Ha passat un any des que Jorge Mario Bergoglio fou elegit bisbe de Roma. El Cardenal de Buenos Aires, que havia entrat al conclave sense rumors ni previsions a favor seu, parlà de manera convincent en les congregacions generals sobre la reforma de l’Església, i els cardenals electors li van fer confiança absoluta a la cinquena votació. La sorpresa va ser gran per a tots, també per al Card. Bergoglio, que tenia aleshores 76 anys d’edat i que ja havia demanat una habitació a la residència de preveres jubilats de la diòcesi de Buenos Aires –la seva. I també ho va ser per als qui feien càbales de tipus quasi geopolìtic sobre els grups de suport a tal o tal cardenal. Al final, la vencedora va ser l’Església, el poble de Déu en el seu conjunt, el qual, guiat per l’Esperit i «representat» per 115 electors, ha vist com es passava de la crisi a l’esperança, d’una situació de desconcert per les moltes qüestions obertes a una situació que no és exagerat qualificar de primaveral. Ha començat una nova primavera en l’Església, que reprèn els millors fruits del Concili Vaticà II. El papa Francesc, que es va ordenar de prevere després del Concili, és sens dubte un home del Vaticà II!
L’Església del mes de febrer del 2013 tenia moltes incògnites plantejades després de la decisió, coratjosa i ben preparada, de Benet XVI que comportava la renúncia a l’exercici del papat. El papa Benet havia guiat l’Església durant set anys llargs i ara no es veia amb forces per continuar. A un any vista, sabem que la seva decisió va ser providencial, com providencial va ser l’elecció del papa Francesc. Ha emergit una nova manera de ser i de fer de Papa. Francesc, en plena sintonia amb els seus antecessors pel que fa a la doctrina i la Tradició, ha capgirat costums i praxis inveterats, ha introduït aire fresc en el missatge de sempre, i la seva profecia ha suposat un augment de credibilitat de l’Església en tot el món. Hi ha una expectació per la paraula del Papa, pels seus gestos, pels seus posicionaments. El món sencer –no tan sols els catòlics o els cristians– està pendent d’un home, ara ja de 77 anys, que ha esdevingut una de les grans veus del món, segurament la veu actualment més escoltada. L’Església catòlica entoma, tota ella, una gran responsabilitat pel fet que el Papa actuï com a «consciència moral» de la humanitat sencera! El papa Francesc no és tan sols el qui presideix en la caritat i en la fe l’Església catòlica sinó que s’ha convertit en un referent per a tots els homes i dones de bona voluntat, per a tots els cercadors de justícia i de pau, per a tots els qui anhelen un món millor i divers, en el qual la dignitat de la persona humana sigui respectada, defensada i promoguda.
El nom fa la cosa. Francesc, el papa, es manté proper a Francesc, el pobrissó d’Assís, que, com ell, volia una Església pobra i amiga dels pobres, que visqués l’Evangeli sense afegitons, que fos mare i no jutge, que anunciés en primer lloc la misericòrdia i no el càstig, que sortís a les places del món i allí hi fes ressonar la paraula amiga de Jesús, Senyor i Servidor. No és casual que el primer viatge que el papa Francesc va decidir de fer, fos a Lampedusa, l’illa italiana de l’estret de Sicília que s’ha convertit en un port d’arribada de tantes persones que truquen a la porta d’Europa i són refusades en nom del nostre egoisme col·lectiu. En aquell viatge el Papa va fer servir el terme «vergonya» per definir l’atemptat contra la humanitat que es produïa en aquella situació, i que era una infàmia per a Europa. Ho acabem de veure a Ceuta, on centenars de fills de l’Àfrica subsahariana, vivint com bestiar durant mesos i mesos, o bé morien d’esperança dins el mar o bé creuaven la tanca com podien i en donaven gràcies a Déu enmig de llàgrimes pel fet d’haver aconseguit el seu somni de llibertat –concretat, de fet, en el seu ingrés en un trist camp de refugiats! Com afirma Mn. Joan Planellas, autor d’una excel·lent monografía sobre l’Església dels pobres i el Vaticà II, «el pobre és el camí de l’Església». Tots els camins passen per aquest!
El papa Francesc ha empès l’Església a la missió. L’ha convidada a sortir enfora i anar a trobar les perifèries existencials, habitades pels pobres, pels abandonats, els afamats de menjar i de sentit, els presoners (particularment els dels corredors de la mort), els malalts, els estrangers i forasters, els sense sostre ni aixopluc… però també pels infants, els minusvàlids, els segrestats i violentats, els qui són víctima del tràfic de persones, els ancians que viuen el corc de la solitud… Cadascú sabria com allargar aquesta llista, com fer-se-la seva, com introduir-hi noms de persones que viuen a les perifèries, persones que tan sols l’amor dels qui porten al cor el tresor de l’Evangeli podrà rescatar de la prostració i de l’oblit. En aquesta hora de la història, l’Església del papa Francesc surt fora dels circuits ja fressats, per molt benemèrits que siguin, perquè comprèn que no pot viure plàcidament l’Evangeli i que l’ha de portar a tots aquells i aquelles que el necessiten i l’esperen.
