«L’Any de la fe pot ser viscut per nosaltres amb la mateixa actitud del qui es concedeix, de tant en tant, d’anar a veure quelcom de bell. Hi som animats, en primer lloc, per l’autopresentació que Jesús fa d’ell mateix: ‘Jo sóc el bell (kalós) pastor’ (Jn 10,11)... L’Any de la fe ha de convèncer en primer lloc nosaltres mateixos de com n’és de bell tenir la fe. I naturalment, donar-ne testimoni». (Introducció al llibre “Viure l’Any de la fe”, p.19-20). No és una activitat poc important, aquesta. El salm 103 (104) atribueix a Déu l’alegria en contemplar la bellesa de la seva obra: “Que s’alegri el Senyor contemplant el que ha fet!”· (v.31), i nosaltres participem d’aquesta alegria, amb acció de gràcies, contemplant l’obra divina de la redempció, més excel·lent encara que la de la creació. «Som obra seva; Déu ens ha creat en Jesucrist» (Efesis 2, 10). Un Any de la Fe, doncs, per aturar-se a gaudir de la fe que Déu ens ha donat, per la presència de l’Esperit. Gaudium de fide, deia sant Agustí.
He escrit «aturar-se», i això pot semblar equívoc. Però l’experiència humana ens diu que la contemplació de la bellesa, com l’alegria, tendeixen a la comunicació, i que no tenen res a veure amb la parada peresosa o cansada. ¿Quantes vegades hem recomanat tal o tal ciutat, o tal o tal article, als nostres coneguts precisament perquè a nosaltres ens ha captivat, o hi hem trobat una explicació coherent d’un tema? I, tanmateix, si nosaltres mateixos no ens haguéssim aturat primer en aquella ciutat, o no haguéssim dedicat abans un temps a llegir aquell article, no hauríem pogut comunicar res...
En aquest Any de la Fe, som convidats a aturar-nos sobretot en la re-visitació dels textos del Concili Vaticà II, i del Catecisme de l’Església catòlica, amb el ben entès que això significa aturar-se en la contemplació de Crist, i alimentar la fe. En efecte, amb aquests textos succeeix quelcom anàleg al que succeeix amb la Bíblia. «Tota ella parla de Crist», diuen els Pares de l’Església; però això no vol dir que a cada pàgina es trobi el seu nom. El Concili Vaticà II ha volgut explícitament parlar de Crist, llum de tots els pobles. El beat Joan XXIII, un mes abans de la inauguració del Concili, donava aquest missatge, relacionant el Concili amb la litúrgia pasqual: Deia: «Ens ve al pensament el simbolisme del ciri pasqual. A la invitació litúrgica ressona el nom de Crist: Lumen Christi. L’Església de Jesús, des de tot arreu de la terra, respon: Deo gratias: sí, és la llum de Crist, llum de l’Església i llum de les nacions...¿Quina altra cosa pot ésser un Concili sinó la renovació d’aquesta trobada amb el rostre de Crist ressuscitat, Rei gloriós i immortal, irradiant a través de tota l’Església per salvar, alegrar i il·luminar les terres dels homes? ».
La resposta clara del Concili es troba en l’afirmació inicial i programàtica de la Constitució “troncal” del Concili: Lumen gentium: «Reunit en l’Esperit Sant, aquest sagrat Concili té, per tant, el viu desig d’anunciar a tota la humanitat (cf Mc 16,15) l’Evangeli, de difondre entre tots els homes la claror de Crist que resplendeix en el rostre de l’Església» (LG 1). Aquesta és, exactament, la clau d’interpretació dels textos conciliars. Encara que la predicació de l’Església es fa en temps i llocs diversos, «Jesucrist és el mateix ahir i avui i per sempre». I continua essent cert que els variadíssims recursos de la saviesa de Déu, són coneguts «per mitjà de l’Església» (cf Ef 3, 10).
El que diem dels textos conciliars és vàlid igualment pel Catecisme de l’Església catòlica, fruit del Concili i del Sínode de l’any 1985. La professió de la fe, la celebració del misteri de Crist, la vida en Crist, la pregària cristiana, són el marc autèntic de la identitat cristiana. La riquesa del Catecisme de l’Església Catòlica és la d’explicar sistemàticament la fe de l’Església, reunint els testimonis i les formulacions de tota la història dels creients en Crist, i assumint la doctrina conciliar. També en aquest camp cal «aturar-se».
L’Any de la fe, amb tot això, es converteix en un període profundament educatiu, en primer lloc per als pastors de l’Església, enviats a «lliurar el bon combat de la fe» (1Tim 6,12). Ens recorda que, en l’exercici de la missió rebuda, ens cal verificar si l’ajustem al seu contingut: la fe en Crist, que ens porta vers el Pare, en l’Esperit Sant que està en la Santa Església. Massa sovint, a través dels temps –sant Gregori el Gran ja se’n lamentava - , i també en els nostres dies, sorgeix la temptació de barrejar les nostres opcions personals amb la predicació de la fe, o d’ometre aquesta en benefici de les primeres. D’aquesta manera es podria perdre la «gràcia» de l’Any de la Fe. Més encara: ens recorda que l’alegria de la fe només és plena quan es celebra el misteri de Crist, «autor i consumador de la fe que professem» (Hebreus 12,2).
És saludable, doncs, «aturar-se» activament!
+ Pere Tena, bisbe, auxiliar emèrit de Barcelona
