Apassionats per l'Evangeli

Un espectador atent podia fer-se càrrec, almenys, de cinc coses. Primera, que la forta secularització i les evidents dificultats actuals no conduïen, en cap dels casos presentats, a un discurs derrotista, de plegar veles, un discurs que deixés entreveure que s’ha arribat al final. Segona, que els preveres d’aquest país i del món sencer, enmig de les seves múltiples modalitats pastorals i de les seves variades sensibilitats, són testimonis creïbles d’un futur que es diu Evangeli de Jesús. Tercera, que la vocació presbiteral és un misteri d’amor, a Déu i als homes, tan profund que fa aguantar embranzides i maltempsades i que, fins i tot quan algú no les aguanta, es manté a dintre la marca d’aquell misteri. Quarta, que els capellans, tant els d’ara com els del 1936, porten marcada la condició martirial, és a dir, que no viuen per a ells mateixos i que més aviat es pensen que la vida es guanya perdent-la, com a seguidors de Jesús, Bon Pastor, que estima totes les seves ovelles fins al final. Cinquena, que l’Església no es regeix per criteris numèrics i que, quan en èpoques passades semblava que es podia regir així,de fet es donava per tancat allò que cada generació de cristians, sostinguda per l’Esperit, ha de reiniciar: viure la passió per l’Evangeli de Jesús, font de vida i donadora de sentit.

Una imatge parla més que mil paraules. En trio dues, d’imatges del programa televisiu: una mirada i un somriure. La mirada és la de Mn. Carlos, un prevere barceloní tot just ordenat, el qual, el dia de la seva primera missa a Santa Teresina de l’Infant Jesús, s’adreça amb ulls emocionats al seu rector, Mn. Joan, i li agraeix que, per a ell, hagi estat un pare. La segona és un somriure. Preguntat pel seu col·laborador proper, de nom Mn. José Luis, un prevere de Perú que treballa a la diòcesi de Vic, Mn. Melitó, rector de la millor escola vigatana, deixa anar un somriure delicat i suggereix que les formes no poden separar allò que uneix l’un i l’altre: la seva condició de preveres. Aquestes dues imatges retraten el moment actual i els reptes del clergat català: trobar-nos i retrobar-nos com a persones que viuen una passió conjunta per l’Evangeli de Jesús. Precisament aquest és el lema del Dia del Seminari d’enguany, en el qual ressona, com a música de fons, el programa del Sant Pare relatiu a la Nova Evangelització.

Trobar-nos i retrobar-nos significa deixar enrere la temptació ideològica, la que voldria aixecar murs de divisió i de fragmentació entre els d’un costat i els de l’altre, la que voldria que cada prevere es posicionés segons uns criteris d’opinió per tal que se’l pogués enquadrar en un determinar grup. La temptació ideològica porta a desdibuixar la comunió eclesial i eucarística, que és la base i el fonament del nostre ministeri. L’alternativa a aquesta temptació, de la qual ningú no queda estalviat, és trobar-nos i retrobar-nos en allò que és essencial i que ens constitueix: l’Evangeli viscut i anunciat amb ardor apostòlic, hi hagi cinc o cinc-centes persones que ens escoltin! La passió no mira prim a l’hora de donar-se, no es cansa d’estimar aquells que portes al cor, no es fa enrere quan les coses no surten bé, no et fa ser fill de l’altivesa sinó de la dolcesa. El prevere del segle XXI serà un apassionat de l’Evangeli o no serà. Bufen vents massa forts que, a la llarga, escombraran els tebis i els qui s’instal·lin en el seu rol o en el seu modus vivendi. Només ens poden sostenir l’amor del Senyor i l’amor als pobres, els seus amics. Per això, l’Església, i en particular els seus preveres, va endavant cada vegada que es deixa guiar per la llum preciosa de la Paraula de Jesús. La passió per l’Evangeli és la porta d’entrada als seminaris del segle XXI.