El programa de l’Església que ha començat a travessar el primer quart del segle XXI, és del tot clar. Com ja va afirmar el beat –quasi sant– Joan Pau II, papa, en l’exhortació apostòlica «Novo Millennio Ineunte» (2001), el programa de l’Església és l’Evangeli de Jesús, viscut, comunicat, que dóna fruit en la vida dels qui són a prop i dels qui són lluny. No es pot raonar en termes de «grup de selectes» que voldrien una Església que es presentés al món com a garant de la seguretat i de les essències, sense el tu a tu amb els qui passen necessitat, viscut amb amor i portat a la pregària. L’Església té una funció d’intercessora prop del Pare del cel, amb una pregària confiadament adreçada a ell, i prop dels homes, en la mesura que es posa al costat dels qui truquen a la seva porta. L’Església és cridada a ser poble de Déu que camina, que inclou i no que exclou, que s’apiada i no que es mostra freda, que s’alegra quan una multitud de fills i filles seus canten la lloança a Déu com a assemblea litúrgica i no s’avergonyeixen de dir-se germans –ni de viure la qualitat de l’amor «més gran» de Jesús, aquell que dóna la vida pels seus amics (Joan 10,11: «el bon pastor dóna la vida per les ovelles»).
Aquesta Església, que uneix la missió i la pregària, que no dissocia el fet de sortir fora a les perifèries i el fet d’entrar dins el propi cor i buscar la conversió, que entén el dolor del món, sovint ferit per la injustícia, i alhora el llegeix en termes de solidaritat i de perdó, aquesta és l’Església del papa Francesc. El Papa la dibuixa perfectament en els cinc capítols de l’exhortació apostòlica «Evangelii Gaudium», document que constitueix el full de ruta del pontificat del Papa argentí. Aquest és un document que ha de ser llegit i estudiat, personalment o en grup, en les nostres parròquies i comunitats, per tal que l’Església camini i respiri amb «un sol cor i una sola ànima» (Fets 4,32). La comunió amb el Papa sempre ha estat una peça fonamental de la catolicitat de l’Església: omnia sub Petro et cum Petro, ‘tot sota Pere i amb Pere’. Ara el successor de Pere es diu Francesc. Convé que les seves paraules i gestos siguin explicats, comentats i imitats. No estem orfes de paraules d’un Papa que cada dia fa una homilia pública, la qual, mitjançant la xarxa, arriba al món sencer! Les seves paraules denoten un esperit de reforma i de canvi en l’Església, que la marcarà en aquests pròxims anys. Els problemas pastorals no són insolubles, però abans de voler-los resoldre, els hem de comprendre amb el cap i amb el cor. Ni intel·lectualismes estèrils, que en el fons cerquen d’afalagar el propi jo, ni fredor i distància, que resulten inservibles a l’hora de parlar amb l’entusiasme de la missió.
Cal practicar l’adhesió al successor de Pere, bo i entenent que el papa Francesc no és teòleg d’ofici però fa teologia, i de la bona! El papa Francesc es mou en els registres de la teologia sistemàtica –la «Evangelii Gaudium» cita sovint Sant Tomàs–, de la Sagrada Escriptura –les seves capacitats hermenèutiques són remarcables, tant en les homilies com en els llibres– i de la teologia espiritual –l’empremta ignasiana reapareix sovint en el rerefons del seu pensament. Robusta, fonamentada i creativa, l’exhortació apostòlica sobre el goig de l’Evangeli, és una invitació a l’Església perquè es transformi i iniciï una missió que arribi als qui vulguin escoltar una paraula que els salvi. L’Evangeli és proposta i resposta, projecte i realització, somni i camí concret. El papa Francesc ens precedeix, com ho va fer Jesús anant cap a Galilea després d’haver ressuscitat, i cal que moltes persones surtin i segueixin, amb ell, bon pastor, l’Evangeli del Crist crucificat i gloriós.
Com llegim en la pregària a la Mare de Déu que tanca la Evangelii Gaudium (núm. 288):
«tu, Verge de l’escolta i de la contemplació…
intercedeix per l’Església, de la qual ets la icona puríssima,
fes que mai no es tanqui ni es deturi
en la seva passió per instaurar el Regne»
Armand Puig i Tàrrech
