Comentari a la 2a lectura del diumenge 5é de Pasqua
Seguim llegint a les segones lectures d’aquests diumenges de Pasqua fragments de la 1a carta de Joan. Aquest diumenge pertoca llegir un tram del capítol 3er (1Jn 3,18-24) on apareixen com a temes destacats el compliment del manament de l’amor entre germans i la situació que l’ésser humà, en el seu cor, es troba davant de Déu.
Recordem que la 1a carta de Joan s’escriu per afrontar els problemes que els falsos mestres estan causant a la comunitat pel fet d’haver-la abandonat (2,19). Aquests falsos mestres altius i poc disposats a estimar continuen essent influents i són un perill pels creients novells perquè aquests podrien acceptar els seus ensenyaments herètics.
El text que llegim comença dient “Fillets”; hi ressonen les paraules de Jesús en el discurs de comiat: “Filla meus” (Jn 13,33). L’expressió és freqüent a 1 Jn (2,12.28; 3,7; 5,21). L’autor vol manifestar que es dirigeix a la comunitat en un to familiar, de confiança, d’una preocupació entranyable.
Sempre i a tot arreu hi ha hagut persones que han volgut aparentar allò que no són. Atribuir-se a un mateix allò que no correspon a la realitat ha sigut una temptació universal. Les comunitats cristianes no han escapat d’aquesta temptació. Per això l’autor de 1 Jn demana que la comunitat no estimi només amb paraules brillants i boniques però buides de contingut pel fet de no correspondre a una realitat veritable. Quan les comunitats es fan grans corren el risc que els seus membres en siguin més de nom que no pas de fets per això Ignasi bisbe de Síria adverteix sobre aquests perills als magnesis en una carta propera en temps a 1 Jn “És convenient que no solament us anomeneu cristians sinó que ho sigueu també de fets” (IgMg 2,4).
Cal observar que a l’evangeli i a 1 Jn es demana l’amor als altres sense especificar més ( Jn 15,17; 1Jn 3,10.23; 4,7.11.21) com a molt – i ja és molt – es demana que aquest amor sigui com el de Jesús (Jn 13,34; 15,12). En el text que llegim s’especifica i es concreta i porta cap al camp de la vida de cada dia: ha de ser una amor que es tradueixi en obres. Aquest plantejament ens apropa a la carta de Jaume que diu: “Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que necessiten, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta” (Jm 2,15-17)
La preocupació pel pecat és una tema recurrent per l’autor de 1 Jn. Si estimem tant en obres com en paraules llavors els nostres cors (algunes versions tradueixen “kardia”, cors per consciència) poden estar en repòs en presència de Déu perquè sabem que som de la veritat, és a dir, no tenim pecat.
La reflexió que fa l’autor contempla dues situacions. Pot ser que el nostre cor o la nostra consciència ens acusi o ens condemni; en aquest cas Déu és més gran que el nostre cor o la nostra consciència i ho sap tot, és a dir, sap que no som perfectes i afirmar la grandesa de Déu que està per damunt de la nostra petites implica reconèixer la voluntat de Déu de perdonar perquè està per damunt del nostre pecat.
Si el nostre cor o la nostra consciència no ens acusa i aquesta és la situació que es produeix quan ( tal com diu el text) guardem els manaments i fem allò que li pau, llavors podem acostar-nos a Déu amb audàcia i confiança i, en conseqüència, obtenir el que li demanem.
Guardar el manament de l’amor serà la garantia de la presència de Déu en el creient i aquesta presència es percep gràcies al do de l’Esperit.
Diumenge 5é de Pasqua. 28 d’Abril de 2024.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.