Aquestes festes de Nadal, milers de persones han entrat a les nostres esglésies per tal de participar en les celebracions litúrgiques. A més, els Pessebres vivents, els Pastorets, les recitacions del Poema de Nadal d’en Segarra, els concerts de nadales, els cants de la Sibil·la, han arrossegat molta gent. Per les cases els pessebres, grans o petits, han trobat el seu lloc en racons de menjador, de rebedor, de sales d’estar. Els espais públics i privats del país s’han omplert d’expressions nadalenques que són fruit de la bona voluntat, que depenen d’opcions personals o col·lectives. Nadal és una festa viva, que arrossega molta gent i que penetra dins les cases, dins les vides, dins el cor. Nadal és una festa transversal, que es fa gairebé a l’uníson, que compta amb una gran unanimitat. Però Nadal és tot això perquè és la festa del naixement de Jesús, Fill de Déu i fill de Maria, el Verb encarnat, que s’ha fet home «per nosaltres, els homes, i per la nostra salvació». Nadal és la constatació de l’amor sense mesura d’un Déu que dóna el seu Fill al món i que el dóna enmig de la pobresa i la precarietat d’una menjadora.
El pas entre el Nadal d’un país culturalment cristià com el nostre i el Nadal del misteri i de la litúrgia, de la Paraula i de la contemplació és, sovint, en mans de les persones que sostenen les nostres parròquies i comunitats i, particularment, en mans dels preveres que les serveixen. És tasca especial dels preveres anunciar l’Evangeli de Nadal als milers i milers de persones que acuden a les eucaristies d’aquests dies. Vinguin d’on vinguin, arribin com arribin, pensin el que pensin, els qui viuen de prop alguna manifestació del Nadal culturalment cristià que ressona en molts indrets de Catalunya –i, en general, dels països llatins–, estan especialment predisposats a escoltar el missatge angèlic: «Avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor» (Lluc 2,11).
Però algú ha d’anunciar la bona nova que omple d’alegria, malgrat les dificultats de tot tipus que sacsegen, aquest Nadal, moltes persones. Em pregunto si no som precisament nosaltres, els sacerdots del segle XXI, els nous portadors d’aquest missatge angèlic i evangèlic, els nous evangelitzadors enviats en aquest món com a heralds de la meravella que canvia el rumb de la història. ¿No som com l’àngel de l’anunciata que, penjat dalt d’una roca amb la mà alçada i adreçant-se als pastors, mai no falta en els pessebres més humils? ¿No som com aquella figureta que representa el moment inicial de l’evangelització, l’anunci de la bona notícia que s’escamparà arreu de la terra?
L’àngel de l’anunciata és el «patró» dels preveres en tant que evangelitzadors: cada prevere és un evangelitzador ja que és l’home cridat a comunicar l’Evangeli de Nadal. Ell és un home –no l’únic, és clar– que duu a terme la nova evangelització. De fet, si prenem Lluc 2,8-14 –la segona part de l’Evangeli de la missa de la nit de Nadal–, entendrem que les celebracions litúrgiques d’aquests dies s’assemblen a l’escena evangèlica. Les persones que hi participen són com aquells pastors que estaven predisposats a rebre un anunci –de fet, no es van escapar corrents ni van fer el sord a les paraules de l’àngel que els indicava el camí de Betlem! La predisposició d’aquelles persones passa sovint pel fet d’acceptar el Nadal culturalment cristià i de participar-hi en graus diversos. Tanmateix, diu el text evangèlic, els pastors «es van espantar molt» (v. 9), i per això l’àngel va començar dient-los: «No tingueu por» (v. 10). És la por del qui té al davant el misteri del Déu encarnat i no sap si endinsar-se en els camins desconeguts del seu amor. És la resistència del qui s’ha endinsat per aquests camins però després ha quedat ofegat per la duresa d’un món que predica, no l’amor d’un Déu que tot ho escalfa, sinó l’amor per un mateix que isola i entristeix. És, potser, el desencís d’algú que coneixia el misteri del Déu fet home que però que va quedar ferit pel mal i no ha pogut superar la ferida. Hi ha molts tipus de pastors, i l’àngel-prevere ha de saber parlar-los segons allò que necessiten, sempre amb afecte sincer i amb la suavitat del qui es fa càrrec del qui viu al ras enmig de la nit.
Però l’àngel-prevere també ha de saber que allò que li ha estat confiat és un ministeri extraordinari en virtut del qual «la glòria del Senyor» envolta «de llum» els qui hi participen (v. 9). Aquesta és la llum de la Paraula i del sagrament eucarístic, dels quals ell és servidor amatent i sol·lícit. La cura amb la qual prepararà la celebració, la bellesa que s’hi desplegarà gràcies a la seva atenció, la simpatia espiritual que acompanyarà la seva manera de celebrar, l’afecte que traspuarà el seu rostre en tot moment, les paraules plenes de convicció i de dolcesa que sortiran dels seus llavis, la delicadesa amb què les seves mans tractaran les coses santes, la profunditat de la intercessió que sortirà de la seva pregària quan aquesta pugi a Déu enmig de l’assemblea reunida... tot plegat es convertirà en l’instrument necessari que necessita la bona notícia del Nadal per tal d’escampar-se i arribar al cor de molts.
La litúrgia sempre és evangelitzadora però ho és particularment la del temps litúrgic que posa al bell mig el Salvador, l’Emmanuel, el Verb encarnat: el temps de Nadal. La llum que surt de l’Evangeli i la llum que brolla del sagrament de l’altar es fonen en una de sola. És la llum del misteri que envolta el missatge de l’àngel i que envolta els pastors que l’escolten. És aquella llum que, després del missatge de l’àngel, es va convertir en música cantada per «un estol dels exèrcits celestials» (v. 14). Un cor angèlic extraordinari va travessar llavors el cosmos. Un cor nombrós d’àngels-preveres s’estén ara de llevant fins a ponent, del nord fins a migdia, i canta la glòria de Déu i la pau a la terra.
Armand Puig i Tàrrech
