El burca és una vestimenta, una tela, una roba. Però m’agrada més la similitud d’una pell. En definitiva, la portadora és un ésser humà que també respira i transpira, que observa, que pensa, que pateix o riu... Una “megapell” que ha provocat picors i suors a més d’una comunitat o col·lectiu. Una pell amb la qual alguns s’han obsessionat i altres no volen visualitzar-la ni que passi per davant del seu nas. En català disposem de moltes expressions que fan ús d’aquesta paraula. Així per exemple, “mala pell”, “no cabre algú a la pell”, “llevar la pell a algú”, “tenir la pell gruixuda”, “la pell de gallina”, “deixar la pell”... ¿El burca és una pell que “protegeix” i per tant s’ha de respectar -com afirmarien alguns- o, més aviat, “invisibilitza”, fa presoner i anul·la -segons altres-?
La metàfora de la pell també em serveix per aglutinar les reflexions arran del incomptable nombre d’articles sobre la qüestió del burca durant aquestes darreres setmanes. Cal reconèixer que durant els últims dies hem viscut un veritable allau. El portal Catalunyareligió.cat s’ha fet ressò d’aquesta polèmica oferint un veritable servei informatiu i fomentat la construcció d’una opinió crítica. Seguint amb la comparació, he detectat qüestions més epidèrmiques -externes o superficials- i altres, més aviat, en una primera zona interacció, on es canalitzen els diversos estímuls i respostes. Tracto avui aquests aspectes. Deixaré per a un pròxim article -Burca (2): Teixit- allò més nuclear, allò que configura l’entrellaçat més profund.
Abans però, vull narrar breument una experiència. Durant la primera setmana de juliol de 1990 vaig coordinar un curs a XVIIa. Escola d’estiu de Batxillerat organitzada pel Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats. Eren 30 hores amb el títol “L’Islam avui”. Jo mateix signava un breu article al diari de l’escola (5 de juliol, núm. 4) on afirmava en concloure: “Aprofundir la configuració religiosa actual de l’Islam, la reflexió sobre la seva funció a Orient i Occident, el coneixement de la perspectiva sociològica a casa nostra, la necessària comprensió prèvia a tota crítica de determinades manifestacions culturals a través de l’art, simbologia, etc. són el motiu i horitzó del nostre curs.”
Entre els ponent vaig convidar el prestigiós professor Míkel de Epalza (1938-2008), catedràtic d’Estudis Àrabs i Islàmics de la Universitat d’Alacant. I -entre altres conferenciants-, també vaig convidar l’imam del Centre Islàmic de Barcelona situat a l’Avinguda de la Meridiana. Però jo volia més. En les sessions preparatòries vaig proposat a l’esmentat imam de fer una de les sessions a la mateixa mesquita. Calia anticipar-li que la majoria dels participants eren dones. Ell em va reconèixer que era el primer cop que el seu Centre acollia una iniciativa com aquesta. Però va accedir-hi de bon grat. Un dels matins, l’imam va desplegar una xerrada al curs (edifici de la Facultat de Biològiques de la Diagonal) i la darrera sessió estava prevista a la mateixa mesquita. En acabar la sessió anterior, vaig fer una senzilla recomanació a les dones -totes professores de batxillerat, llicenciades i alguna doctora- sobre l’adequació de la seva vestimenta. Era el mes de juliol i la calor era intensa. No vaig demanar res d’especial, simplement, una consideració pel bon èxit de la sessió, doncs, les meves interlocutores eren educadores i universitàries. Per a mi la sorpresa fou majúscula! Ni cap expressió ni cap gest fora de to per part de les professores en relació a la meva recomanació i una fantàstica acollida del Centre. Efectivament, en arribar ens van fer seure a les catifes i a banda de explicar-nos amb tot detall l’organització i serveis del Centre, la composició de la comunitat, les celebracions, etc., ens van obsequiar amb dolços i infusió. Insisteixo, 1990! Certament, la cultura de la formació, la pedagogia i del diàleg no acaba de néixer.
En la dimensió més epidèrmica vull subratllar cinc elements de la polèmica.
1r. L’aprofitament de tot aquest debat en consolidar socialment el coneixement de la diferenciació entre el vel integral (burca i nicab) i altres vels o mocadors (hijab). A més de la generalització d’aquest coneixement, també s’ha anat produint una certa reacció positiva davant el hijab. Efectivament, moltes dones el llueixen amb elegància i orgull. I moltes adolescents juguen amb tota normalitat als patis de les escoles o als esplais. Aviat passarem pàgina i alguns sondeigs i reaccions a la contra en l’àmbit de les escoles seran pures anècdotes. Això és un guany per tothom!
