La 'Ratio Studiorum' i la Universitat de Georgetown

Ja fa uns anys, en el marc d’una beca d’una fundació nord-americana, vaig tenir la ocasió de visitar la Universitat de Georgetown i de reunir-me amb les persones responsables dels diferents aspectes de la gestió estratègica de la universitat. Van ser molt interessants les reunions amb la responsable de relacions internacionals, el responsable de recerca institucional i la vicepresidenta d’afers acadèmics. Eren els anys de la presidència del Rev. Leo O’Donovan, uns anys en que Georgetown va passar de ser una bona universitat -diguem-ne regional- a adquirir una prominència internacional, situant-se en els primers llocs en els diferents rànquings d’universitats nord-americanes. Jo llavors feia de vicerector acadèmic/secretari general de la Universitat Ramon Llull i tenia una enorme curiositat per conèixer què és el que marcava la diferència, què era el que feia que una universitat podés estar en aquest camí de l’excel.lència internacional.

Em va agradar i em va ser molt útil conèixer els diferents aspectes i estratègies de la política universitària: la importància de la recerca institucional (recerca sobre els resultats de la pròpia institució), el treball proactiu que realitzaven amb els rànquings, la política de relacions internacionals o també la política activa que tenien envers la promoció de les dones, que van arribar en pocs anys a suposar un 40% del claustre de la Universitat. Tanmateix el que més em va sorprendre va ser el grup de treball que la universitat havia posat en marxa per recuperar la “Ratio Studiorum” de la Companyia de Jesús i els actes que es varen fer amb motiu dels 400 anys de la publicació del document més conegut. No només això sinó que la Universitat intentava adaptar aquells principis a la seva forma d’entendre l’educació superior. Això em va portar a interessar-me per la “Ratio” i a aprofundir en el seu coneixement.

La “Ratio Studiorum” es pot definir com el mètode i sistema educatiu propi de la Companyia de Jesús per l’educació. “Ratio Studiorum” és l’abreviació del títol de la publicació el 1599, quan era Superior General el P. Claudio Acquaviva, de la "Ratio atque Institutio Studiorum Societatis Jesu". Encara que la “Ratio” conté un conjunt de regles molt precises, explícitament declara que d’acord amb les especials necessitats i circumstàncies de diferents països i temps, els superiors poden introduir-hi canvis i adaptacions. Per això hi ha hagut una gran varietat d’aplicacions en diferents països i períodes, la més sorprenent per mi la que estava realitzant la Universitat de Georgetown.

El document final sobre la “Ratio” no conté, com es podria pensar, una fonamentació teòrica – que s’ha de trobar en documents precedents- sinó que està redactat en forma de regles. Unes regles són pels diferents nivells de govern, altres pels professors de Teologia, altres pels professors de Filosofia, Ciències i Matemàtiques i altres pels “studia inferiora” que comprenien les branques literàries (gramàtica, retòrica, és a dir el que ara en diríem humanitats). Es doncs tota una previsió sobre l’educació superior, en la que ja es preveia que hi ha nivells diferents, que marquen diferents formes d’actuació. No entraré en jutjar el valor històric d’una sistematització i ordenació dels ensenyaments d’aquesta naturalesa i la seva importància per l’època en que es va fer, ni en les conseqüències que va tenir per l’educació, sinó en que consisteix l’esperit de la proposta i que ens diu a l’educació superior d’avui.

El 1892 el P. Martin, Superior General de la Companyia, va dir sobre la “Ratio”: “Les característiques de la “Ratio Studiorum”, no s'han de buscar en les matèries a ensenyar, ni en l'ordre i la successió en la qual s’han d’ensenyar les diferents branques, sinó més aviat en el que es podria anomenar la "forma", o l'esperit del sistema. Aquesta forma, o esperit, consisteix principalment en la formació de la ment , que és l'objecte, i en els diversos exercicis, que són els mitjans per assolir aquest objectiu". Això significa que es busca un desenvolupament gradual harmònic de les diferents facultats de l’ànima de l’estudiant: la memòria, la imaginació, l’intel.lecte i la voluntat. La “Ratio” es trobaria en un clar contrast amb diferents sistemes i propostes propis de la tradició de la universitat moderna, que tenen per objecte buscar la utilitat immediata i pràctica dels estudis, és a dir amb els plantejaments que proposen que s’ha de iniciar com més aviat millor l’especialització i la professionalització. Hi ha moltes esferes del pensament, moltes branques d’estudi, especialment estudis literaris i històrics, les humanitats en general, que no es requereixen en les professions però que són necessaris per una cultura superior més amplia. La persona culta i educada ha de ser algú que, a més a més de tenir un lloc professional a la societat, tingui un interès intel.ligent en les grans qüestions de l’actualitat, i que entengui els problemes importants intel.lectuals, socials, polítics, literaris, filosòfics i religiosos del món que li toqui viure. Per aconseguir això cal una sòlida formació general. Als Estats Units a aquesta aproximació se la denomina educació general liberal. Respondre millor al repte de l’educació general liberal era el motiu inicial de l’interès de Georgetown per la “Ratio”.

Un altre aspecte, que no és menys important de la “Ratio”, és que es desenvolupa des d’una visió del mon, la cosmovisió cristiana: El món és el món creat per Deu on l’ésser humà és un ésser lliure, estimat per Deu i cridat a la perfecció. També hi ha uns valors implícits com són la importància del servei, el creure en la persona, en cada estudiant, i de defensa de la veritat i la justícia. La “Ratio” vol ser doncs un instrument facilitador. La relació educativa que la “Ratio” promou és desvetlladora de l’ànima humana i en especial de la dimensió espiritual, una dimensió no imposada, sinó viscuda, apresa i volguda. Apunta doncs a la totalitat i completesa de l’ésser humà des del respecte profund per cada persona i prescriu-proposa les “formes” de relacionar-se amb Déu, amb els altres i amb el mon.

La vicepresidenta d’afers acadèmics de Georgetown em manifestava que les universitats donen importància als resultats dels rànquings internacionals a l’hora d’entendre l’excel·lència internacional , però que això al final era només com una fotografia d’un moment donat, en la que mai saps com quedaràs retratat, que ells havien de desenvolupar a més a més les orientacions de fons que donaven sentit a la seva missió. Aquest ha estat per la Universitat de Georgetown el camí de l’autèntica excel·lència internacional en l’educació superior.