"Quan s’espatlla la relació entre germans, s’obre el camí a la traïció i l'odi"

Audiència general del papa Francesc a la plaça Sant Pere del Vaticà. Dimecres 18 de febrer de 2015

La Família – 5. Els Germans

Estimats germans i germanes, bon dia!.

En el nostre camí de catequesi sobre la família, després d’haver considerat el rol de la mare, del pare, dels fills, avui toca parlar dels germans. “Germà” i “germana” són paraules molt estimades pel cristianisme. I, gràcies a l’experiència familiar, són paraules que abasten totes les cultures i totes les èpoques.

El vincle fratern ocupa un lloc especial en la història del poble de Déu, que rep la seva revelació al cor de l’experiència humana. El salmista canta la bellesa del vincle fratern: «Mireu que n’és de bo i deliciós que els germans visquin junts!» (Sal 132,1). I això és veritat, la germanor és bonica! Jesucrist ha portat a la seva plenitud també aquesta experiència humana de ser germans i germanes, assumint-la en l’amor trinitari i reforçant-la perquè arribi més enllà de les relacions de parentiu i pugui superar totes les limitacions d’estranyesa.

Sabem que quan la relació fraterna es trenca, quan s’espatlla la relació entre germans, s’obre el camí a experiències doloroses de conflicte, de traïció, d’odi. La narració bíblica de Caín i Abel és un exemple d’aquest resultat negatiu. Després de la mort d’Abel, Déu pregunta a Caín: «On és Abel, el teu germà?» (Gen 4,9a). És una pregunta que el Senyor segueix repetint a cada generació. I per desgràcia, en cada generació, no deixa de repetir-se també la dramàtica resposta de Caín: «No ho sé. Que potser sóc jo el guarda del meu germà?» (Gen 4,9b). La ruptura de la relació entre els germans és una cosa lletja i dolenta per a la humanitat. També en la família, quants germans es barallen per petites coses, o per una herència, i després ja no es parlen, no es saluden més. Això és lleig! La germanor és una cosa gran, quan es pensa que tots els germans han habitat al si de la mateixa mare durant nou mesos, vénen de la carn de la mare! I no es pot trencar la germanor. Pensem una mica: tots coneixem famílies que tenen els germans dividits, que s’han barallat; preguem al Senyor per aquestes famílies –potser en la nostra família hi ha alguns casos– que ajudi els germans a reunir-se, a reconstruir la família. La germanor no es pot trencar i quan es trenca succeeix el que va succeir amb Caín i Abel. Quan el Senyor pregunta a Caín on és el seu germà, li respon: “Però, jo no ho sé, a mi no m’importa el meu germà”. Això és lleig, és una cosa molt, molt dolorosa d’escoltar. En les nostres pregàries sempre preguem pels germans que estan dividits.

El vincle de germanor que es forma en la família entre els fills, s’obté en un clima d’educació en l’obertura envers els altres, és la gran escola de llibertat i de pau. En la família, entre els germans s’aprèn la convivència humana, com s’ha de conviure en societat. Potser no en som sempre conscients, però realment és la família que introdueix la fraternitat en el món! A partir d’aquesta primera experiència de fraternitat, alimentada per l’afecte i per l’educació familiar, l’estil de la fraternitat s’irradia com una promesa sobre tota la societat i sobre les relacions entre els pobles.

La benedicció que Déu, en Jesucrist, vessa sobre aquest vincle de fraternitat l’irradia d’una forma inimaginable, i li permet superar les diferències de nacions, de llengua, de cultura i fins i tot de religió.

Penseu en què es converteixen les relacions entre els homes, per més diferències que hi hagi entre ells, quan poden dir d’un altre: “Aquest és com un germà, aquesta és com una germana per a mi”! És bonic això! La història ha mostrat prou, d’altra banda, que també la llibertat i la igualtat, sense la germanor, poden omplir-se d’individualisme i de conformisme, i també d’interessos personals.

La fraternitat en la família es manifesta de manera molt especial quan veiem la cura, la paciència, l’afecte amb què es tracten el germanet o la germaneta més febles, malalts, o que tenen limitacions. Els germans i les germanes que fan això són molts, a tot el món, i potser no valorem prou llur generositat. I quan hi ha tants germans en una família; avui, he saludat una família, que té nou fills!: el més gran, o la més gran, ajuda el pare, la mare, a cuidar els més petits. És bonic aquest treball d’ajut entre els germans.

Tenir un germà, una germana que t’estima és una experiència forta, que no té preu, insubstituïble. De la mateixa manera succeeix amb la fraternitat cristiana. Els més petits, els més febles, els més pobres han de ser tractats amb tendresa: tenen el “dret” de robar-te l’ànima i el cor. Sí, ells són els nostres germans i com a tals els hem d’estimar i de tractar. Quan això succeeix, quan els pobres són com de casa, la nostra mateixa fraternitat cristiana reviu. Els cristians, de fet, van a la recerca dels pobres i dels febles no seguint un programa ideològic, sinó perquè la paraula i l’exemple del Senyor ens diuen que tots som germans. Aquest és el principi de l’amor de Déu i de tota la justícia entre els homes. Us suggereixo una cosa: abans d’acabar, em queden poques ratlles, en silenci que cadascú de nosaltres, pensem en els nostres germans, en les nostres germanes, i en silenci preguem de cor per ells. Un moment de silenci.

Aquí, amb aquesta pregària els hem portat a tots, germans i germanes, amb el pensament, amb el cor, aquí a la plaça per rebre la benedicció.

Avui més que mai cal portar la fraternitat al centre de la nostra societat tecnocràtica i burocràtica: llavors també la llibertat i la igualtat prendran la seva correcta dimensió. Per això, no privem lleugerament les nostres famílies, per submissió o per por, de la bellesa d’una àmplia experiència fraterna de fills i filles. I no perdem la nostra confiança en l’amplitud d’horitzó que la fe és capaç de treure d’aquesta experiència, il·luminada per la benedicció de Déu.

Traducció: Josep Ma Torrents –Catalunya Religió