Tres versions de la universitat moderna

Les universitats d’avui estan molt influïdes per l’ideal del que s’ha denominat com a “universitat moderna”, una evolució de la institució universitària com a producte de la modernitat tecnocientífica. Tanmateix no hi ha una única versió d’aquest model. I això té rellevància per la consideració de la Religió en el context universitari. A més les universitats han evolucionat d’acord amb circumstancies històriques de cada país, la qual cosa ha generat una gran diversitat. Una prova d’aquesta diversitat ha estat a Europa l’intent d’harmonització, almenys a nivell d’oferta formativa i de titulacions, mitjançant el denominat procés de Bologna. Tanmateix altres aspectes com l’autonomia universitària, el govern de la universitat o el finançament universitari, per exemple, segueixen molt influïts, com hem exposat, per les tradicions de cada estat. Ens podem preguntar: Malgrat aquesta diversitat, hi ha alguna forma d’entendre semblances i diferències entre els diferents models de la “universitat moderna”?

L’Educació Comparada ha identificat tres grans models. D’aquesta forma el sistema universitari d’un país seria una combinació en diferents proporcions de un d’aquests tres models bàsics. Els tres models, molt sintèticament exposats, són els següents:

El model Humboldtià. Es va iniciar a Alemanya al segle XIX i d’aquí influí sistemes d’altres països sobretot centreeuropeus i nòrdics. El centre del model Humboldtià és l’ideal de la pura recerca. Per garantir-la les universitat preserven absolutament la seva autonomia, que es manifesta en l’elaboració per part de cada institució dels seus propis plans d’estudis i, per tant, en la decisió dels continguts a ensenyar. A ningú se li acudiria que és l’estat qui ha de regular els continguts. L’estat té rellevància en aquest model ja que garanteix el finançament i regula l’accés a la universitat amb igualtat de condicions i d’acord amb els mèrits de cada estudiant. Els professors són funcionaris però és cada universitat d’acord amb els propis procediments qui els habilita. Tot això es realitza en un context de pràctica gratuïtat de l’educació superior. En aquest context el caràcter propi de les institucions és respectat, valorat i no discriminat financerament. En general les universitats -tampoc les estatals- mai han prescindit de la Teologia i la Religió com a continguts de coneixement.

El model que s’ha denominat de “mercat”. Es tracta del model desenvolupat als Estats Units . Es denomina de “mercat” perquè es basa en la competitivitat entre les institucions. Les demandes han fet evolucionar diferents tipus d’institucions: Des de les Research Universities de més prestigi i centrades en la recerca competitiva, fins als Community Colleges, campus dedicats a la formació professional, que són com si diguéssim universitats laborals, passant per institucions diverses que responen a diferents demandes, unes d’iniciativa estatal i d’altres d’iniciativa privada. Una característica d’aquest model és l’autonomia financera. Fins i tot les State Universities obtenen bona part finançament de donacions, matrícules costoses i quantiosos “grants” o ajuts federals per la recerca. Comparativament les universitats tenen molts més recursos. Una universitat de mida semblant a una d’aquí i amb gran prestigi als USA pot arribar a tenir un pressupost multiplicat per 10, per fer-nos una idea de l’ordre de magnitud del que estem parlant. Malgrat això el sistema no està lliure de problemes. S’entén l’educació superior com una inversió i és molt car estudiar, fins i tot en una universitat estatal. Les matricules s’han anat fent més i més cares i ,encara que hi hagi beques, molts estudiants s’endeuten. En aquest model no hi ha massa preocupació per l’equitat. Significativament no hi ha regulació estatal sobre continguts ni models organitzatius, les universitats s’autoregulen i s’autoorganitzen per tal de poder competir millor. Acostumen també a tenir entre la seva oferta estudis religiosos, sense cap problema.

Finalment hi ha el denominat model Napoleònic, iniciat a França però importat també als països llatins. En aquest model la Universitat pública passa a ser una agència de l’estat que té la exclusiva de la universitat. L’estat passa a ser qui regula els plans d’estudis, els procediments de govern de la universitat, la selecció dels professors funcionaris,... Les universitats tradicionalment tenien, per tant, poca autonomia per elaborar els propis plans d’estudis, per la selecció de professors o per establir els seus sistemes de govern ja que eren agencies de l’estat. El tema significatiu aquí és que la Religió i la Teologia queden excloses per part de l’estat en nom de la “neutralitat”. Tenim doncs un model d’universitat moderna estatalitzat. Francesc Pedró, pedagog comparativista català que ha estudiat aquests models, exposa com l’adjectiu de Napoleònic no s’ha d’entendre com a despectiu, ja que el model ha produït també institucions d’excel·lència com són les Grands Écoles de França.

Breument hem presentat tres formes d’interpretar la modernitat en la universitat. Resulta pertinent observar com la universitat moderna no segueix un únic model. El sistema universitari de cada país es pot explicar per la presencia amb més o menys força d’un d’aquests tres vectors. Espanya va adoptar el model que hem denominat Napoleònic. Recentment, amb la possibilitat de creació d’universitats privades, va obrir-se la possibilitat d’un model de “mercat” per les universitats privades, i amb el traspàs a les autonomies es va descentralitzar la gestió i el finançament. Tanmateix es fa difícil de canviar l’estructura de fons de la universitat espanyola en un aspecte: La pràctica exclusió del fet religiós de l’educació superior amb tot el que ha comportat aquest fet. Aquesta situació requereix de més anàlisi, però per no allargar-me seguiré en una propera entrada de bloc