El tema de la nova evangelització està d’actualitat. És bo, en aquest ambient, recordar alguns aspectes de la missió evangelitzadora com a tal, que ens poden ajudar en aquesta nova perspectiva eclesial. L’acte evangelitzador de l’Església comporta dos pols: l’Església que evangelitza i el món que es evangelitzat. El primer està en funció del segon. L’Església anuncia l’Evangeli perquè el món l’escolti, l’entengui, l’estimi i el visqui. La missió de l’Església no és un encàrrec quasi professional que ha de realitzar perquè aquesta és la seva feina; l’Església anuncia l’Evangeli perquè el que li interessa és que el món visqui.
Una tasca important de l’Església evangelitzadora és estimar, conèixer i entendre la gent que ha de rebre l’anunci. La gent són les persones que van pel carrer, que treballen, que pateixen per la situació que vivim, que tenen la seva experiència de família, de treball, d’amistat, d’Església i de fe; són les persones que s’acosten a l’Església per demanar un sagrament i també les que no s’hi acosten; són els nostres familiars i amics, les persones amb les quals treballem o que col·laboren amb l’Església i que n’estan més o menys allunyades. És bo, quan parlem d’evangelització, pensar en les persones de bona fe, que intenten ser justes en el treball, que es preocupen de la família, que són honestes en les seves gestions, que tenen alguna inquietud ètica i religiosa, o que potser no la tenen gaire viva.
Parlar d’evangelització vol dir fer l’esforç d’entendre aquestes persones, saber què els fa patir, què busquen, què creuen. I vol dir també, i sobretot, saber què comporta l’anunci de l’Evangeli. L’Església els anuncia l’Evangeli perquè l’acullin i el visquin. Això no ve automàticament després de l’anunci; és un procés lent delicat. Acollir l’Evangeli comporta la valoració personal del missatge i el misteri de Jesús, la reflexió sobre l’amor, el perdó, l’actitud de despreniment i de confiança en Déu; comporta una decisió personal, des de l’acolliment del missatge fins a l’actitud de fe viscuda personalment i comunitàriament.
Quan l’Església anuncia el missatge de Jesús i el misteri de la seva mort i resurrecció ha de fer l’esforç de fer la seva proposta de manera que la gent d’avui l’entengui i la pugui valorar. I alhora sap que ella pot arribar només a la porta del cor de cada persona. Després, cadascú obrirà el cor o el tancarà, farà el seu procés i prendrà les seves decisions. El veritable objectiu de l’evangelització es juga precisament allà on l’Església no pot entrar. El moment més decisiu s’escapa a tota programació i té lloc en el procés interior de cada persona, en la seva decisió, que és el misteri de la fidelitat de cadascú al do de Déu. No podem parlar de la missió d’evangelització com si hi hagués de respondre una mena de conversió en massa, o potser pitjor, ignorar que tot és en funció de la conversió i la vida personals. La conversió i la fe són actituds i decisions de cada persona i el seu procés queda en el secret del seu diàleg amb Déu.
Podríem dir que la meta última de la conversió comporta quatre dimensions: la confessió de la fe, la celebració de la fe, la vida segons l’Esperit i la participació en la comunitat cristiana. Tots quatre aspecte són essencials, però no estan juxtaposats. N’hi ha un que és decisiu perquè en ell es juga realment l’acolliment viu de la salvació de Jesucrist, i és el tercer: la vida viscuda segons l’Esperit evangèlic. Els altres tres estan en funció d’aquest, com a expressió i com a aliment, en una dinàmica rica i complexa que tots vivim i que no arribem a resoldre mai del tot.
Per això la tasca evangelitzadora ha de saber quin és l’element que subratlla per no ser infidel a l’Evangeli. No es pot plantejar la missió evangelitzadora com si l’objectiu últim fos la confessió de la fe o la participació a l’Eucaristia. L’objectiu últim és que cada persona i cada grup aculli el missatge i el visqui.
L’actitud de la nostra gent respecte a l’Església i la fe és molt complexa. Cal acceptar que les persones i els grups poden tenir velocitats distintes respecte a cadascun d’aquells quatre aspectes. Pot haver-hi persones que s’acostin sincerament als valors evangèlics i en canvi els costi més confessar la fe o participar a l’Eucaristia; i pot també haver-hi persones i grups que tinguin un camí més fàcil cap a la vida espiritual i la pregària, i els costi més viure la vida segons els valors evangèlics de la comprensió de l’altre diferent, el despreniment o el perdó. És possible que en el nostre temps sigui abundant la quantitat de persones que simpatitzen de manera sincera amb l’Esperit evangèlic i en canvi se sentin fortament allunyats de la confessió de la fe o la participació en l’Església. La missió de l’evangelització suposa valorar sobretot el camí de l’experiència personal dels valors evangèlics, i respectar el procés de cada persona i de cada grup en la globalitat del seu camí.
Gaspar Mora
