessa és complicada. És fosc i bufa fort el vent de manera que el llac s’encrespa (vv. 16-18). L’evangeli fa notar que Jesús encara no s’havia reunit amb ells. Els deixebles han marxat sense Jesús!!! (cf. V. 22). Però Jesús s’acosta a la barca caminant sobre l’aigua. S’esglaien. «Sóc jo, no tingueu por» (vv. 19-20). Quan els deixebles sembla que es calmen «volen fer pujar Jesús a la barca, però tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven» (v. 21). És a dir, no aconsegueixen fer pujar Jesús a la barca! Ja han arribat! Junts perquè Jesús ha fet el recorregut a peu per l’aigua.

Així l’atracció de Jesús no depèn de la resposta de la gent. Com deia, els deixebles han marxat sense esperar que Jesús es reunís amb ells. I tot amb tot, Jesús els surt a l’encontre. Cap al final, la gent-deixebles diran «aquest llenguatge [logos] és molt dur [sklerós]. ¿Qui és capaç d'acceptar-lo?» (v. 60), és a dir, consideren l’argumentació de Jesús contrària a la voluntat de Déu. No pot ser acollida amb simpatia! Escoltar amb simpatia Jesús els portaria a l’esclerosi! ¿Deixarà, per això, Jesús d’atreure la gent cap a ell? No! Però Jesús segueix desemmascarant: «Això us escandalitza? Doncs què direu quan veureu el Fill de l'home pujant on era abans?» (v. 62). Dit d’una altra manera: Si veiéssiu el Fill de l’home pujant on era primer, ¿llavors acceptaríeu l’argumentació de Jesús amb simpatia? Jesús desemmascara per continuar convidant a acollir-lo.

Jesús atreu perquè sempre va a “l’altra banda”: «Després d'això, Jesús se'n va anar a l'altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades»(v. 2). No és una indicació geogràfica. Els deixebles s’embarquen cap a l’altra riba, en direcció a Cafarnaüm (v. 16). Jesús arriba amb ells. Alguns encara són a l’altra banda. Altres vénen de Tiberíades. «Així, doncs, quan la gent s'adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n'anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús. Així que el trobaren a l'altra banda del llac, li van preguntar: “Rabí, quan has arribat?”» (vv. 25-24). Per a Jesús “l’altra banda”, tingui la situació geogràfica que tingui, és una realitat vital on trobar la gent que el necessita. La gent el busca. I el troba. Però és Jesús qui en realitat fa moure la gent a buscar-lo. És Jesús qui es mou i fa moure la gent darrere seu. Aquesta actitud vital de Jesús es veu en les últimes paraules del capítol. Alguns dels deixebles no accepten l’argumentació de Jesús i es fan enrere (vv. 60.66). A aquests és a qui Jesús busca. Perquè el Pare els concedeixi el do de venir cap a Jesús. O millor dit, per tal que s’adonin del do que el Pare els ha concedit. I es moguin en consonància amb aquest do venint cap a Jesús. Més enllà queda clar que, entre altres, Jesús es refereix a Judes (v. 71). I és en aquest context que parla de l’elecció! «¿No us vaig escollir tots dotze? I un de vosaltres és un diable!» (v. 70). Jesús, «des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l'havia de trair»(v. 64). Malgrat aquest coneixement, Jesús escull els dotze. Judes inclòs. Jesús ha escollit estar amb els de “l’altra banda”.

Jesús atreu perquè la seva “carn” (i la seva sang, és a dir, tota la seva persona encarnada) és aliment de vida. «Us ho ben asseguro: si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell» (vv. 53-56). El punt important del Jesús “encarnat” és que anticipa els esdeveniments, fent de la seva vida la vida dels altres. Qui menja té vida eterna. Perquè ara ja tenim concedida la vida eterna, al final Jesús ens ressuscitarà. ¿Quina obra porta a això? No el coneixement de Jesucrist que nosaltres podem tenir. «Però ja us ho he dit: vosaltres m'heu vist i encara no creieu.»… «Es preguntaven: «Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, ¿i ara diu que ha baixat del cel?”» (vv. 36.42). “Baixar del cel” és “prendre carn”. Baixar per fer la voluntat del qui l’ha enviat (v. 38): «Que tots els qui veuen el Fill i creuen en ell tinguin vida eterna» (v. 40). El poden veure i poden creure en ell perquè s’ha fet carn. L’enviat del Pare és el pa de vida (vv. 35.48), és el pa viu. El pa del Pare és la carn del Fill (v. 51). «A mi m'ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi» (v. 57). Atracció, doncs, per la vida. Per a la vida. Viure gràcies a l’ensenyament diví. «En els Profetes hi ha escrit: “Tots seran instruïts per Déu.” Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi» (v. 45). Jesús porta aquest ensenyament de vida. Tot en la persona de Jesús és ensenyar-nos el Pare en la seva encarnació. La carn de Jesús es transforma en Esperit per a la nostra carn. «És l'Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida» (v. 63). Per això Jesús pot preguntar, més encara, posar a prova. «Digué a Felip: “On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?” De fet, ho què preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia volia fer» (vv. 5-6). Tant la proposta de Felip («Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú») com la d’Andreu («Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?»), ¿quin atractiu tindrien –i sobretot, quina efectivitat tindrien– si Jesús no agafés tota aquesta humanitat, digués l’acció de gràcies i els repartís? (vv. 7.9.11). ¿On és el senyal prodigiós? En què Jesús es dóna! Jesús pot també posar en qüestió fent propostes noves. «Però no us heu d'afanyar tant per l'aliment que es fa malbé, sinó pel que dura i dóna vida eterna» (v. 27). Jesús pot, fins i tot, recriminar tot provocant una resposta de fe! «Això us escandalitza?» … «¿També vosaltres em voleu deixar?» (vv. 61.67). Ara sí que el nostre saber ens acosta a Jesús, perquè és un saber les paraules de vida. «Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna, i nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu» (vv. 68-69).

En definitiva, la petició que la gent fa a Jesús –«Senyor, dóna'ns sempre pa d'aquest», v. 34– ha d’anar acompanyada d’alguna cosa més. Senyor, dóna-te’ns sempre! Copio per acabar alguns fragments de la pregària del beat Antoni Chevrier:

«O Verb! O Crist! Que n’ets, de bell! Que n’ets, de gran! ¿Qui et sabrà conèixer? ¿Qui et podrà comprendre? Fés, o Crist, que jo et conegui, que jo t’estimi… Posa en mi molta fe en tu, perquè totes les teves paraules siguin per a mi una llum que m’il·lumini i em faci venir a tu i seguir-te per tots els camins de justicia i de veritat… Parla, que et vull escoltar i vull practicar la teva Paraula que sé que ve del Cel. La vull escoltar, la vull meditar, la vull posar en pràctica, perquè en la teva paraula hi ha la vida, la joia, la pau i la felicitat…»