Sobre la tradició socràtica

En general es considera que, des d’una perspectiva antropològica, l’educació consisteix en el procés traspassar aprenentatges, habilitats, coneixements, valors i actituds d’una generació adulta en una cultura determinada a una altra generació més jove, que d’aquesta forma adquireix el llegat de les generacions precedents. Es una forma d’entendre l’educació que etimològicament deriva del mot llatí ‘educare’ que significa guiar, conduir,... S’entén guiar vers aquest procés d’adquisició de coneixements que esmentàvem, per això algunes etimologies emparenten també l’‘educare’ amb alimentar. Així el ‘pedagog’ (ara del grec paidós agogós) seria el que guia nens i nenes. L’educador és un mediador entre la cultura i les persones que n’adquireixen el seu bagatge. Aquesta és la concepció més estesa sobre el significat de l’educació i la forma més habitual en que aquesta opera. Res a dir.

Tanmateix l’’educare’ no esgota el significat de l’educació que tindria una altra arrel etimològica en l’’educere’ o ‘exducere’, això és: treure cap enfora, és a dir extreure el millor de cadascú des de dintre cap a fora. Seria com desvetllar valors i virtuts que estaven en el potencial de les facultats de la persona, ajudar a que es manifestin. Anem doncs a tractar breument sobre aquest tema de l’’exducere’ i a fer alguna reflexió sobre la seva rellevància.

L’exemple més concret i amb més tradició en el nostre mon occidental d’’exducere’ és la maièutica socràtica. Coneixem Sócrates sobretot pels diàlegs de Plató. Plató va quedar impressionat per l’estil del seu mestre i pel seu destí, que com sabem va ser la mort acusat de corrompre els joves atenencs. Sócrates volia regenerar la ciutat i entenia que el govern no havia de ser pels que s’imposaven per la força (ara en diríem dictadors) sinó que havia de ser pels savis, per aquells que hi estaven predestinats. De fet volia restituir l’ordre antic que s’estava perdent amb el sorgiment de dèspotes sense massa escrúpols. Veia els efectes perversos d’aquests governants, el que ara en diríem arbitrarietat, abús de poder, corrupció... Així doncs ‘dialogava’ (dia-logos) amb els joves, que eren l’esperança d’un altre futur. No ho feia en la forma de l’’educare’ és a dir explicant-los els seus punts de vista i prou, sinó en la forma de l’’exducere’. Bàsicament preguntava. En els diàlegs de Plató ha quedat plasmada aquesta forma socràtica de preguntar.

La pregunta socràtica no és la pregunta del que no sap una cosa i per això pregunta per ella, tampoc és la pregunta diguem-ne desconfiada del que posa a prova (com fa per exemple un professor amb una pregunta d’examen). És la pregunta del que ja té respostes, però vol que sigui l’altre qui -pels seus propis mitjans i seguint el seu propi camí- les trobi. Naixia així la maièutica. Maièutica deriva de Maia una de les plèiades de la mitologia grega. ‘Maièutica’ es podria traduir per ‘ajudar a néixer’. Es considera que la mare de Sócrates era llevadora, així Sócrates hauria adaptat aquest ofici matern a la filosofia i de retruc a l’educació.

No entrarem en detalls de com opera aquesta maièutica, ni en els referents actuals en l’educació. Quedem-nos en el fet que valors i virtuts no són apresos en aquesta tradició socràtica de fora cap endins sinó d’endins cap enfora, desvetllades a partir de la pregunta socràtica. La pregunta socràtica és individualitzada, personalitzada, es va adaptant a les respostes; i és també exigent, fa treure conseqüències, raonar, ser consistent i en última instància, per coherència final, porta a actuar en el món. Aquest és el perill que al final va marcar el destí de Sócrates: la pregunta socràtica desvetlla la capacitat de preguntar-se per un mateix, així ho varen fer els joves atenencs –el mateix Plató-. Això suposava un potencial perill per l’estatus quo establert, com es pot fàcilment imaginar, i té un potencial transformador. La dialèctica platònica-socràtica, junt amb la tradició Aristotèlica, que deixarem per una altra ocasió, ha estat un pilar d’Occident, redescobert en diferents èpoques, aportant sempre un potencial humanitzador a la manera grega.

La Modernitat, en la seva versió il·lustrada i generalment considerada, tal vegada potser per posar al centre els coneixements, potser per la massificació, potser per centrar-se més en uns valors que en d’altres, sigui com sigui,... va deixar de banda l’educació socràtica i amb ella el potencial de cada persona com a ésser singular capaç de crear valors i adoptar virtuts. No és estrany que a vegades es parli de la pèrdua d’ànima del món modern. Les tradicions religioses i espirituals també poden prescindir de Sócrates, però una espiritualitat fonamentada en la raonabilitat, dialogada, i arrelada en l’ésser de cada persona és molt més forta. El mon d’avui (ja sabem que no tothom) tant seduït per l’humanisme però una mica refractari a una moral que posi límits a l’utilitarisme individual (està bé allò que em va bé a mi), necessita més que mai del diàleg socràtic. S’han continuar doncs creant els espais i les condicions per tal que aquest es pugui seguir desenvolupant. Ens interessa la manera de Sócrates i Plató: desvetllar la necessitat i compartir el camí amb autenticitat.