Just he acabat de llegir el llibre de memòries del Dr. Antoni Matabosch («La penúltima paraula. Memòries per a una Església renovada», Viena edicions, 2003), prevere de la diòcesi de Barcelona i teòleg. Ha estat un gran plaer, una lectura altament recomanable per qualsevol persona que estimi l’Església.
El llibre mostra l’extraordinari full de serveis de l’Antoni Matabosch. Difícil resumir en poques línies: vicari de diferents parròquies, consiliari de l’escola del Sagrat Cor de Barcelona-Diputació, professor i degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, director del Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB), representant catòlic en diferents trobades i xarxes ecumèniques internacionals, delegat diocesà de Pastoral Universitària de Barcelona, delegat diocesà d’Apostolat Seglar, delegat diocesà d’Economia, impulsor i president de la Fundació Joan Maragall, consiliari de grups de revisió de vida del Moviment d’Universitaris i Estudiants Cristians (MUEC) i del Moviment de Professionals Cristians de Barcelona (MPCB), representant catòlic del Grup de Treball Estable en Religions (GTER), entre d’altres, a més de fecund articulista i autor de nombrosos treballs teològics.
Tota una vida dedicada a servir l’Església i l’Evangeli, que ens explica de forma elegant en aquestes memòries, mostrant-ne el valor dels projectes i institucions eclesials per als que ha treballat, com també els errors, pecats i febleses que hi ha trobat.
Des dels «càrrecs i encàrrecs» que li han estat encomanats, com ell diu, ha estat un dels fundadors de múltiples institucions i iniciatives que han fet un gran bé, algunes de les quals encara perduren, de les que destaco especialment els ja citats ISCREB, la FJM i el GTER, o el Centre Cristià dels Universitaris (CCU) i el Servei d’Assistència i Formació Religiosa a la Universitat (SAFOR).
Al llarg de la seva trajectòria, el Dr. Matabosch ha estat un fidel promotor d’algunes de les grans intuïcions del Concili Vaticà II (1962-1965) sobre la missió de l’Església: l’obertura, solidaritat i servei al món com a vocació; la importància del diàleg amb el món de la cultura i la ciència; el protagonisme i corresponsabilitat dels laics en l’evangelització i la vida eclesial; la importància diàleg ecumènic per avançar cap a la unitat dels cristians i el diàleg interreligiós en favor de la pau en el món, entre d’altres.
Crec que aquest és un llibre fonamental per entendre el que ha estat l’Església a l’arxidiòcesi de Barcelona, i en part també a Catalunya, en els darrers setanta o vuitanta anys. També és molt interessant per conèixer l’evolució i els grans esdeveniments del diàleg ecumènic internacional de les darreres dècades. Alhora, el llibre ajuda a comprendre els grans desafiaments que afronta actualment l’Església, per als quals l’Antoni Matabosch alerta d’algunes respostes equivocades (tancament, restauracionisme...) i, sobretot, proposa algunes línies d’acció en diversos àmbits, que personalment em semblen completament encertades.
Vaig conèixer a l’Antoni Matabosch entorn a l’any 1990, per la seva tasca al CCU i del MUEC, on jo participava com a jove estudiant de dret. Ja aleshores em va semblar un home bo, sòlid, digne de crèdit, de talla intel·lectual i alhora summament afable, humil i proper en el tracte. Després he tingut la sort d’anar coincidint o col·laborant amb ell en diferents espais eclesials, al MPCB, des de Justícia i Pau, en iniciatives en defensa de la llibertat religiosa i altres. Sempre ha estat un plaer treballar-hi. Darrerament vam coincidir en un emotiu pelegrinatge a Terra Santa, del que guardaré sempre un gran record.
Sempre he admirat la seva enorme energia i entusiasme vital, el seu gran realisme, sentit pràctic i perspicàcia, les seves conviccions de pedra picada. Em sento, en cert sentit, deutor i hereu de la formació i acompanyament en la fe que vaig rebre en els àmbits de la pastoral universitària i l’Acció Catòlica estudiantil que ell va promoure o recolzar en els anys 80 i 90 (ben particularment el MUEC i el CCU), conjuntament amb un planter difícilment repetible de consiliaris del nostre país (preveres i religiosos/es) dedicats de cor a la formació i promoció del laïcat estudiantil i professional els quals han estat un gran do per a l’Església i la societat. Entre ells (per citar només alguns que han estat més significatius per a mi), Salvador Pié, Antoni Serramona (+), Antoni Nello, Francesc Romeu, Llum Delàs, Xavier Armengol, Manel Bellmunt, Tano Cascuberta (+), Gaspar Mora, Andreu Oliveras (+), de l’arxidiòcesi de Barcelona, entre d’altres; Bonaventura Pelegrí (+) i Ramon Prat, de la diòcesi de Lleida; Joan Anton Sedó, de la de Tarragona; Joan Aurich i Pep Escós (+), de la diòcesi de Vic; Modest Prats (+), Pere Carreras i Santi Thió (+) a la diòcesi Girona, entre molts altres. (Demano perdó a tots aquells que no cito, seria inacabable...).
Aquest planter únic de consiliaris i consiliàries, al que pertany de forma destacada l’Antoni Matabosch, inspirats profundament pel Concili Vaticà II, i recolzats pels Bisbes catalans, van creure en la importància dels moviments d’Acció Catòlica en l’anunci i la maduració d’una fe arrelada en la vida. Per això, aquests homes i dones (igual com van fer molts altres en l’àmbit de la pastoral obrera) van dedicar enormes energies a formar, acompanyar i estimular un laïcat estudiantil eclesialment responsable i compromès socialment, a partir d’associacions o moviments diocesans, que anessin mes enllà de les parròquies, i ben connectats nacional i internacionalment. Possiblement, vist des d’avui, hi va haver algunes mancances (no hi ha cap realitat ni projecte eclesial perfectes), però van fer el que calia en aquell moment i el seu llegat és extraordinari.
Diverses generacions de laics d’aquest país els hi devem molt. Gràcies a la seva tasca i als moviments i serveis que ells van promoure, nosaltres vam redescobrir i créixer en la fe. Vam comprendre les seves implicacions per a la nostra vida personal, vam aprendre (i seguim aprenent) a llegir críticament la realitat amb els ulls de la fe, vam prendre consciència de les nostres responsabilitats en el nostre camp professional i ens vam obrir a la catolicitat universal de l’Església.
Cal agrair a l’Antoni Matabosch que hagi deixat constància en aquest llibre d’aquest gran esforç pastoral en favor de l’Acció catòlica i de la pastoral universitària. Com l’Antoni explica lúcidament, aquesta tasca darrerament ha perdut embranzida, per circumstàncies ben diverses, tant de context com eclesials. I, tal com ell demana, caldria, amb les adaptacions necessàries, reprendre-la decididament, perquè ens hi va la presència de l’Evangeli a la societat.
