M’ha arribat la publicació de la segona jornada sobre retòrica i narratives en la recerca sobre “management”, publicació editada per ESADE. Si en l’entrada anterior parlàvem de la tradició socràtica-platònica, aquesta materials ens brinden la ocasió per parlar d’un dels altres pilars del pensament d’occident: la tradició Aristotèlica. També per tractar breument sobre el significat de la retòrica i la seva importància i necessitat a la universitat d’avui.
El qualificatiu de retòric s’empra avui dia molt sovint per assenyalar una característica negativa. Per exemple es diu que un discurs és retòric quan es vol dir que és o bé buit, o bé massa recarregat, o també enganyós. La tradició empirista es va encarregar de desautoritzar els arguments d’autoritat de la tradició Aristotèlica i, de retruc, també la retòrica, que es pot definir com l’art de “parlar bé” o de persuadir. L’ascens de les ciències positives a la Universitat moderna va deixar la retòrica francament molt arraconada. I ens ha quedat encara aquesta idea sobre la retòrica que exposàvem. No estic pas en contra de les ciències positives, eh?, només descric una situació.
Hem tractat breument ja de la tradició socràtica-platònica que, com bé sabem, va desconfiar del “parlar bé” dels sofistes i es va centrar en la dialèctica. Aristòtil en canvi va oscil·lar entre dos pols: Fins a quin punt el que es discuteix és veritable (lògica i argumentació dialèctica) o l’efectivitat persuasiva del cas (Oratòria). Així interpreten la perspectiva d’Aristòtil autors com Boylan i O’Gorman o Toulmin per exemple. Ricoeur per la seva banda ja havia exposat com és sempre possible per “l’art de parlar bé” incorporar la preocupació per “parlar la veritat”. Així doncs Aristòtil pot entendre’s com a inclusiu. Dient-ho senzillament: compten la forma i el fons.
En aquesta conferència d’ESADE a la que fèiem referència, i entre moltes interessants aportacions, Xavier Barrull, Eduard Bonet i Eugènia Bieto exposaren com l’argumentació, la retòrica i les narratives juguen un paper central en la presa de decisions i en el donar significat al procés emprenedor. El tema de l’emprenedoria és molt actual en els debats sobre la Universitat, quan ara -en aquest context de crisi- molts reconeixen que és necessari, més que mai, fomentar l’esperit emprenedor dels universitaris. Es pot fer això sense la retòrica? Tal vegada, però difícilment es podrà prescindir d’unes eines que els autors citats identifiquen com a importants per l’emprenedor, que ha de ser sobretot algú persuasiu. Per altra banda, en aquesta mateixa jornada també l’Eduard Bonet, junt amb Hans S. Jensen i Alfons Sauquet, plantegen en una altra ponència la necessitat de redescobrir la retòrica, i de repensar el “management”. Així exposen resumidament els trets principals de la retòrica aristotèlica, l’evolució de la mateixa i també les seves implicacions pel “management” i el lideratge. Podem interpretar que una part de lideratge és avui dia indispensable en totes les professions universitàries. Tothom en certa forma ha de liderar en les organitzacions d’avui. D’aquí es desprèn també l’interès de recuperar la retòrica.
Es un bon símptoma que ESADE, reconeguda com una de les millors escoles de negocis del món, plantegi recuperar la retòrica en l’educació superior. De passada això porta a una conseqüència indirecta com és la de valorar que les humanitats són molt necessàries per la retòrica: Com es pot millorar el llenguatge i l’expressió sinó a través del millor coneixement dels clàssics? Com es poden tenir claus sobre el present sino és a partir de l’experiència del passat que dona la Història? Com es pot tractar la bellesa sino es fa des del sentit poètic propi de les arts? Etc., etc. Benvinguda doncs aquesta universitat més humanista! Des d’aquesta obertura a la dimensió humanista s’obre també l’espai per tractar l’espiritualitat i la religió.
En definitiva podem interpretar que, tot i que l’ideal de l'”Areté” grega (centrada -podríem dir-ne- en la disposició de bens de tot tipus) no és encara del tot la “virtut” cristiana (li falta una correcció fonamental), si que és veritat que la consideració de la retòrica obre la porta a entendre millor els processos humans. Pel “management” suposa una superació de la comprensió dels negocis només des de la visió podríem dir-ne “iuppi”, això és l’aconseguir més i més diner o poder, sigui com sigui. Efectivament, en Aristòtil hi ha un “Ethos” i uns interlocutors que són persones formant part indestriable d’aquest ideal de l’“Aristos” grec. Per altra banda, i de forma no menys interessant, la part dialèctica i argumentativa d’Aristòtil pot, a més a més, contribuir a ajudar a pensar bé i a afermar el criteri, processos necessaris per afinar i consolidar les pròpies conviccions. Son uns primers arguments sobre la necessitat de recuperar la retòrica a la universitat, a propòsit d’aquesta interessat jornada celebrada a ESADE.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.