2n. El debat sobre les dades estadístiques ha estat per sota de les expectatives. Sembla que sociològicament és un fet insignificant. Alguns polítics han tret conseqüències ràpidament: Poca gent, això no és problema! En qualsevol cas, s’agrairia un estudi o una informació objectiva i ajustada en relació a l´ús del burca o del nicab a Catalunya. Tindrem dades?
3r. L’argumentari -a favor o en contra- i els accents exposats són múltiples. Alguns han pivotat sobre aquells aspectes relacionats amb la dona -la seva dignitat, la seva llibertat...-. Altres sobre la conveniència de regular la presència pública -per motius de seguretat, per un raonable sentit relacional...-. Un tercer aspecte insisteix en que allò que cal valorar es el rerefons dels grups que prediquen i afavoreixin l’ús del burca. Una quarta reflexió aportada -prenent una mica de més distància- ha fet una anàlisi des de la perspectiva de les conseqüències i incidències d’una possible reglamentació sobre les comunitats. Una cinquena, ens ha recordat la pregunta sobre els límits, la dinàmica i les actituds davant el fet multicultural. Finalment, alguns han entrat en el debat de la fonamentació -o no- d’una possible jurisprudència. En definitiva, una temàtica amb molta teca (especialment “cultural”) que requereix un temps lògic de païment!
4.- En parlar d’estratègies -fonamentalment- s’han presentat tres: a) No és el moment d’abordar la qüestió perquè això no representa cap problema real; b) La necessitat d’una ordenança o normativa; c) El diàleg i mediació. D’això, m’ha preocupat força la disjuntiva entre les dues darreres. Crec sincerament que la pedagogia, el diàleg o la mediació no són necessàriament incompatibles amb les normatives, els límits o les prohibicions. De fet, darrerament, les mateixes administracions han vehiculat importants “campanyes” -algunes han força èxit- un cop aprovada la legislació o la normativa. El món educatiu sap que l’embolcall de qualsevol norma (presentació dels fets, arguments, distinció de situacions, acompanyament...) abans, en i després de la seva aplicació, és fonamental. En una societat que camina vers un món més globalitzat, amb major mobilitat, amb increment del seu pluralisme..., una acció educativa que garanteixi l’actitud del diàleg és fonamental però els estats i nacions es mouen en unes coordenades que integren normes i lleis. El seu coneixement, la justificació i el compliment d’aquestes és també un important repte educatiu!
5.- S’ha revifat la “vella” qüestió sobre si es tracta d’una manifestació civil o religiosa. Sobre si el burca té relació amb la religió està quasi tot dit. El burca i el nicab no són uns preceptes islàmics. Certament l’Alcorà parla d’uns criteris sobre “decència” en el vestit i en l’actuar, arribant a afirmar que la millor vestimenta és la rectitud. Això s’ha dit per activa i per passiva. Ara bé, també cal afirmar que la motivació “subjectiva” per a moltes de les seves usuàries -només cal escoltar o llegir alguns testimonis- té una connotació religiosa. Llavors? Doncs, cal recordar que l’experiència religiosa personal no està deslligada de connotacions històriques, culturals, costums territorials, criteris personals...i -ocasionalment-, d’elements que responen a altres interessos. En qualsevol cas, cal recordar amb tota èmfasi que l’actual llei de llibertat religiosa té un límit ben clar. Transcrit un article.
Ley orgànica 7/1980, de 5 de julio, de Libertad religiosa
Articulo Tercero. Uno. El ejercicio de los derechos dimanantes de la Libertad Religiosa y de Culto tiene como único límite la protección del derecho de los demás al ejercicio de sus libertades públicas y derechos fundamentales, así como la salvaguardia de la seguridad, de la salud y de la moralidad pública, elementos constitutivos del orden público protegido por la Ley en el ámbito de una sociedad democrática.
Per tant, si algú considerés la vulneració d’aquest límit té en l’actual llei un estri ben clar.
Sintetitzo la reflexió d'avui. El burca: una realitat estadísticament insignificant, políticament imprevista, culturalment interpel·ladora i educativament aprofitable.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.