Dues maneres d'entendre l'excel.lència universitària

En entrades anteriors comparàvem les perspectives de Newman i Adams sobre l’Educació Superior, com dues formes alternatives d’entendre la relació entre Cristianisme i Modernitat. Observàvem com la perspectiva d’Adams va ser molt influent en el model d’una universitat elitista que te el seu referent més emblemàtic en Harvard. El model de Newman va ser molt influent en l’univers Catòlic, en particular en l’ideal al que aspira la Universitat Catòlica. L’interès d’aquest debat està en que ens dona dues formes d’entendre l’excel·lència de l’educació universitària. No les presentem necessàriament com a models contraposats, blanc o negre, sinó com a pols dialèctics, per valorar i desxifrar la seva presència i potencial en les universitats d’avui.

En la perspectiva d’Adams ja vàrem observar com el contingut esdevenia secundari. Adams valorava les “avantatges socials” del College, les formes, les maneres, la relació social que la condició d’estudiant o d’exalumne (alumni) proporcionava. Sembla que a mitjans del segle XIX a Harvard era menys important el contingut i més important el simple fet (privilegiat) d’estar allà. Adams de petit ja jugava en els “greens” (espais verds) del campus de Harvard i aquest fet per ell pesa més que el contingut i el valor real del que hi va aprendre (el seu llibre és de 1907, eh?). La importància de l’esperit crític en detriment de principis fixats, l’adaptabilitat, el pragmatisme, la orientació a resultats materials tangibles, la valoració de l’adquisició de les formes educades d’un “gentelman”, són els valors que Adams valora del seu pas pel College. Es a dir adaptació a valors i avantatges bàsicament materials. Es creà així el mite de l’estada al College Nord-Americà i del que suposa el fet d’anar-hi: podem dir que és una qüestió d’elitisme social.

Aquest model naturalment encara perdura avui dia, no només a Harvard sinó que ha estat el model admirat i imitat pels Colleges Nord-americans primer, per les Bussiness Schools, i per moltes altres universitats després. Amb la expansió de l’Educació Superior de les darreres dècades ha esdevingut l’ideal d’excel·lència universitària a imitar.

Aquesta perspectiva tant pragmàtica i formalista tindria un identificable rerefons Aristotèlic. La orientació de la formació aniria orientada envers tot allò que es manifesta finalment en avantatges fonamentalment de tipus material. No ho estic jutjant, només descrivint… En aquest model es potencien les Humanitats, efectivament (denominades com Liberal Arts), però son enteses potser més com una espècie d’ornament en la formació. Ni el contingut ni el mètode són més importants que el fet de passar pel College. La superfície acaba essent més important que el fons i s’acaba identificant amb el fons.

Ja exposàrem –per altra banda- com per el Cardenal Newman les formes educades es poden adquirir d’altres maneres en la societat, que la Universitat no estava primordialment per això. La importància de la Universitat està, per Newman, en que pot contribuir a formar la ment de l’estudiant, la orientació és doncs més envers el fons. Les Humanitats estan aquí per contribuir a consolidar els principis. Es tracta d’enfortir la voluntat i el caràcter de cada persona. La orientació és doncs més profunda, més essencial, i tot a partir del reforçament i de la millor consciència i comprensió de la pròpia tradició cristiana, de la qual sorgeix la institució universitària. L’ideal és un model de persona que desenvolupa totes les seves dimensions i que busca un equilibri entre la voluntat humana, l’intel·lecte i les passions. Aquesta és la clau del model de Newman. Si hi ha algun tipus d’elitisme, aquest ha de ser en el terreny de la millora de la persona, sobretot en les dimensions intel·lectual i moral. La Universitat esdevé una aposta per cada persona, per desvetllar totes les seves facultats. La Modernitat està al servei de la persona. Aquesta és l’autèntica humanització i excel·lència per Newman.

Diguem de passada que és una llàstima que mentre l’Europa del nord i els Estats Units, al segle XIX, i segur a principis del segle XX, ja es plantejaven aquests debats sobre l’Educació Superior, debats que estaven al primer pla de la societat, Espanya ho confiés tot a la imitació del model Napoleònic d’universitat, que resultà en termes de formació de les elits finalment un sistema bastant pobre. Ens costa molt encara avui (com a conjunt de sistema) recórrer aquesta distància, superar aquest “gap”, sigui en una direcció o una altra. El perquè Espanya va adoptar aquest model requeriria una posterior anàlisi més detinguda.

No plantegem els dos models exposats, Adams-Newman, com a mútuament excloents. Si m’he de definir per un dels models, tanmateix, ho faig sense cap dubte pel segon, tot i reconeixent que el primer és un vector important que marca avui profundament l’Educació Superior, que no es pot menystenir de cap manera. Calen doncs en la nostra realitat universitària general una major consciència dels orígens de la institució i pel que fa a l’actuació calen actituds reformistes que convergeixin en fer possible una universitat profundament educadora i humanitzadora (en fons i forma) sense la que no és possible l’autèntica excel·lència.